hivern i primavera al Magrib

Primavera i hivern al Magrib

El gall francès ha près el lideratge de la croada anti-Gaddafi.   Qui ho hagués pogut pensar fa algunes setmanes ?   Petita mirada enrera :  fa uns tres anys l’autor del « Petit llibre verd » era solemnement rebut a Paris pel seu gran amic Sarkozy.  Se li permetien totes les fantasies, com la de plantar la seva tenda de pseudo-beduἰ a tocant de l’Elysée.  Era una manera d’agrair-li l’alliberament de les infermeres bulgares, innocentes hostatges del « guia de la Revoluciὀ i de la Jamahirià ».    L’aleshores esposa del President francès, Cecilia Ciganer-Albéniz, descendent del pianista-compositor de Camprodon, havia finalitzat les negociacions. També, cal dir-ho, els de Paris tenien l’esperança de canviar  alguns « Mirage »,   Rafale », plantes nuclears per maletes de petrodὁlars.  El « bitllet verd » bé val algun homenatge al llibre del mateix color i al seu autor.   A més el President Gaddafi té molts amics a la Gran Nacion (ja ho sé, les majὐscules queden petites…).   Sὁn molts, i de tots els horitzons polἰtics, els Francesos que han beneficiat del mannà del Senyor de Trἰpoli.  Amnistia o amnèsia,  cap dels aprofitats del règim volia recordar els atemptats terroristes de Lockerbie  a Escocia  (270 victimes) i del Desert del Tenere (170 vἰctimes, de les quals 57 subdits francesos).  Un altre punt de coincidència amb la Gran Naciὀ és el tema de les minories.   Els bèrbers representen una minoria indigena d’uns 4,7 % de la poblaciὀ.   Es una minoria perseguida.  Segons Jacques Leclerc,  universitari quebequès, als anys 80 « Tots els militants i portaveus berbers foren detinguts, empresonats o liquidats.  Al Juny 1985 un jove berber, Ferhat Ammar Hleb, fou penjat a la plaça major del seu poble nadiu (Zuara).  Havia estudiat als Estats Units i era reconegut per les seves posicions favorables a la causa berbera.  El règim lἰbic l’accusà de tenir contactes amb militants de l’oposiciὀ libi als Estats Units i el condemnà a ser penjat.  L’ὐs pὐblic de la llengua berbera fou prohibit, els llibres redactats en berber foren cremats.  Els militants berbers,  com tots els altres oposicionistes, foren perseguits fins a l’exili on eren assessinats pels agents dels serveis secrets del règim libi.  Gaddafi prohibἰ l’ensenyança de qualsevol llengua estrangera ».(www.tlfq.ulaval.ca). Aquesta sobtada volte-face s’explica potser per la cagada francesa a Tunἰsia : el 12 de gener passat,  l’ex-Ministre, Michèle Alliot-Marie, a la tribuna de l’Assemblée Nationale,  havia proposat al dictador tunisià, Ben Ali,  l’ajut de la policia francesa per reprimir els inicis de revolta .  Més endavant hom descobria que la seva famἰlia hi tenia  interessos financers i que hi havia passat sumptuoses festes de Nadal a l’invitaciὀ d’un dignitari del règim… La Gran République (les majὐscules queden petites) va aconseguir la famosa resoluciὀ 1793 del Consell de Seguretat de la O.N.U., compromis ple d’ambiguïtats i que mostra els lἰmits i el possible fracàs d’aquesta.   Amb l’oposiciὀ germànica, el consentiment a mitjes dels U.S.A. i de la Lliga Àrab l’èxit diplomàtic francès és ben fràgil.  El que no és ambigu en la resoluciὀ és  l’afirmaciὀ de l’intocable unitat de la pàtria en una fraseologia que recorda  l’Una Grande i Libre de qui sabeu.  Aquest Estat libi és tan artificial com els nostres i està demostrat que la dictadura és finalment un mitjà relativament eficaç de mantenir l’unitat. Aixὁ, el Guia de la Revoluciὀ ho feia sense miraments.  N’hi haurà  prou amb el diluvi de foc de la coaliciὀ ?  Em sembla que és el Robespierre que deia que els pobles no els hi agrada que els hi portin la llibertat amb l’espasa.  Es una veritat grossa com una casa.    Pel que fa a l’espasa francesa, ella surt de la base de Solenzara a Corsega.  Mal anomenada ja que de fet es troba en el terme municipal de Solaro.  Amb raὀ el lἰder independentista cors, Guy Talamoni,  ha denunciat l’utilitzaciὀ del territori del seu paἰs sense que les institucions de l’illa hagin estat ni tan sols consultades.  La cresta del gall n’ha empal.lidit de l’ofensa.  Cal que s’hi acostumi :potser demà una coalicio internacional exercirà el dret d’ingerència en benefici de l’illa de beutat.

