L’edat de jubilació es retardarà fins als 67 anys, una edat en què, com se sap, la gent té una trempera i unes ganes de treballar que espanten. La mesura, sense cap mena de dubte, garanteix la productivitat, la innovació i la competitivitat a les empreses. Si del que es tracta és de resoldre la crisi econòmica i salvar el sistema estatal de pensions, el govern de Zapatero enfoca bé la cosa. Ha demostrat de sobres que els pensionistes són la seva principal preocupació. Només cal veure l’extraordinari increment de les pensions, un 1% (que amb l’aplicació de l’IRPF resulta que els jubilats perden poder adquisitiu).
Si la proposta del ministre de Treball, Celestino Corbacho, es fa efectiva, anirem veient a la feina com els més vells –si és que no tenen visita a l’ambulatori o estan de baixa– es van consumint en els seus llocs de treball. Els joves, mentrestant, s’aniran formant, en l’art de viure dels pares, almenys fins als 30 anys, i si més no engrossint les llistes de l’atur.
Estic convençut que les mesures de xoc del govern socialista poden tenir petits efectes immediats, tot i que aïllats. Em refereixo als casos de cobriment de cor que pot haver provocat la notícia a algun sexagenari que esperava amb candeletes la jubilació i que s’hi ha quedat. Es pot arribar a entendre que els efectes devastadors anunciats de la grip A en aquesta franja de la població no van ser els previstos, i que ara se’ls vulgui fer treballar més anys a veure si així cauen abans de cobrar la jubilació. Tot sigui pel pla d’austeritat.
La mesura anunciada ahir per salvar el sistema de prestacions socials tindrà el mateix efecte fantàstic que van tenir els plans de pensions privats que ens havien de proporcionar ingressos desorbitats per gaudir del nostre estanque dorado i ja s’ha vist com ha acabat. És clar, a partir d’ara a la feina, tots calbs.
Ningú ha trobat encara cap recepte per solucionar la crisi.
