La mostra de fotografia que es pot veure aquests dies a la Fundació Valvi de Girona,Ictustransformació, presenta unes obres que, com totes les imatges o l’art, són opinables, cadascú en pot treure diferents conclusions i matisos. En aquest cas, però, cal conèixer qui hi ha al darrere de la càmera, i com ha captat les imatges; aleshores la nostra percepció de cada fotografia pot canviar radicalment. L’autor, Miquel Ruiz, és un professional del fotoperiodisme que el 10 de setembre del 2010 va veure troncada la seva vida personal i professional, ja que va tenir un ictus. Aquell dia va posar el comptador a zero i, d’aleshores ençà, ha tornat a començar. La feina de fotògraf que tant havia estimat i alhora odiat, ja no la pot exercir com desitjaria. Amb tot, la fotografia s’ha convertit en el seu repte personal per superar l’ictus, i malgrat les dificultats de mobilitat i el patiment, no s’ha donat mai per vençut. Avui en Miquel torna a mirar el món a través de l’objectiu d’una càmera però amb una perspectiva molt diferent. Amb Ictustransformació ens demostra com lluitant es poden superar obstacles i aconseguir els objectius que ens proposem. La clau és no rendir-se mai.
Arxiu de la categoria: General
L’N-II a la francesa
Un dels inconvenients més importants del tram gironí de l’N-II és la quantitat de camions de gran tonatge que hi circulen cada dia. Després d’anys de reivindicacions, tot just ara algú s’ha adonat que si es prohibís o limités el trànsit de camions per aquesta via, potser no seria ni tan urgent ni tan imprescindible fer-ne el desdoblament. El govern català i Foment treballen en un acord per obligar els camions que fan les grans rutes internacionals a passar per l’AP-7, millorant d’aquesta manera el trànsit a l’N-II. L’escull ara és veure com es compensarà a Abertis el fet que els vehicles afectats gaudeixin d’alguna bonificació. No ho acabo d’entendre. Si es tira endavant aquesta mesura, el que fem és aplicar un sistema que fa dècades que funciona a França, on els camions estan obligats a circular per les autopistes, sense cap mena de compensació. Com sempre, ens limitem a copiar dels altres i a sobre ho fem tard i malament.
Calla i paga!
Foto: Manel Lladó
La campanya del #novullpagar va de baixa. Les coses tornen al seu lloc. Aquesta festa s’ha acabat i els ciutadans han de complir amb el seu deure, que es pagar els peatges a les autopistes catalanes, com s’ha fet sempre. Callar i pagar. Aquests són els missatges que s’han llançat coincidint amb la darrera onada de mobilitzacions de la campanya del #novullpagar que s’ha fet aquest cap de setmana. L’argument més sòlid perquè passem per caixa el dóna el Departament d’Interior de la Generalitat amb l’amenaça de les multes de cent euros. Amb o sense mobilitzacions, no ha arribat l’hora que algú escolti els soferts ciutadans que fins ara s’han anat conformant amb tot? No tinc res contra Abertis, però ells saben, i ho han reconegut públicament, que el sistema de peatges a Catalunya és un abús i un greuge comparatiu amb la resta de l’Estat. El govern català en aquest cas ha fet un important desplegament de Mossos (això en diumenge deu tenir un cost que no paga Abertis) i ha posat en marxa tot el seu aparell dissuasiu. Malgrat el clam popular, pagant o sense pagar, ningú mou fitxa per solucionar aquest greuge. Una vegada més, als catalans ens toca pagar i callar.
L’art fotogràfic
Quan Francesc Guillamet era un jove adolescent, ja sorprenia els seus companys de pupitre –als Fossos (La Salle) de Figueres– perquè sempre fullejava revistes internacionals especialitzades en fotografia. Ja aleshores era un apassionat de les tècniques fotogràfiques, que avui domina com pocs professionals. Per qui no el conegui, en Met és un fotògrafs figuerenc que va viure a Roses, on va fer amistat amb Ferran Adrià quan només era un xef que començava a despuntar. Francesc Guillamet avui ja ha publicat més de setanta llibres i s’ha convertit en un dels fotògrafs gastronòmics més prestigiats del món, captant com ningú més i amb un estil propi els plats d’El Bulli i d’El Celler de Can Roca, entre molts altres grans restaurants. Ara ha tornat a Roses amb una exposició de paisatges i personatges rosincs que captava en hores lliures. Qui diu que en l’era digital desapareix la bona fotografia? En uns moments en què tothom que té un mòbil té una càmera a l’abast, i que internet ho globalitza tot, és quan podem triar entre tanta morralla d’imatges les d’aquells autors que han convertit la fotografia en art, i en aquest cas les fotografies gastronòmiques en un gènere artístic.