El cert és que l’hipocresia occidental no té lἰmits.  Estem destruint les armes que vam donar al dictador, armes que van enfortir la tirania que exerceix sobre el seu poble.  Hem aconseguit la complicitat d’algunes altres dictadures orientals per aquesta guerra que no vol dir el seu nom, dictadures que van a l’ajut del llur homὁleg a Bahrein o al Iemen practicant, allà, impunement el dret d’ingerència antihumanitària.  I mentrestant Obama balla la samba.  Déu meu, quin mὀn !

Primavera i hivern al Magrib

El gall francès ha près el lideratge de la croada anti-Gaddafi.   Qui ho hagués pogut pensar fa algunes setmanes ?   Petita mirada enrera :  fa uns tres anys l’autor del « Petit llibre verd » era solemnement rebut a Paris pel seu gran amic Sarkozy.  Se li permetien totes les fantasies, com la de plantar la seva tenda de pseudo-beduἰ a tocant de l’Elysée.  Era una manera d’agrair-li l’alliberament de les infermeres bulgares, innocentes hostatges del « guia de la Revoluciὀ i de la Jamahirià ».    L’aleshores esposa del President francès, Cecilia Ciganer-Albéniz, descendent del pianista-compositor de Camprodon, havia finalitzat les negociacions. També, cal dir-ho, els de Paris tenien l’esperança de canviar  alguns « Mirage »,   Rafale », plantes nuclears per maletes de petrodὁlars.  El « bitllet verd » bé val algun homenatge al llibre del mateix color i al seu autor.   A més el President Gaddafi té molts amics a la Gran Nacion (ja ho sé, les majὐscules queden petites…).   Sὁn molts, i de tots els horitzons polἰtics, els Francesos que han beneficiat del mannà del Senyor de Trἰpoli.  Amnistia o amnèsia,  cap dels aprofitats del règim volia recordar els atemptats terroristes de Lockerbie  a Escocia  (270 victimes) i del Desert del Tenere (170 vἰctimes, de les quals 57 subdits francesos).  Un altre punt de coincidència amb la Gran Naciὀ és el tema de les minories.   Els bèrbers representen una minoria indigena d’uns 4,7 % de la poblaciὀ.   Es una minoria perseguida.  Segons Jacques Leclerc,  universitari quebequès, als anys 80 « Tots els militants i portaveus berbers foren detinguts, empresonats o liquidats.  Al Juny 1985 un jove berber, Ferhat Ammar Hleb, fou penjat a la plaça major del seu poble nadiu (Zuara).  Havia estudiat als Estats Units i era reconegut per les seves posicions favorables a la causa berbera.  El règim lἰbic l’accusà de tenir contactes amb militants de l’oposiciὀ libi als Estats Units i el condemnà a ser penjat.  L’ὐs pὐblic de la llengua berbera fou prohibit, els llibres redactats en berber foren cremats.  Els militants berbers,  com tots els altres oposicionistes, foren perseguits fins a l’exili on eren assessinats pels agents dels serveis secrets del règim libi.  Gaddafi prohibἰ l’ensenyança de qualsevol llengua estrangera ».(www.tlfq.ulaval.ca). Aquesta sobtada volte-face s’explica potser per la cagada francesa a Tunἰsia : el 12 de gener passat,  l’ex-Ministre, Michèle Alliot-Marie, a la tribuna de l’Assemblée Nationale,  havia proposat al dictador tunisià, Ben Ali,  l’ajut de la policia francesa per reprimir els inicis de revolta .  Més endavant hom descobria que la seva famἰlia hi tenia  interessos financers i que hi havia passat sumptuoses festes de Nadal a l’invitaciὀ d’un dignitari del règim… La Gran République (les majὐscules queden petites) va aconseguir la famosa resoluciὀ 1793 del Consell de Seguretat de la O.N.U., compromis ple d’ambiguïtats i que mostra els lἰmits i el possible fracàs d’aquesta.   Amb l’oposiciὀ germànica, el consentiment a mitjes dels U.S.A. i de la Lliga Àrab l’èxit diplomàtic francès és ben fràgil.  El que no és ambigu en la resoluciὀ és  l’afirmaciὀ de l’intocable unitat de la pàtria en una fraseologia que recorda  l’Una Grande i Libre de qui sabeu.  Aquest Estat libi és tan artificial com els nostres i està demostrat que la dictadura és finalment un mitjà relativament eficaç de mantenir l’unitat. Aixὁ, el Guia de la Revoluciὀ ho feia sense miraments.  N’hi haurà  prou amb el diluvi de foc de la coaliciὀ ?  Em sembla que és el Robespierre que deia que els pobles no els hi agrada que els hi portin la llibertat amb l’espasa.  Es una veritat grossa com una casa.    Pel que fa a l’espasa francesa, ella surt de la base de Solenzara a Corsega.  Mal anomenada ja que de fet es troba en el terme municipal de Solaro.  Amb raὀ el lἰder independentista cors, Guy Talamoni,  ha denunciat l’utilitzaciὀ del territori del seu paἰs sense que les institucions de l’illa hagin estat ni tan sols consultades.  La cresta del gall n’ha empal.lidit de l’ofensa.  Cal que s’hi acostumi :potser demà una coalicio internacional exercirà el dret d’ingerència en benefici de l’illa de beutat.

