A votar !

Els catalans del « Rosselló i pais adjacent de Cerdanya » ho tenim pelut per votar.
No pas per falta de candidats : 25 llistes amb 10 candidats i 10 suplents a cadascuna en una megacircumscripció electoral que va de Burdeus a Nimes : el « sud-oest » que aplega les actuals i amenaçades regions de « Languedoc-Roussillon, Midi-Pyrénées i Aquitaine ». Deixi els noms en francès perquè aquestes ja són creacions purament tecnocràtiques de la plutocràcia parisenca, regions ja totalment artificials. Però ara Paris considera que són massa petites i té el projecte d’ampliar-les reduint llur nombre (22) de meitat. En caldrà parlar més endavant.
Tornem a les europees. Regió i Pobles Solidaris (RPS) que presenta candidats a les megaregions que inclouen Bretanya i Còrsega aquí no presenta cap candidat. Ara bé : ni el cors François Alfonsi ni el bretó Christian Guyonvarc’h tenen cap possibilitat de ser elegits encara que facin un resultat fantàstic al llurs països respectius : els països autèntics són negats en un magma electoral que té per funció precisament de no permetre la llur representació. Malta tindrà 6 diputats. Còrsega o Bretanya 0 ! És evidentment « insostenible » .
En quant a la minoria nacional catalana de la RF en procès d’assimilació ni parlar-ne. No hi ha evidentment cap llista que nos representi. Això que hi tindriem dret perquè si hi ha una terra europea que al llarg dels segles fou repetidament castigada pels conflictes entre els dos estats que nos fan la guitza, el francès i l’espanyol, és ben bé aquest recó de Catalunya. Mentres no hi hagi la més que necessària reparació històrica, en nom d’aquesta minoria demanem a tots els eurodiputats catalans i també a tots els eurodiputats de l’Aliança lliure europea que nos representin. Aquí és ben dificil de decidir per qui anar a votar..

Allà baix avui ho teniu més fàcil : cal anar a votar
1) cal anar a votar per mostrar que Europa es mereix Catalunya com a nou Estat membre perquè sem un poble europeu ab initio
2) cal anar a votar evidentment per aquestes llistes que recolzen el dret a decidir a casa nostra

Crònica d’una mort anunciada !

« Je vous le promets, je tuerai l’Usap ». Vos ho prometi, mataré la USAP !
Aquesta és la promesa que Georges Frèche havia fet al Quinze de Montpeller.
Post mortem el Septimaniaca sudfranxullard ha guanyat. Cal dir que abans de declarar la fatwa contra el nostre club emblemàtic el jove batlle de Montpeller havia posat a ratlla la Fédération catalane du Parti socialiste, amenaçant de les tenebres exteriors els qui aquí es negarien a posar-se al servei de les seves ambicions « metropolitanes » per Montpeller. Gairebé tots es van rapidament transformar en catifes on l’altre es va copiosament aixugar els peus. Conseqüència lògica : va expressar als seus estudiants el menyspreu que podia tenir pels catalans. Com respectar els qui no es respecten ell-mateixos ? Els va talment « montpellieritzats » que ara són al cap de la falsa regió « Languedoc-Roussillon » i evidentment segueixen fidelment la seva política.

Els qui no volen veure més enllà de la pilota trobaran mil raons a la caiguda del nostre club. Àrbitres, ferides, estratègies i tàctiques esportives, finançament, i mala sort. Però un club emblemàtic com la Usap no pot ser més que un club si el país que el recolza és menys que un país. I aquest és el problema de fons. La caiguda de la Usap és la traducció a nivell esportiu de la caiguda del país amb el subcolonialisme de Montpeller

Ara, quan la tecnocràcia parisenca té el projecte d’enfortir més encara la subprefecturització de la nostra terra amb la proposició de regions ampliades, cal afirmar el nostre dret, com a minoria nacional, de tenir les institucions necessàries per a desenvolupar en aquest territori la nostra personalitat col.lectiva. Aquest és l’únic camí de la reconquesta. Mirant al Sud contemplem el magnífic exemple que nos donen els nostres germans en lluita per l’Estat català independent. Mirant al Nord veiem que els bretons, amb, entre altres, les barretines vermelles, reivindiquen la reunificació del seu país, uns poders legislatius regionals i la cooficialitat del bretó. Mirant a l’Est veiem que els Corsos ja tenen una institució representativa pròpia que ha pres una resolució per la cooficialitat de la seva llengua. Mirant a l’Oest és tot el país basc mobilitzat al voltant de « Batera », entitat federativa de totes les energies, que reivindica una col.lectivitat territorial representativa i la cooficialitat d’una de les llengues més velles d’Europa.
Ens hem d’inspirar d’aquests exemples i posar-nos en camí. Aixecant el país, ajudarem la Usap a tornar al lloc que li correspon.
(Article publicat a vilaweb-catalunya-nord el 7 de maig passat)

« El cant de les sirenes de les terceres vies »
L’Oriol Junqueras s’hi refereix en el seu últim article per dir precisament que evocar-ho afebleix l’actual procès democràtic. Malauradament aquests dies el cant s’està fent més audible que mai. Per exemple l’admirable jutge Santiago Vidal se’n fa ressó quan parla dels 4 escenaris possibles. Diu en substància : Segur que es votarà el 19 de novembre però no és gens segur que es voti la doble pregunta. Un dels escenaris possible és que el govern espanyol, abans del 19 d’octubre, faci una proposició seriosa – no una pastanaga – i aleshores el deure del President Mas serà de sotmetre aquesta proposició a la ciutadania. I en cas que sigui rebutjada una nova consulta amb la doble pregunta es farà el 19 deGener vinent. (aquesta última hipòtesis no està contemplada en l’anàlisi del magistrat el que portaria el nombre d’escenaris possibles a 6 !).
I precisament una sirena d’ultra Mànega s’afegeix a les de casa. A la veritat una sirena poc apetitosa : el Financial Times. En el seu editorial canta que és el moment per Rajoy de tractar la qüestió catalana fent-nos proposicions serioses.
Això em recorda que fa mesos una personalitat política convergent m’explicava que el que temia pel procès és que de cop i volta dimitis el rei Juan Carlos en benefici del Princep Felipe. Aquell, aleshores, xiularia la fi del pati, afavorint una mena de gentleman agreement. El Sr Rajoy mantindria el cap alt i es donaria unes satisfaccions mínimes als greuges catalans.
Finalment la segona hipòtesis del jutge Santiago Vidal seria d’intentar fer assumir pel poble el sacrifici que el President Macià va fer quan va renunciar a la República Catalana acceptant un estatut d’autonomia. L’història es repetiria d’una altra manera.
Si s’acceptés això, encara una vegada no pintariem res a Europa, la nostra llengua no hi seria reconeguda, un qualsevol de la Fifa podria renyar un periodista per haver fet una pregunta en català a un entrenador catalanoparlant, etc, etc. I desprès de moltes misèries, de moltes bufetades ens tornariem a plantejar la necessitat de l’independència. Per dotzena vegada segons no recordi quin intel.lectual espanyolista que els va comptar. Potser al 2029 si els càlculs cíclics dels partidaris de l’historiografia matemàtica són exactes…Una manera de dir que és ara o mai !