Arxiu de la categoria: Comunicació

El seny i l’Audiencia Nacional

Publicat el per

Els grups municipals del PSC, ICV-EUiA i CiU a l’Ajuntament de Girona per boca de l’alcaldessa de la ciutat Anna Pagans, s’han pronunciat sobre la crema de fotos del rei i també sobre l’actuació policial i judicial que va obligar a un fotògraf a lliurar imatges de les manifestacions antimonàrquiques al magistrat de l’Audiencia Nacional, Fernando Grande-Marlaska. Aquestes tres formacions polítiques han afirmat que en aquest afer no hi ha hagut seny pels qui pretenen convertir aquest acte en un delicte de greus conseqüències per a les persones imputables o retallen a un periodista la llibertat d’informació exigint imatges que han d’estar emparades pel secret professional, i afirmen que està «fora de lloc i de mesura» la reacció de la fiscalia i de l’Audiencia Nacional.
ERC que no es va sumar al comunicat institucional s’ha pronunciat per boca del seu diputat al Parlament Pere Vigo qui ha mostrat públicament el seu rebuig al fet que el fotògraf Jordi Ribot hagi estat «obligat» a entregar les fotografies, condemna que no ha fet la portaveu d’ERC a l’Ajuntament de Girona, Cristina Alsina.
Paral·lelament el president de la patronal gironina FOEG, Joan Fausto Martí, va dir ahir que si bé es lleig cremar coses, entén la reacció dels joves en les seves protestes antimonarquiques. Aquestes declaracions tenen el seu interès perquè resulta que la FOEG es qui va organitzar la visita del Rei a Girona, que va provocar les protestes dels independentistes amb totes les seves conseqüències.
(A la foto es veu Jordi Ribot entrant a la comissaria dels Mossos de Girona, per entregar les fotos.. L’autor i propietari de la imatge es LLUIS SERRAT)

Un dia per la llibertat de premsa

Publicat el per

La commemoració del Dia Internacional de la Llibertat de Premsa, és sempre un dia trist.

És del dia en que s’aprofita per donar a conèixer al món un trist balanç.

Amnistia Internacional ha fet públic un comunicat en el qual deixa clar que els periodistes som un blanc fàcil en el conflictes armats, perquè per raó de la nostra feina ens posem enmig del merder.

Amnistia recorda que en una guerra:
«És fàcil oblidar que els periodistes també són civils, un poc eixelebrats, de vegades imprudents, però civils amb la mateixa protecció sota el Dret Internacional que qualsevol altra persona civil”.

«Cada vegada que se’ls dispara, se’ls llancen bombes, se’ls segresta o se’ls empresona tan sols per exercir el seu treball s’està cometent un crim».

«I quan aquestes violacions de Drets Humans contra periodistes es cometen en conflictes armats, constituïxen greus violacions de les Convencions de Ginebra, és a dir, constituïxen crims de guerra».

Segons dades de la Federació Internacional de Periodistes (IFJ), el 2006 va ser l’any en el qual les morts de periodistes i personal vinculat als mitjans de comunicació van arribar a nivells històrics amb almenys 155 assassinats i morts sense explicació».

Fins i tot el Consell de Seguretat de Nacions Unides, el passat 23 de desembre, va adoptar una resolució en la qual va condemnar els atacs intencionats contra periodistes, professionals i personal de mitjans en situacions de conflicte armat, i va demanar a totes les parts en conflicte que cessessin en aquestes pràctiques.

La solució fàcil es silenciar als periodistes.

Les autoritats de països en conflicte, quan veuen un periodista per protegir-lo es dediquen a restringir la seva capacitat per a informar lliurement. És ha dir, els fan callar.

La llibertat de expressió està consagrada en l’Article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Religió i llibertat d’expressió

Publicat el per

El Tribunal Correccional de París ha absolt fa pocs dies el director de la publicació francesa Charlie Hebbo, Philippe Val, que havia estat denunciat per la comunitat musulmana francesa per la publicació d’unes caricatures de Mahoma que considerava ofensives. La justícia francesa va entendre que si bé un dels dibuixos podia ofendre els creients, el fet de publicar-lo estava justificat pel context en el reportatge de la revista, i que per damunt de tot s’ha de fer prevaler el dret a la llibertat d’expressió. De fet, en la sentència s’indica que la francesa és una societat laica i plural que respecta totes les creences, de la mateixa manera que permet la llibertat de criticar les religions. I en aquest cas concret, que el que podria ser entès com una blasfèmia contra una divinitat o religió, no ha de suposar necessàriament una injúria, que sí que estaria penada jurídicament.

Des de diversos mitjans s’ha ressaltat que aquesta sentència ha estat una victòria de la lliberta de premsa i d’expressió, però que en cap cas no ha suposat la derrota d’una determinada comunitat.

