Kosova i Catalunya

El fet que les autoritats espanyoles amb un grup molt reduït de països de la UE s’hagin alineat al costat de Rússia alhora de defensar que Kosova quedi integrada dins Sèrbia, té una lectura molt clara. Sobretot si recordem que en el debat sobre el futur d’aquesta regió, Putín ha posat d’exemple Catalunya i el País Basc, com a territoris autònoms integrats dins d’un Estat.

El govern Zapatero ha estat un dels culpables que la UE s’hagi presentat dividida a la taula negociadora, cosa que no ha ajudat gens a que les autoritats de Sèrbia i Kosova hangin estat capaces d’arribar a un acord sobre el futur estatus del territori de majoria albanokosovar. Si abans del 10 de desembre no hi ha acord, Kosova ha anunciat que declararà unilateralment la seva independència a l’espera que el Consell de Seguretat de l’ONU actui, i Sèrbia ha amenaçat, en represàlia, d’imposar un bloqueig econòmic a la regió. Si tot plegat al final acaba amb violència, quin trist paper el del govern espanyol!

Sobre aquest tema recomano visitar el bloc de Im-Pulso

Revolta a França

La revolta juvenil a la perifèria de París provocada per la mort, la setmana passada, de dos adolescents a Villiers-le-Bel és molt similar a la que va haver-hi el 2005 quan es van cremar centenars de vehicles als barris de la perifèria de les grans ciutats de tot França. Després d’allò no es van aplicar mesures socials per resoldre el problema i ara només a fet falta una excusa perquè tornessin a sortir al carrer grups de joves que viuen sense cap expectativa de millorar en aquests suburbis, on predomina l’atur la misèria i la violència. A més hi ha versions diferents sobre qui i com es va produir el fatal accident de la setmana passada, almenys això és el que informa Liberation, Le Monde o Le Figaro.

Fa dos anys, Nicolas Sarkozy, aleshores ministre de l’Interior, va fer front a aquella revolta amb poc encert i va qualificar de xusma els manifestants. Ara, com a president de França, no ha mostrat tampoc cap sensibilitat envers als fills de la immigració -de segona o tercera generació- i un altre cop s’ha mostrat dur en contra dels manifestants. El nou president de França si no vol que aquest brots de violència es vagin repetint periòdicament haurà de donar una resposta urgent i creïble a les demandes d’aquests barris, on impera un sentiment d’abandonament, i aportar-hi solucions socials contundents i eficaces.

Escòcia, una lliçó per Catalunya

L’anunci del govern nacionalista escocès que prepara la convocatòria d’un referèndum sobre la independència d’Escòcia no ha estat cap sorpresa. El primer ministre nacionalista, Alex Salmond, ja va dir quan va guanyar les eleccions que durant els primers cent dies de govern presentaria el seu pla per fer d’Escòcia un estat sobirà.

En l’informe de cinquanta planes titulat Decidim el futur d’Escòcia: responsabilitat i independència en el món d’avui s’estableixen les bases per començar a negociar amb els altres partits i el Regne Unit.

L’objectiu és convocar un referèndum sobre la independència el 2010. Es preveuen tres escenaris possibles: un augment moderat de transferències al Parlament de Holyrood, l’autonomia fiscal completa i la separació.Es tracta d’un procés que malgrat l’oposició que ha generat se segueix per la via democràtica del diàleg amb totes les parts, i en aquest cas el govern britànic ha dit que respectarà tot allò que es decideixi democràticament.

Si recordem una promesa similar de Zapatero sobre l’Estatut de Catalunya, està clar que aquest debat és impensable a l’Estat espanyol, on no es va respectar ni l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, ni el que després va aprovar el poble català en referèndum, el text del qual ha de ser sancionat pel Tribunal Constitucional espanyol.

El procés que ha iniciat Escòcia és molt interessant per a Catalunya, perquè és impulsat des d’un govern nacional (no estatal) i perquè, a diferència del Quebec, la independència d’Escòcia crearia un precedent molt important d’escissió dins un estat membre de la Unió Europea. Tiraria per terra les pretensions espanyoles i franceses d’impedir que una nació dins d’un estat membre de la UE pugui optar per la sobirania i convertir-se en un estat més d’Europa. Caldrà seguir molt de prop des de Catalunya el camí que segueix Escòcia cap a la independència.

Qui no plora no mama

El setmanari polonès Wprost ha fet la seva interpretació particular de la cimera europea dels dies 21 i 22 de juny a Brussel·les.
Resulta que Polònia, amb una mostra clarísima de manca d’europeisme i amb un nacionalisme escandalòs, creu que va guanyar la cimera. Que els bessons Kaczynski van guanyar la batalla a la cancliller alemanya Angela Merkel. Hi ho han volgut representar gràficament amb aquella dita de qui no plora no mama. A la portada de la revista es veu a Polònia que ja està mamant del tendre pit alemany. D’aquesta manera la portada del setmanari Wprost mostra en un fotomuntatge a Angela Merkel, alletant el president polonès Lech Kaczynski i el primer ministre polonès Jaroslaw Kaczynski, sota el titular ‘La madrastra d’Europa’.
La polèmica va sorgir per les dificultats que va posar Polònia, amb la inestimable ajuda de la Gran Bretanya, per tancar el nou Tractat de la Unió. Polònia va arribar a recórrer a arguments repugnants amb Alemanya, tirant en cara a Merkel els morts polonesos en la II Guerra Mundial.