El cert és que l’hipocresia occidental no té lἰmits.  Estem destruint les armes que vam donar al dictador, armes que van enfortir la tirania que exerceix sobre el seu poble.  Hem aconseguit la complicitat d’algunes altres dictadures orientals per aquesta guerra que no vol dir el seu nom, dictadures que van a l’ajut del llur homὁleg a Bahrein o al Iemen practicant, allà, impunement el dret d’ingerència antihumanitària.  I mentrestant Obama balla la samba.  Déu meu, quin mὀn !

Tragèdies japoneses: humilitat i orgull

Les tragèdies japoneses :  humilitat i orgull

Terra trèmol, tsunami, foc nuclear, una vegada més el Japὀ viu unes hores tràgiques.  I també la humanitat que   segueix, practicament impotenta aquest martiri.    Més endavant se n’haurà de treure les lliçons.  Entre altres la de l’oportunitat de mantenir sobre Europa i al mὀn l’espasa de Dàmocles de l’energia nuclear.

La ràpida successiὀ de desastres naturals arreu del planeta aquests ὐltims anys mostra malauradament l’impotència del gènere humà quan es desfermen els elements naturals.  En treiem evidentment una lliçὀ d’humilitat :  Els humans no sem ni un bri de palla enmig de l’inabastable univers i de les seves forces.

Perὁ l’estoicisme de la poblacio japonesa, l’heroisme dels qui intenten apagar el foc nuclear, la senzilla dignitat de l’imperador  Aki Hito, tota aquesta fortalesa moral cara a l’adversitat, posen l’home molt per sobre de les forces cegues que intenten destruir-lo.

