La vitel·la és un pergamí de qualitat fabricat amb pell de vedell molt jove. Diuen que la majoria de les obres de l’edat mitjana es feien amb aquest material i que 45 dels 180 exemplars de la Bíblia de Gutenberg van ser impresos en vitel·la. Aquest pergamí representa l’inici de la galàxia Gutenberg, de l’era de la impremta. Malgrat el que es digui, és ben viva. I precisament amb el nom de Vitel·la s’ha obert fa poques setmanes una nova llibreria a l’Escala. Gemma Garcia, que fa cinc anys va iniciar l’aventura de crear l’editorial Vitel·la, ara amb la mateixa valentia i mantenint el nom de l’editorial ha obert llibreria. Dissabte, en aquest nou espai cultural de l’Empordà, l’editor Quim Curbet i el gestor cultural Jaume Badia presentaven Noves vides amb nom, de Joaquim Nadal. En aquest llibre, una de les vides que recull l’autor és la de Pere Rodeja. Just dimecres passat, Oriol Ponsetí obtenia el 30è premi Manuel Bonmatí de periodisme, per l’article El carrer d’en Pere Rodeja, dedicat a la llibreria Geli de Girona, vista com si fos un carrer més de la ciutat. La galàxia Gutenberg, el paper imprès, l’olor de llibres… tenen vida i continuaran vives amb llibreries amb història com can Geli o amb iniciatives com Vitel·la.
Sense estridències
La trucada que vaig rebre ahir a primera hora del matí des del diari comunicant-me la mort d’en Miquel és aquella que no voldries rebre, que t’encongeix el cor i que et deixa durant uns segons sense reaccionar. Després et vénen els records del darrer dia que hi vas parlar. Venia poc pel diari, però em quedo amb la seva imatge d’aquells anys que formava part de la redacció, encara al carrer Figuerola, quan estava a la secció de Cultura i era el nostre editorialista. Després se’n va allunyar físicament, però hi era present amb el seu Escaire, des del qual, com deia un lector ens donava la seva visió del món, sense estridències, amb reflexions serenes i profundes. Fa més d’un mes que amb el seu darrer Escaire va abaixar el teló. Ens deixa, però, la seva literatura.
El barri gitano de Figueres
Els barri gitano de Figueres continua essent un problema. Ara ho és més que abans, per temes de seguretat, perquè s’ha d’endreçar o perquè algú pot pensar que fa nosa. De fet, en el seu moment, a finals dels anys 60, es va construir cap als afores de la ciutat. Avui amb el creixement urbà, aquest barri ha deixat de ser perifèric, i no pas marginal, tot i que amb la proximitat de la nova estació del TAV adquireix molta rellevància. La solució del barri de Sant Joan, es dibuixa amb una transformació urbanística, però no hi sé veure la part social.
Menors
Foto: Lluís Serrat
La participació de menors en els aldarulls d’aquests dies a Salt reobre un debat controvertit sobre la seva responsabilitat penal, i fins a quin punt es poden acollir al dret a l’honor i a la pròpia imatge, i sortir impunes de les malifetes en què participen. El que cal preguntar-se és qui i amb quina finalitat utilitza i manipula aquests joves sabent que, amb les polítiques de protecció dels menors, aquests nois agitadors en sortiran pràcticament impunes. Sóc absolutament partidari de defensar els drets dels menors de 18 anys reconeguts en la Constitució Espanyola i en la Convenció de Drets dels Infants de les Nacions Unides, però amb sentit comú i limitant aquests drets en els casos que siguin utilitzats de refugi als autors d’actes violents i de bandes o grups com els que han actuat aquests dies a Salt. Si no apliquem les excepcions de la norma en aquells casos que clamen al cel, acabarem fent un flac favor i desvirtuant els drets que protegeixen la majoria de menors.
Mercenaris
Ser mercenari, segons les definicions que he trobat en el diccionari, suposa treballar per un salari, obrar solament amb vista a un sou, o estar inspirat per la sola consideració del guany. D’aquesta manera, la majoria de ciutadans que fan una feina remunerada, d’una manera o altra se’ls ha de considerar mercenaris. Ahir algú es va referir a Joan Pluma com a un mercenari de la política pel fet de deixar el càrrec de regidor del PSC i acceptar ser un alt càrrec a la conselleria de Cultura del govern de CiU. En la política, passa com en la resta de feines, un banc fitxa a un alt executiu d’un altra entitat o un club de futbol, al davanter d’un altre equip. Tenim el cas del fitxatge d’un professional de la política. En tot cas, el debat hauria de ser si estem d’acord a professionalitzar la política i si acceptem que aquests professionals podran conèixer prou bé els problemes de la vida real.