Aquelarre de sindicalistes

El principals líders del sindicalisme europeu es troben avui i fins dijous a Sevilla, en un Congrés, en que se suposa que parlaran de les seves coses. Seria un bon moment perquè aquests agents socials que s’atribueixen la representació del tots els treballadors europeus reflexionin perquè tenen tan poc predicament, perquè cada vegada hi ha menys sindicació i tenen menys força. No serà que els hi cal reciclar-se. Què s’han allunyat del món real del treball. Què només s’acosten a les empreses quan hi ha eleccions sindicals?

Adieu o revoire Chirac!

Esl editorials dels principals diaris no es posen d’acord en si Jaques Chirac deixa la política per sempre o només desapareix de la presidència de França. Mentre el diari El País editorialitzava dient :

‘Adieu’, Chirac. Es un adiós definitivo a la política, no un au revoir el que el presidente francés, Jacques Chirac,………”

El diari La Vanguardia era més condescendent amb el mandatari francés i deia: “ Au revoir´, Chirac Daas las características del personaje, es difícil despedir a Jacques Chirac, quinto presidente de la V República francesa directamente elegido por el pueblo – Alain Poher ocupó el puesto de manera interina dos veces, primero cuando dimitió Charles de Gaulle y luego cuando Georges Pompidou murió en el cargo- con un adiós final. Es mucho más apropiado utilizar el hasta luego, (…)”

De fet l’anunciada retirada de Jacques Chirac, suposarà passar una plana important en la política de França, en un moment d’incertesa sobre qui el succeirà com a president de la República Francesa a partir de les pròximes eleccions.

Chirac, que ha renovat en dos mandats consecutius el càrrec de president de l’Estat francès, passarà a la història com el dirigent que va liderar l’oposició europea a la guerra de l’Iraq i per haver perdut el referèndum que va rebutjar el tractat constitucional de la UE.

Chirac és un dels polítics europeus que fa més anys que és en el poder i ha demostrat grans dots i habilitats per navegar en la política en funció dels seus interessos, passant del gaullisme a ser un gran defensor del liberalisme durant els anys vuitanta. No ha estat un líder europeista com ho va ser Mitterrand, sinó que ha mantingut una actitud europeista tèbia tot i que ha estat un gran defensor de l’euro. La seva etapa també serà recordada per haver estat un gran impulsor de les proves nuclears al Pacífic, tot i que després ha pretès liderar la lluita contra el canvi climàtic.

Chirac se’n va en un moment en què l’Estat francès té una elevada taxa d’atur i està immers en un profund debat sobre la discriminació social i racial, i tot i que continua sent una de les grans potències mundials, cada cop va perdent més influència en la política internacional. No sembla gaire oportú que ara vulgui marcar la línia a seguir del seu successor com va suggeriri en el seu discurs de diumenge.

Avís a Turquia


L’Acord dels ministres d’Afers Estrangers de la UE per relantir les negociacions de l’adhesió de Turquia és un dels pocs encerts de la Unió, que per una vegada ha mostrat fermesa i decisió.

Els turcs han incomplert reiterdament el Protocol d’Ankara, que els obliga a obrir ports i aeroports a tots els socis europeus, amb Xipre inclosa. Lògicament el president turc Recep Tayyip Erdogan ha qualificat d’injusta la mesura.

Avui el Parlament Europeu ha avalat la decisió dels ministres i tant la canciller aleamnya, Angela Merkel com el ministeri francés d’Afers Estrangers han indicat que s’ha enviat un missatge molt clar a Turquia.

La fermesa de la UE caldria però que es demostrés en altres situacions de política internacional i que s’apliqui també en clau interna per tal de tallar les ales a socis que s’estan revelant com incòdes, com és el cas de Polònia.

Un gol català a la Comissió Europea

Per primera vegada en la història de la UE, un text en català s’ha publicat a la plana oficial de la Comissió Europea, no se sap ben bé si ha estat un error o que finalment han entès que Catalunya és una nació amb una llengua pròpia.

En tot cas per si és tracta d’un error i decideixen retirar aquest text, afanyeu-vos a consultar aquesta web de la Comissió Europea a :

Un mal soci per la UE

Els polonesos, a banda d’haver alimentat el mite de que els seus lampistes seran la ruïna dels lampistes francesos (és el mite del lampista polonès a França), ara resulta que impedeixen que la resta d’europeus resolguin part dels problemes energètics amb el petroli i el gas de Rússia.

Polònia ha bloquejat la negociació de la Unió, amb el Kremlin. Els polonesos exigeixen que Rússia aixequi l’embargament sobre la carn polonesa, en vigor des de fa un any per problemes amb els certificats veterinaris, i a més pretenien que abans de la reunió d’avui, Rússia ratifiqués la Carta Europea de l’Energia.

Evidentment, els russos no accepten condicions prèvies i la cosa ha portat a que la UE acudeixi dividida a la reunió. La Comissió Europea ha intentat convèncer Varsòvia perquè resolgui els seus problemes amb Rússia sense entorpir una negociació de la Unió Europea.
Sobre els problemes que ocasiona Polònia a la Unió Europea, el periodista gallec Félix Soria, en el seu blog ha penjat un l’article El gobierno polaco daña la economía de la UE, la lectura del qual recomano especialment.
El corresponsal de Liberation a Brussel·les, Jean Quatremer, periodista i advocat també en el seu blog fa un comentari sobre aquesta extranya relació de Polònia i la UE.