Bojos per l’Empordà

El concert Bojos per l’Empordà amb què Salvem l’Empordà va homenatjar Lluís Llach va ser una carta d’amor i alhora un reconeixement pel suport del cantant a totes les lluites i reivindicacions de Salvem. Podria dir que va ser un acte entranyable i alhora una bogeria de quatre hores, que van aguantar com només ho podem fer aquells que estan tocats per l’Empordà. Perquè s’ha d’estar ben boig per lluitar com ho fa aquesta gent des de fa vuit anys perquè no s’acabi de trinxar el territori. No són gent, com se’ls acusa, instal·lada en la «cultura del no», sinó que sempre argumenten la seva reivindicació. Quan diuen «no» és per dir que «no d’aquesta manera». Però s’ha d’estar boig per defensar el medi, quan tots els partits ja preparen les seves maquinàries electorals i, segons els indicadors de l’Idescat sobre medi ambient, la sensibilitat mediambiental dels gironins està per sota de la mitjana catalana.

L’Arbre Sec

Amb un vermut reivindicatiu i una tallada de la carretera de Figueres a la Bisbal, Salvem l’Empordà ha «inaugurat» una de les obres més polèmiques de l’etapa del conseller Nadal al capdavant del Departament de Política Territorial i Obres Publiques, la C-31, que oficialment encara no ho ha estat, d’inaugurada. Els activistes empordanesos reivindiquen un altre model de carretera, més sostenible i menys agressiu amb el territori i alerten d’un munt de projectes i infraestructures que és previst que s’executin a l’Alt Empordà. Si el govern no fa una política més respectuosa amb el medi, l’impacte social i territorial serà irreversible i aquesta comarca esdevindrà un espai molt poc atractiu per viure-hi. El nom del lloc triat ahir per Salvem m’ha semblat premonitori del que espera a l’Empordà, si es tiren endavant tots els projectes tal com el govern els ha planificat. La concentració es va fer a l’Arbre Sec.

Globalització

Quan un veí fa una barbacoa hem de córrer a tancar portes i finestres perquè el fum no entri a casa. Ahir va ser com si algú hagués fet una gran barbacoa a Islàndia que va contaminar de fum i cendres volcàniques mig Europa i, com en el cas del veí, ens va afectar a tots. A Girona no hi va arribar el monumental núvol de cendra provocat pel volcà Eyjafjallajökull en erupció, però sí que en vam patir les conseqüències. El núvol de cendra es va estendre per mig Europa fins al punt que va obligar a tancar l’espai aeri de sis països i cinc més van prohibir el trànsit aeri parcialment i es van haver de suspendre una seixantena de vols entre Catalunya i el nord d’Europa. A l’aeroport de Girona en van suspendre més de catorze, amb l’enrenou que això comporta. Aquest efecte sobre les nostres vides del que passa a milers de quilòmetres és la globalització.

MAT

Foto de Lluis Serrat

L’ocupació durant cinc mesos d’un tros de bosc de Sant Hilari per un grup d’activistes contraris a la MAT, i el seu desallotjament, ha estat una suma de despropòsits. Els ocupants, que havien improvisat un campament just on s’ha d’instal·lar la torre 114 de la MAT, han viscut mesos penjats dels arbres i en forats excavats a terra. Fins aquí sembla que tot plegat ha estat una acció de protesta lícita similar a les que s’han fet a Alemanya o a altres països. Durant l’ocupació els activistes han fet fora de males maneres els «mass media capitalistes» que s’hi acostaven. Tampoc el desallotjament que es va produir dimecres no va ser gens transparent. Els Mossos van impedir als professionals de la comunicació acostar-se al bosc on eren acampats els joves, i els van obligar a quedar-se a una distància de més de dos quilòmetres. Curiosament, els activistes, un cop desallotjats, van fer tot el que van poder per desprestigiar el moviment contra la MAT, protagonitzant altercats i agredint periodistes, sota l’atenta i passiva mirada dels Mossos. L’ordre del dia dels comandaments policials deuria ser: com pitjor vagi la cosa, millor. Com en el cas de les torres d’Endesa?