La llibertat de crítica a les religions és un símptoma de normalitat democràtica, i n’hem tingut exemples a casa nostra, fa anys, amb la polèmica obra teatral d’Els Joglars Teledeum i, més recentment, amb l’espectacle La revelació, de Leo Bassi, i les diverses imitacions que es fan del papa Benet XVI tant a casa nostra com en diverses televisions italianes. Tots aquests casos, només per esmentar-ne uns quants exemples que possiblement han ferit sensibilitats de diversos creients, no han estat exempts de polèmica, ja que han estat objecte de crítiques i fins i tot d’amenaces, però malgrat alguna prohibició local sempre s’han pogut fer.

De la mateixa manera que en una societat plural hi ha llibertat de religió, hi ha d’haver i s’ha d’acceptar la llibertat d’expressió d’aquells que sanament en volen fer una crítica.

LiberPress 2006

Publicat el per

El periodista californià Jon Lee Anderson ha recollit a Girona el Premi Liber Press 2006, en un acte celebrat a la Diputació de Girona.
L’atorgament d’aquest premi a Anderson suposava un reconeixement al periodisme de debò, sense manipulacions, en definitiva, una exaltació a la veritat informativa. L’acte va estar precedit per la conferència La guerra no és un espectacle, a càrrec del mateix Anderson i del premiat de l’any passat, Gervasio Sánchez.

Jon Lee Anderson va dir que Girona s’havia convertit en una de les ciutats de la seva llista de llocs amb vincles per a ell, tot i la seva vida erràtica per tot el món.

L’autor premiat és un dels més destacats periodistes d’àmbit internacional. Actualment col•labora amb la prestigiosa publicació New Yorker i és un dels principals especialistes en el conflicte de l’Iraq, tema sobre el qual ha escrit un llibre cabdal, La caída de Bagdad, publicat per Anagrama en castellà. És també autor de l’obra de referència Che Guevara. Una vida revolucionaria, també editat per Anagrama, i en què, entre d’altres, descobreix on estan les restes del revolucionari sud-americà.

Ha treballat per a altres mitjans com The Guardian, El País, The New York Times, Times, Harper’s i Financial Times, entre d’altres. A més, Anderson ha cobert informativament conflictes com el de Libèria, El Salvador, el Sàhara occidental, l’Afganistan, Birmània i Gaza. També és autor dels perfils de personatges com Fidel Castro, Gabriel García Márquez, Augusto Pinochet, Saddam Hussein i Hugo Chávez

El també periodista Josep Martinoy, cap de Redacció d’Internacional d’El Punt que l’a entrevista a Girona explica que:
La conferència d’Anderson i Gervasio Sánchez a la Fontana d’Or va deixar un cert regust pessimista. Testimonis directes dels principals conflictes, els dos periodistes es van mostrar molt crítics amb el seus respectius governs. Creuen que la seva feina de denúncia de les atrocitats té molt poca influència en les societats occidentals. Sánchez va denunciar que en l’època de govern de Zapatero l’Estat espanyol està exportant més armes que en l’època del govern del PP, i Anderson va relatar amb detall el cas d’un nen iraquià amant del voleibol a qui les bombes dels EUA van amputar els braços.

El també periodista gironí i diputat al Parlament de Catalunya, Carles Puigdemont recull la seva opinió sobre Jon Lee Anderson el sel seu bloc personal
Foto de Pere Duran / Diputació de Girona

Triunfo

Publicat el per


Pels nostàlgics que enyoren el periodisme que es feia durant la transició espanyola, la revista Triunfo ha obert part de les seves planes històriques al plúblic en general que hi pot accedir a traves de la plana web triunfodigital.com.

No dic que aquest periodisme fos ni millor, ni pitjor que el d’avui, això no es pot generalitzar, perquè a banda de Triunfo també hi havia altra premsa, i quina premsa!

Repassar avui alguns dels articles que publicava la mítica revista, és un exercici interessant. De fet, mirar l’hemeroteca, és un exercici que tots els periodistes hauriem de fer sovint. Dóna molt de sí i no té cap secret, sobretot quan recordes a segons qui allò que va dir i que avui s’en panedeix d’haver-ho dit.

Sense anar més lluny només cal veure que ha fet el PSOE amb el seu polèmic vídeo «La otra tregua», un senzill exercici d’hemeroteca.

Les hemeroteques i les cas De Juana Chaos

Sense cap intenció de fer prediccions, puc assegurar que la famosa sentència del Tribunal Suprem que condemna a De Juana Chaos a més de dotze anys de presó, passarà a les hemeroteques, com una autèntica aberració jurídica. I si no, només cal fer un repàs als juristes que han començat a destroçar públicament el contingut de la polèmica sentència del l’alt tribunal, com ha fet Nicolás García Rivas o també Bonifacio de la Cuadra.