Vitel·la
La vitel·la és un pergamí de qualitat fabricat amb pell de vedell molt jove. Diuen que la majoria de les obres de l’edat mitjana es feien amb aquest material i que 45 dels 180 exemplars de la Bíblia de Gutenberg van ser impresos en vitel·la. Aquest pergamí representa l’inici de la galàxia Gutenberg, de l’era de la impremta. Malgrat el que es digui, és ben viva. I precisament amb el nom de Vitel·la s’ha obert fa poques setmanes una nova llibreria a l’Escala. Gemma Garcia, que fa cinc anys va iniciar l’aventura de crear l’editorial Vitel·la, ara amb la mateixa valentia i mantenint el nom de l’editorial ha obert llibreria. Dissabte, en aquest nou espai cultural de l’Empordà, l’editor Quim Curbet i el gestor cultural Jaume Badia presentaven Noves vides amb nom, de Joaquim Nadal. En aquest llibre, una de les vides que recull l’autor és la de Pere Rodeja. Just dimecres passat, Oriol Ponsetí obtenia el 30è premi Manuel Bonmatí de periodisme, per l’article El carrer d’en Pere Rodeja, dedicat a la llibreria Geli de Girona, vista com si fos un carrer més de la ciutat. La galàxia Gutenberg, el paper imprès, l’olor de llibres… tenen vida i continuaran vives amb llibreries amb història com can Geli o amb iniciatives com Vitel·la.
Sense estridències
La trucada que vaig rebre ahir a primera hora del matí des del diari comunicant-me la mort d’en Miquel és aquella que no voldries rebre, que t’encongeix el cor i que et deixa durant uns segons sense reaccionar. Després et vénen els records del darrer dia que hi vas parlar. Venia poc pel diari, però em quedo amb la seva imatge d’aquells anys que formava part de la redacció, encara al carrer Figuerola, quan estava a la secció de Cultura i era el nostre editorialista. Després se’n va allunyar físicament, però hi era present amb el seu Escaire, des del qual, com deia un lector ens donava la seva visió del món, sense estridències, amb reflexions serenes i profundes. Fa més d’un mes que amb el seu darrer Escaire va abaixar el teló. Ens deixa, però, la seva literatura.
El barri gitano de Figueres
Els barri gitano de Figueres continua essent un problema. Ara ho és més que abans, per temes de seguretat, perquè s’ha d’endreçar o perquè algú pot pensar que fa nosa. De fet, en el seu moment, a finals dels anys 60, es va construir cap als afores de la ciutat. Avui amb el creixement urbà, aquest barri ha deixat de ser perifèric, i no pas marginal, tot i que amb la proximitat de la nova estació del TAV adquireix molta rellevància. La solució del barri de Sant Joan, es dibuixa amb una transformació urbanística, però no hi sé veure la part social.
Menors
Foto: Lluís Serrat
La participació de menors en els aldarulls d’aquests dies a Salt reobre un debat controvertit sobre la seva responsabilitat penal, i fins a quin punt es poden acollir al dret a l’honor i a la pròpia imatge, i sortir impunes de les malifetes en què participen. El que cal preguntar-se és qui i amb quina finalitat utilitza i manipula aquests joves sabent que, amb les polítiques de protecció dels menors, aquests nois agitadors en sortiran pràcticament impunes. Sóc absolutament partidari de defensar els drets dels menors de 18 anys reconeguts en la Constitució Espanyola i en la Convenció de Drets dels Infants de les Nacions Unides, però amb sentit comú i limitant aquests drets en els casos que siguin utilitzats de refugi als autors d’actes violents i de bandes o grups com els que han actuat aquests dies a Salt. Si no apliquem les excepcions de la norma en aquells casos que clamen al cel, acabarem fent un flac favor i desvirtuant els drets que protegeixen la majoria de menors.
Gir d’Uniuó a Roses
Aquests darrers anys tothom ha criticat el govern del tripartit al·legant que s’hi evidenciaven divisions. Ara governa CiU, que és un bipartit ( CDC + UDC) i de moment demostra molta solidesa. Amb tot, a la federació nacionalista, amb la proximitat de les eleccions municipals, li comença a sortir alguna esquerda, com ho demostra el cas de Roses. Un sector d’Unió de Roses ha mostrat la disposició de presentar una llista en solitari, sense els seus socis habituals, si és que no poden imposar un candidat democratacristià a la federació. La divisió interna a CiU de Roses, cal buscar-la en el curiós increment de militància que ha experimentat Unió durant els darrers mesos, amb gent procedent del GIR, un grup independent que governa amb els socialistes i està enfrontat amb el grup municipal de CiU a l’oposició. Un cas interessant que caldrà veure com evoluciona.
Estufes
L’Ajuntament de Girona ha estat un dels primers de Catalunya que reglamenta l’ús de les estufes a les terrasses dels bars i restaurants a l’aire lliure. Llàstima que aquesta normativa respongui únicament a raons tècniques i de seguretat i que el consistori gironí no vagi més enllà. A França, les estufes al carrer van originar un intens debat entre els restauradors i les associacions ecologistes que consideren aquests aparells una despesa energètica contradictòria amb les mesures d’eficiència i estalvi que s’estan promocionant des dels governs per reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera i frenar el canvi climàtic. A casa nostra, cap administració no s’atreveix a qüestionar-ne la idoneïtat malgrat que s’omplen la boca amb mesures per la defensa del medi. Potser el proper pas serà posar aire condicionat, perquè ja em diran si no és una bajanada escalfar el carrer en ple hivern.