Aiguamolls

La creació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà no va ser fàcil, van caldre moltes mobilitzacions populars en uns moments difícils, en l’etapa d’una democràcia encara molt jove. En aquells moments hi havia una societat mobilitzada, que, amb el suport dels partits de l’oposició –curiosament els que avui són al govern–, va pressionar per salvar els aiguamolls. Aquests mateixos partits són avui els que es fan enrere en els plans d’ampliació del parc, diuen que pressionats per alcaldes, propietaris i pagesos. Ens hauríem de preguntar com aquest govern ha aconseguit en pocs anys que la truita es girés de tal manera que els amplis suports que tenia el parc se li posessin avui en contra. Aconseguir això ja té el seu mèrit! Alguna cosa no s’ha fet bé. Potser al final serà cert allò que algú ha comentat en més d’una ocasió, que si la creació del Parc dels Aiguamolls s’hagués de decidir avui, no es faria.

Reciclar fa mandra

Segons les dades oficials som un país civilitzat, sostenible i conscienciat. A casa a l’hora de llençar les escombraries sabem separar la brossa orgànica del rebuig, el paper, el cartró, el vidre, les llaunes, els plàstics, els medicaments i les piles. Reciclar no és tan difícil, l’única cosa és que no és còmode. Durant el boom immobiliari la majoria de pisos que es van construir es van fer amb cuines amb espais minúsculs on és gairebé una aventura poder fer la selecció amb els diferents pilons de residus. Una bona excusa perquè molta gent no separi els residus, perquè a banda dels problemes d’espai que té a casa, a més, ha de d’anar a buscar el contenidor massa lluny i li suposa un esforç massa gran. Fa mandra. Les polítiques divulgatives per al reciclatge ja s’han fet. Potser ara cal fer com als països nòrdics que sancionen qui no posa la brossa al contenidor que toca.

Un any sense política ambiental

Les principals organitzacions ecologistes espanyoles (Amigos de la Tierra, Ecologistas en Acción, Greenpeace, SEU/birdlife i WWF) crítiquen en un manifest la política mediambiental del govern Zapatero. Els responsables d’aquestes organitzacions denúncien que s’han produit molt pocs avenços en matèria ambiental i que hi ha hagut una reculada important.

Aquests grups ecologistes han demostrat certa valentia alhora de fer pública la seva denúncia, però alhora també pequen d’ingenuïtat en pensar que hi haurà un canvi de rumb, en un govern que si alguna cosa ha demostrat és que no té cap rumb.

Zapatero s’ha omplert sovint la boca amb grans promeses, sobre la lluita contra el canvi climàtic o les polítiques de sostenibiltat i d’energies renovables, que com era d’esperar ha incomplert.  Segurament aviat escoltarem al president espanyol fent declaracions sobre la importància dels acords post-Kioto que s’han d’adoptar aquest any en la cimera de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic que se celebrarà a Copenhaguen al desembre.

De res servirà que ara se li exigeixi el tancament de la central nuclear de Santa María de Garoña (Burgos),  que ja ha esgotat la seva vida útil i pateix greus problems de seguretat o que reconduexi les seves polítiques sobre el Medi Ambient, perquè l’única resposta que obtindran seran un discurs buit.

Per un motiu o altra, sobretot perquè ja se li ha vist el llautó, cada dia que passa Zapatero va perdent suports, ara són els naturalistes, després seran altres col·lectius desenganyats, fins que es quedarà sol, nomès envoltats per aquells que li diran allò que vol escoltar. Encara falten tres anys per les eleccions, dubto que tal com va la cosa acabi aquesta legislatura. Aquest cop no li podran salvara la cosa les polítiques d’extrema dreta del PP, que sí ha canviat de rumb.