Globalització

Quan un veí fa una barbacoa hem de córrer a tancar portes i finestres perquè el fum no entri a casa. Ahir va ser com si algú hagués fet una gran barbacoa a Islàndia que va contaminar de fum i cendres volcàniques mig Europa i, com en el cas del veí, ens va afectar a tots. A Girona no hi va arribar el monumental núvol de cendra provocat pel volcà Eyjafjallajökull en erupció, però sí que en vam patir les conseqüències. El núvol de cendra es va estendre per mig Europa fins al punt que va obligar a tancar l’espai aeri de sis països i cinc més van prohibir el trànsit aeri parcialment i es van haver de suspendre una seixantena de vols entre Catalunya i el nord d’Europa. A l’aeroport de Girona en van suspendre més de catorze, amb l’enrenou que això comporta. Aquest efecte sobre les nostres vides del que passa a milers de quilòmetres és la globalització.

El bunyol de la C-31

Foto/ Roger casero

Foto/ Roger casero

Tradicionalment, a l’Empordà, aquests dies de Setmana Santa, gairebé a cada casa es fan brunyols, i dic brunyol amb «r» perquè és com els hem anomenat, pastat, fet i menjat tota la vida els empordanesos. Per cert, algunes famílies tenen el sa costum de menjar-se’ls amb llonganissa, si no ho han provat mai, aprofitin aquests dies per fer-ho, val la pena. Els lingüistes em diuen que la paraula brunyol s’entén com una derivació localista de bunyol, que és tal com s’escriu al diccionari fent referència a una preparació fregida feta de pasta de farina, ous, llet i aigua…. (no els dono la recepta perquè a cada casa és diferent). També es defineix bunyol com «una cosa o treball mal fet» i és en aquest sentit que crec que la Generalitat no podia haver triat millors dates per obrir al trànsit la carretera C-31 entre la Tallada i Torroella de Fluvià, que és un colossal bunyol.

Aiguamolls

La creació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà no va ser fàcil, van caldre moltes mobilitzacions populars en uns moments difícils, en l’etapa d’una democràcia encara molt jove. En aquells moments hi havia una societat mobilitzada, que, amb el suport dels partits de l’oposició –curiosament els que avui són al govern–, va pressionar per salvar els aiguamolls. Aquests mateixos partits són avui els que es fan enrere en els plans d’ampliació del parc, diuen que pressionats per alcaldes, propietaris i pagesos. Ens hauríem de preguntar com aquest govern ha aconseguit en pocs anys que la truita es girés de tal manera que els amplis suports que tenia el parc se li posessin avui en contra. Aconseguir això ja té el seu mèrit! Alguna cosa no s’ha fet bé. Potser al final serà cert allò que algú ha comentat en més d’una ocasió, que si la creació del Parc dels Aiguamolls s’hagués de decidir avui, no es faria.

Reciclar fa mandra

Segons les dades oficials som un país civilitzat, sostenible i conscienciat. A casa a l’hora de llençar les escombraries sabem separar la brossa orgànica del rebuig, el paper, el cartró, el vidre, les llaunes, els plàstics, els medicaments i les piles. Reciclar no és tan difícil, l’única cosa és que no és còmode. Durant el boom immobiliari la majoria de pisos que es van construir es van fer amb cuines amb espais minúsculs on és gairebé una aventura poder fer la selecció amb els diferents pilons de residus. Una bona excusa perquè molta gent no separi els residus, perquè a banda dels problemes d’espai que té a casa, a més, ha de d’anar a buscar el contenidor massa lluny i li suposa un esforç massa gran. Fa mandra. Les polítiques divulgatives per al reciclatge ja s’han fet. Potser ara cal fer com als països nòrdics que sancionen qui no posa la brossa al contenidor que toca.