Incomodar el sistema

Publicat el per

La defensa de la llibertat d’expressió ha portat, avui al PEN club català a organitzar un seguit d’actes per recordar que es celebra el dia internacional de l’escriptor empresonat. Aquesta entitat, des del seu Comitè d’Escriptors Empresonats treballa en benefici dels escriptors, periodistes, traductors, editors perseguits arreu del món a causa de la seva feina.

La cosa aquesta de dedicar un dia a un fet no m’agrada massa perquè em recorda quan era petit i es celebrava el Domun. De totes maneres penso que és bo, que encara que sigui amb l’excusa del Dia Internacional de l’Escriptor empresonat, que ens indignem, una estona, perquè a molts llocs del món hi ha col·legues periodistes a la presó, als quals fan callar perquè la seva tasca professional incomoda al sistema.

Em preocupa especialment que al nostre país cada vegada menys els periodistes fem aquesta feina d’incomodar al sistema.

Quan dic incomodar al sistema no em refereixo a la fauna periodística que es dedica a incomodar al govern d’un color servint perquè serveix descaradament a un altre formació de diferent color polític.

En refereixo a la idea que aquest és un ofici amenaçat i en el sentit que expressa el periodista Joaquim Maria Puyal que ahir va rebre del Col·legi de Periodistes de Catalunya un reconeixement als seus trenta any de professió.
Tot seguit reprodueixo el missatge del company Puyal a la professió en motiu de rebre la distinció del Col·legi:

L’OFICI, AMENAÇAT

L’ofici de periodista és un ofici amenaçat. Pels interessos de la propietat que, si redueix la producció de missatges a un simple fons de negoci, ens aboca a una comercialitat desproporcionada. També pels interessos dels poderosos (que tenen periodistes que, de vegades, deixem que ens facin la feina dels periodistes) quan ens furten la condició de seleccionadors i d’avaladors dels continguts. El màxim damnificat d’aquesta tenalla d’interessos és el receptor.

La pèrdua de pes de la figura professional del periodista curiós, compromès, amb mirada pròpia, lliure (més o menys), exigent, rigorós i incòmode que vetlla -abans que per cap altre- pels interessos del receptor, pot ser irreparable si el conjunt de la professió no hi fa front (exigint-nos responsabilitats i protegint-nos). Si ens deixem trepitjar el terreny i permetem la progressiva debilitació del nostre segment professional (imprescindible en un sistema de comunicacions fiables) haurem de renunciar, també, a l’aspiració de consolidar plantejaments democràtics (més o menys) per al conjunt de les nostres societats. (Joaquim M. Puyal)

Sobre el guardo de l’Ofici de Periodista lliurat a Joaquim Maria Puyal i del Dia Internacional de l’Escriptor amenaçat, avui en parlen també, en Saül Gordillo i en David Figueres

Desapareix el català de TVE

Publicat el per

D’aquí a pocs dies tindrem un nou govern a Catalunya. Cal que li recordem la situació d’incertesa en que es troba l’emissora Ràdio-4 i de la voluntat política que hi ha de deixar TVE a Catalunya amb una única desconnexió.

Tot plegat és una situació força lamentable.
El Col·legi de Periodistes de Catalunya fa setmanes recordava que : «No és la primera vegada que es posa de manifest l’amenaça de desaparició d’una emissora pública que ha estat clau en el procés de consolidació mediàtica a Catalunya però mai, la contundència de l’amenaça havia estat tan clara» i demana a les institucions públiques catalanes i al conjunt de forces polítiques, no només que evitin la mort de Ràdio-4, sinó que treballin activament per la seva consolidació. Així com el manteniment al màxim de la programació de TVE a Catalunya.Bé han passat molts dies, ara canviarà el govern català i la situació és més o menys la mateixa.

A dos dies de la constitució del nou Parlament de Catalunya els treballadors de TVE, recorden la delicada situació en que es troben gràcies a un magnífic pla de sanejament que preveu reduir la desconnexió en català de TVE a Catalunya a 30 minuts diaris d’informatiu. La qual cosa suposa l’eliminació de 14 programes a més de l’Informatiu Vespre i l’Informatiu Cap de Setmana.

Els treballadors de TVE-Sant Cugat ja han començat les mobilitzacions però necessiten que els hi donem suport.

Aquests treballadors ens suggereixen en entrem en la web que han creat i en la qual hi podem signar per a la defensa de la programació en català de TVE.

També podem optar per passar, cosa que no recomano, perquè els atacs contra la presència del català als mitjants de comunicació no venen només de Madrid, ni des del PP, ni dels impresentables del Partido de la Ciudadania si no que compta amb la complicitat del govern català, si manté la passivitat actual.

Si voleu donar suport a la campanya, ho podeu fer a:http://www.tvesiencatala.com/