Més sobre les eleccions cantonals

Més sobre les eleccions Cantonales

L’altre dia   m’he deixat al tinter la participaciὀ d’un  grup encapçalat per un personatge singular en l’escenari rossellonès, Raymond-Ramon Faura.  Raymond-Ramon  és un home jove,  d’una gran i encantadora personalitat, perὁ una personalitat que sembla desdoblar-se.  Per la cultura és Ramon.  Per la polἰtica Raymond. Cronologicament hi ha Ramon.   Ell és el creador fa deu anys dels Angelets de la Terra.  Qui no ha vist un dia o altre l’espetegant logotip d’aquesta entitat : dos trabucs alats i creuats sobre el nostre escut losanjat.  A l’inici es veia sobretot als partits de la USAP.  Els Angelets eren com un club més d’aficionats.  El gruix del seus simpatitzants li ve probablement d’aquἰ.  Ha sabut fer evolucionar aquesta joventut cap a accions més compromeses amb la llengua i la cultura amb una revista, una exposiciὀ sobre els països catalans, el toc català d’una estructura municipal pels joves ,  l’organitzaciὀ de vetllades musicals a la Universitat de Perpinyà, la creaciὀ d’un grup de correfocs i diables etc.  Aquest dinanisme li ha obert un justificat crèdit a prop de diverses autoritats i personalitats al Sud.  Últimament va fomentar, amb diversos artistes, el Col.lectiu Joan Pau Gine  que vol estimular la creaciὀ en català  dels cantants i mὐsics siguin individus o bandes.  Aixἰ és que hem tingut entre altres una magnἰfica interpretaciὀ en amazigh  de l’Estaca. Fa quatre anys va iniciar l’organitzaciὀ de la « Setmana per la Llengua » festival itinerant amb una vetllada de poesia multicultural, la presentaciὀ d’un film en català – enguany « Pa negre » – una vetllada de teatre (Font Freda) i dues vetllades amb bandes musicals.  Un dels mèrits d’aquestes animacions és la voluntat de promoure i integrar  tota mena d’immigrants.  Vet aquἰ per Ramon-Jekyll.  Vejam ara Raymond- Hyde.  Quan va per polἰtica Raymond Faura amb el mateix dinamisme , lideratge, i voluntat d’integraciὀ,  es fica la bandera catalana a la butxaca.  En el nom del moviment que havia muntat quedava alguna cosa de català :  es deia « Politcat ».  Aquest deix d’identitat d’ara endavant és esborrat.  El nom del moviment  és ara « Politic66 ».  Raymond ho justifica dient que Politicat.fr no era disponible a la xarxa.  Fins ara, eleccions municipals, cantonals o europees,  Raymond i/o el moviment es volia independent dels altres partits.  Ja no és  el cas.  Raymond  acaba d’adherir al Parti radical de gauche (P.R.G.) .  De fet una mena d’apèndix del  « Parti socialiste ».  Precisament es presenta al Canton de Perpignan Cabestany  amb el recolzament d’aquest ὐltim partit.  I aquἰ la cosa esdevé preocupant.  Entre altres coses el President del P.R.G. Sr Baylet, amo de la « Dépêche du Midi », es proposa de posar a disposiciὀ del reietὀ de Montpeller i Perpinyà, el  « socialiste » Sr Bourquin,  els seus mitjans de comunicaciὀ.  L’Indépendant té tots els defectes del mὀn mes és encara un diari d’aquἰ.  Cal fins i tot que caigui aquest ὐltim i dèbil reducte per mor que la nostra completa absorpciὀ per la terapolis montpellerenca  sigui completa i definitiva.    Altra cosa tan o més greu :  aquest partit és una mena d’ectoplasma on hi cap tothom.  Entre altres hi trobem  un gran enemic de tots els pobles de l’hexàgon, el batlle de Bastia, el cors Zucarelli.  Recordem que el dit senyor va venir a Perpinyà no fa gaire convidat per l’ultra jacobino-bonapartista entitat anomenada  Association de Défense des Pyrénées Orientales dans la République.  Aquesta entitat fou fundada fa tres anys pel Sr. Olivier Amiel.   Conseller del dit Bourquin quan era Président du Conseil Général,    el Senyor  Amiel acaba d’ésser nomenat responsable de l’àrea de Culture del partit de l’antic ministre Chevénement,  el  Mouvement républicain et Citoyen (M.R.C.).  És ell Chevénement qui havia nomenat el Préfet Bernard Bonnet   a Cὁrsega desprès de l’assessinat del Préfet Claude Erignac.  Ens l’havia tret de sobre precisament perquè havia apreciat la seva lluita contra la llengua i la cultura catalanes.  Era  l’home de la situaciὁ, deia.  Li van donar poders de proconsul.  Hom sap com la cosa va acabar.

Tot aixὁ, amic Ramon, fa pudor.    No podes desfer el Dilluns lo que has fet el Diumenge.  Confii que un dia Ramon Jekyll arribarà a se desfer de Raymond-Hyde.   Malauradament el paἰs no pot esperar gaire.  Necessitem Ramon Faura a  la polἰtica catalana.