La nova ruta del vi

No es cap novetat, tothom tenia clar que a l’Alt Empordà li tocava gaudir de la producció d’energia eòlica. L’impacte paisatgístic ha estat sempre el principal problema que s’ha posat sobre la taula. Després, un cop assumit que tindríem escampats per tota la plana allò que en la seva bogeria el Quixot va veure com a gegants, el debat ha derivat a saber on s’instal·laran. Fa pocs dies, el govern va desvetllar l’incògnita. A la ruta del vi de l’Empordà: Agullana, Cantallops, Masarac, Sant Climent Sescebes, Espolla i Campany (a més de la Jonquera), que es convertirà en la ruta dels molins. No sabem com millorarà la producció d’energia en la producció dels vins empordanesos. Aquests set parcs eòlics seran els que tindran major capacitat de producció, més d’una cinquena part del que produeix el reactor d’una central nuclear. Benvinguda sigui l’energia alternativa, però ens hauria agradat més que s’haguessin posat els molins al llarg del corredor d’infraestructures que formen l’autopista, l’N-II i el TAV.

Un any sense política ambiental

Les principals organitzacions ecologistes espanyoles (Amigos de la Tierra, Ecologistas en Acción, Greenpeace, SEU/birdlife i WWF) crítiquen en un manifest la política mediambiental del govern Zapatero. Els responsables d’aquestes organitzacions denúncien que s’han produit molt pocs avenços en matèria ambiental i que hi ha hagut una reculada important.

Aquests grups ecologistes han demostrat certa valentia alhora de fer pública la seva denúncia, però alhora també pequen d’ingenuïtat en pensar que hi haurà un canvi de rumb, en un govern que si alguna cosa ha demostrat és que no té cap rumb.

Zapatero s’ha omplert sovint la boca amb grans promeses, sobre la lluita contra el canvi climàtic o les polítiques de sostenibiltat i d’energies renovables, que com era d’esperar ha incomplert.  Segurament aviat escoltarem al president espanyol fent declaracions sobre la importància dels acords post-Kioto que s’han d’adoptar aquest any en la cimera de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic que se celebrarà a Copenhaguen al desembre.

De res servirà que ara se li exigeixi el tancament de la central nuclear de Santa María de Garoña (Burgos),  que ja ha esgotat la seva vida útil i pateix greus problems de seguretat o que reconduexi les seves polítiques sobre el Medi Ambient, perquè l’única resposta que obtindran seran un discurs buit.

Per un motiu o altra, sobretot perquè ja se li ha vist el llautó, cada dia que passa Zapatero va perdent suports, ara són els naturalistes, després seran altres col·lectius desenganyats, fins que es quedarà sol, nomès envoltats per aquells que li diran allò que vol escoltar. Encara falten tres anys per les eleccions, dubto que tal com va la cosa acabi aquesta legislatura. Aquest cop no li podran salvara la cosa les polítiques d’extrema dreta del PP, que sí ha canviat de rumb.

Una presa de pèl

Trenta sis anys després que s’instaurés el 5 de juny com a Dia Mundial del Medi Ambient, la societat està prou conscienciada sobre la necessitat de preservar el planeta, sobretot després dels informes demolidors i els advertiments del perill i les greus conseqüències que suposa l’escalfament global. Un fenomen atribuït en part a les polítiques poc respectuoses amb el medi que porten a terme els governs, (desforestació, emissions del CO2), sobretot en els països més desenvolupats. Avui una majoria de ciutadans hem canviat d’hàbits per contribuir amb petites actituds domèstiques a fer una societat més sostenible. Dissortadament els governs han convertit la defensa del medi en un tema merament d’aparador, amb la creació de gabinets específics, però que al final no s’han traduït en polítiques decidides, com es el cas de l’Estat espanyol que incompleix els objectius marcats pel tractat de Kyoto per reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera. Si els governs no van més enllà de meres declaracions d’intencions i disposicions, i no posen en marxa mesures dràstiques a nivell global, la celebració del Dia Mundial del Medi Ambient es convertirà en una autèntica presa de pèl als ciutadans.

Prestige

Cinc anys després del naufragi del petrolier Prestige que va causar la marea negra més gran de la història a les costes espanyoles, la catàstrofe s’ha superat, malgrat algunes seqüeles i que encara no s’ha fixat cap data per al judici. El cas és en mans d’un petit jutjat del poble gallec de Corbión, que amb pocs mitjans s’ha encarregat d’un procediment de gran envergadura amb milers d’afectats.