Viure al Barri Vell de Girona
Perquè Girona es pugui vendre com una ciutat de postal amb els suposats beneficis que això comporta sovint hi ha inconvenients. No es fàcil acceptar que et diguin quin tipus de persianes pots posar al balcó, de quin color les has de pintar, o que envellir el paisatge urbà et suposi un cost econòmic que no pagaries si visquessis en un altre barri. Tots recordem les protestes de fa uns mesos per la decisió de l’Ajuntament de repintar les cases de l’Onyar. Està clar que tocar determinades coses del Barri Vell provoca que els interessos de la gent que hi viu topi amb la normativa prevista únicament per a aquest sector. Estem d’acord que hi ha d’haver uns criteris que s’han de complir per evitar que a la llarga es faci malbé l’encant d’aquesta part de la ciutat. Sovint, però, es troba a faltar per part dels responsables municipals la mateixa sensibilitat que s’exigeix als soferts veïns.
Foto: Dani Vilà
Incivisme a Salt
A Salt no volem ciutadans que facin actes incívics, ni vandàlics. L’Ajuntament saltenc porta a terme una ofensiva contra els incívics per fer una població més habitable i sense conflictes. Fins aquí, sembla que hi ha una política municipal correcta i raonable. Entre les mesures que s’adoptaran, l’alcaldessa, Iolanda Pineda, proposa retirar la renda del PIRMI (programa interdepartamental de la renda mínima d’inserció) a les persones que cometin reiteradament faltes d’incivisme al municipi, sigui quina sigui la seva nacionalitat. Prèviament, el consistori va aprovar una moció perquè els actes incívics siguin un factor per denegar el certificat d’arrelament a les persones immigrades. Si només proposem mesures dràstiques per castigar els incívics immigrants o els que viuen de rendes mínimes d’inserció, com sancionem els brètols que no formen part d’aquests dos col·lectius?
La llei del tabac
Les crides d’alguns sectors a la desobediència contra la nova llei del tabac no tenen cap sentit. La normativa no vulnera cap dret, únicament posa limitacions, semblants a les que hi ha a molts països europeus. No acabo d’entendre aquests posicionaments en contra d’aquesta llei, que no s’han produït quan han entrat en vigor altres normatives. A algú li ha passat pel cap fer una crida contra la llei de trànsit que limita la velocitat de les autopistes a 120 quilòmetres, i organitzar una protesta circulant a 180 quilòmetres, o proposar que ens saltem els semàfors en vermell? Si diversos col·lectius comencessin a no fer cas d’aquelles lleis que, per una raó o una altra, no els agraden, les normes deixarien de tenir valor. És com aquells polítics que quan accedeixen al poder, el primer que fan es canviar tot allò que han legislat els seus antecessors.
Gir d’Uniuó a Roses
Aquests darrers anys tothom ha criticat el govern del tripartit al·legant que s’hi evidenciaven divisions. Ara governa CiU, que és un bipartit ( CDC + UDC) i de moment demostra molta solidesa. Amb tot, a la federació nacionalista, amb la proximitat de les eleccions municipals, li comença a sortir alguna esquerda, com ho demostra el cas de Roses. Un sector d’Unió de Roses ha mostrat la disposició de presentar una llista en solitari, sense els seus socis habituals, si és que no poden imposar un candidat democratacristià a la federació. La divisió interna a CiU de Roses, cal buscar-la en el curiós increment de militància que ha experimentat Unió durant els darrers mesos, amb gent procedent del GIR, un grup independent que governa amb els socialistes i està enfrontat amb el grup municipal de CiU a l’oposició. Un cas interessant que caldrà veure com evoluciona.
Estufes
L’Ajuntament de Girona ha estat un dels primers de Catalunya que reglamenta l’ús de les estufes a les terrasses dels bars i restaurants a l’aire lliure. Llàstima que aquesta normativa respongui únicament a raons tècniques i de seguretat i que el consistori gironí no vagi més enllà. A França, les estufes al carrer van originar un intens debat entre els restauradors i les associacions ecologistes que consideren aquests aparells una despesa energètica contradictòria amb les mesures d’eficiència i estalvi que s’estan promocionant des dels governs per reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera i frenar el canvi climàtic. A casa nostra, cap administració no s’atreveix a qüestionar-ne la idoneïtat malgrat que s’omplen la boca amb mesures per la defensa del medi. Potser el proper pas serà posar aire condicionat, perquè ja em diran si no és una bajanada escalfar el carrer en ple hivern.