Tampoc s’ha avançat gaire en les mesures de seguretat per evitar que un accident d’aquestes característiques es torni a produir. Continuen navegant per la zona grans petroliers sense un control mínim.

Tampoc s’ha habilitat, ni construït cap port d’abric per acollir els bucs amb problemes, fet que minimitzaria les conseqüències d’una altra catàstrofe ecològica.

Cinc anys després, tant la justícia espanyola com la resta d’administracions encara tenen molta feina per fer, uns hauran de determinar qui o quins són els culpables de tot plegat i demanar-ne les responsabilitats civils i penals, i els altres han de posar en marxa sense demora les mesures perquè un desastre com el del Prestige no es torni a produir mai més.

Convenció a Nairobi

La conferència internacional sobre el canvi climàtic, que se celebra aquests dies a Nairobi, ha donat un missatge d’alarma en qualificar aquest fenomen com una de les amenaces més greus que afecten la humanitat.

Ahir mateix un nou informe demolidor indicava que el canvi climàtic posa en perill l’aliment dels éssers humans i dificultarà encara més l’alimentació de la creixent població mundial.

En un dossier divulgat a la cimera de Nairobi s’advertia que l’Àfrica, tot i ser el continent menys contaminant, serà el més afectat pels efectes del canvi climàtic amb sequeres, inundacions, fams derivades d’una menor producció agrícola i control dels recursos.

Novament, des d’un fòrum internacional es fa una crida per lluitar contra l’escalfament del planeta i la resposta dels EUA, un dels països que més contamina, ha estat que no pensen modificar la seva política mediambiental.

En aquesta cimera es dibuixa com ha de ser la lluita contra el canvi climàtic després del protocol de Kyoto, amb el qual 165 països industrialitzats es comprometien a reduir les emissions de gasos contaminants fins al 2012. El problema és que els objectius de Kyoto de moment no s’han complert i malgrat els efectes devastadors del canvi climàtic els governs tampoc han actuat amb contundència per frenar el deteriorament del planeta. Si no s’actua ara no hi serem a temps.

El canvi climàtic

La passivitat dels governs contra l’escalfament global del planeta tindrà un cost astronòmic per a l’economia mundial, que d’aquí a deu anys pot portar a una crisi econòmica sense precedents.

Aquest és el missatge que ha donat a conèixer Tony Blair i el govern britànic a partir d’un informe encarregat a l’execonomista en cap del Banc Mundial Nicholas Stern sobre els efectes i les conseqüències del canvi climàtic.

Fa pocs dies les Nacions Unides van fer públic un altre informe en el qual s’assegurava que està demostrat que el canvi climàtic és conseqüència de l’activitat humana, sobretot per les emissions de diòxid de carboni que produeix l’efecte d’hivernacle.

En l’aspecte científic aquests informes no diuen res de nou i se sumen a molts altres, fets per científics i ecologistes, treballs que des de fa anys avisen del desastre mediambiental que s’aproxima si no es posa remei a la contaminació.

Els governs fins ara no s’ho havien pres seriosament i només havien fet algunes accions més simbòliques que efectives, com ara el protocol de Kyoto, al qual mai s’han sumat els països més contaminants, i molts dels estats que l’han subscrit l’incompleixen, com és el cas de l’Estat espanyol.

La Unió Europea també ha fet grans propòsits per anar més enllà de Kyoto, però de moment res d’això no s’ha traduït en una lluita efectiva per reduir la contaminació. Com sempre la UE és queda amb grans declaracions, que després no es porten a terme perquè els socis europeus no es posen d’acord.

La novetat de l’informe de Stern és que, aquest cop diu que, si no es fa res el canvi climàtic tindrà un efecte demolidor sobre l’economia, i adverteix que els governs han de fer avui grans inversions per reduir les emissions de gasos contaminants o el cost que en pagarem en el futur serà molt més car.

Si bé la conscienciació del problema ambiental no ha tingut cap resposta, sembla que l’efecte sobre l’economia ha encès totes les alertes i una mostra d’això és que el govern britànic es mostra decidit a convèncer els països industrialitzats.

És que només es mouen quan els hi toquen la butxaca!!!!!!!