El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/nuriapuyuelo
Articles
Comentaris

Piuet o Piolin

15 octubre 2017 per

Un dels personatges de dibuixos animats més famosos d’aquesta tardor tan agitada és el Piuet (Piolín, en castellà; en anglès, Tweety), dels estudis Warner Bros, que apareixia a les sèries de curts d’animació Looney Tunes i Merrie Melodies. La traducció al català, com s’ha evidenciat aquestes darreres setmanes, no va triomfar i la influència del castellà (aleshores molt forta en els mitjans de comunicació) va fer que s’imposés la forma Piolín. I la frase que deia sempre el Piuet, que tampoc va reeixir, es va traduir per “gatet bufonet” (en castellà, “lindo gatito”).

En català, normalment es tradueixen els noms dels personatges dels dibuixos infantils, sobretot quan el nom al·ludeix al caràcter o a les característiques físiques del personatge (el Capità Garfi o Els Diminuts). També és molt recomanable crear noms nous quan el nom original està format per mots afectuosos o onomatopeics, perquè si es tradueix literalment aquestes connotacions s’acostumen a perdre. Així, Les schtroumpfs es va traduir del francès per Els barrufets, una paraula creada expressament pel seu traductor, Albert Janer. A més, era un nom que permetia crear el verb barrufar, que era fàcilment conjugable per a totes les accions que feien els barrufets. El castellà va optar per Los pitufos, una forma inspirada en el Patufet.

De la Warner Bros, també ens va arribar el Porky i el Bugs Bunny, que van mantenir la forma anglesa. I d’aquells anys també recordem el Popeye el Mariner, que va mantenir la forma original anglesa i que tenia un fill que va rebre el nom entranyable de Pesolet (Cocoliso, en castellà).

De la Disney, es tradueixen els noms, alguns amb més èxit que d’altres. L’Ànec Donald tenia un oncle multimilionari, que en català es va traduir per Oncle Garrepa (Tío Gilito, en castellà). La Disney també va popularitzar el personatge dels germans Grimm de la Blancaneu (Snow White, en anglès), i no la Blancaneus, com algú de vegades tradueix erròniament per influència del castellà (Blancanieves).

I com deia el Bugs Bunny per tancar els capítols, “I res més, companys” (el famós “Eso es todo, amigos” en castellà).

Sabíeu que…
La majoria dels noms dels personatges de dibuixos animats es tradueixen, però hi ha algunes traduccions que no arrelen per la influència del castellà.

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 15 d’octubre del 2017)

Publicat a General | Comentaris tancats a Piuet o Piolin

El defensor de les llengües

20 agost 2017 per

Recordo que al primer any de carrera, quan arribes a la Universitat que encara ets un marrec, Jesús Tuson  (València, 1939 – Barcelona, 2017) em feia classe d’introducció a la lingüística general, els dimarts i els dijous a quarts de nou del matí. Ell entrava a l’aula –una d’aquelles aules gegants, carregades d’història, de la Facultat de Filologia de la plaça Universitat– amb un somriure als llavis i un tallat a la mà. Era una de les dues assignatures anuals que fèiem al primer any; l’altra era teoria de la literatura.

Tuson va ser fundador i membre del Departament de Lingüística de la Universitat de Barcelona, on va ensenyar durant quaranta anys. El recordo com un professor molt proper, savi, amb vocació d’ensenyant, pacient, agradable. Per introduint-nos en el món de la lingüística, ens posava un munt d’exemples i anècdotes que convertien aquelles classes, a primera hora del matí, en sessions molt amenes i interessants des del punt de vista acadèmic. Amb ell vam conèixer la història de la lingüística, l’origen de l’escriptura, vam descobrir Noam Chomsky, vam valorar la meravellosa facultat innata que tenim els humans de parlar, a diferència dels primats, i la importància de defensar la diversitat lingüística. També recordo quan ens explicava que les llengües són el reflex de les cultures i, com a exemple, ens assenyalava que mentre nosaltres només teníem un nom per anomenar el color blanc, els esquimals tenien diversos noms per designar les diferents tonalitats d’aquest color, ja que la seva realitat, envoltada de neu, n’era una altra de ben diferent de la nostra.

Amb els anys, em vaig comprar algun dels seus llibres. Recordo sobretot Una imatge no val més que mil paraules, en què Tuson desmuntava cada un dels prejudicis lingüístics de la nostra societat: hi ha llengües rares o més fàcils? Les llengües que tenen més parlants són més importants? Hi ha llengües més modernes que d’altres?

I pel que fa a la pluralitat lingüística, era un clar defensor de totes les llengües. “L’avenir de les llengües dependrà, és clar, de les relacions de domini entre els pobles. Una llengua, però, continuarà viva si els seus parlants nadius no deixen mai de conrear-la, si un poble no renuncia mai a la casa de la seva consciència en què són possibles les simulacions subjectiva i col·lectiva, i hi ha la voluntat comuna (és a dir, política) de fer-la viure per sempre més”, advertia en El luxe del llenguatge.

 

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 20 d’agost del 2017)

Publicat a General | Comentaris tancats a El defensor de les llengües

Prendre la fresca

16 juliol 2017 per

Un dels grans plaers de l’estiu és prendre la fresca, no només perquè és un bon moment per descansar i passar l’estona badant, sinó també perquè vol dir trobar un bon lloc per on passi una mica d’aire que ens permeti refugiar-nos de la calor. Tenim altres expressions per prendre la fresca: podem parar la fresca i estar a la fresca. Si ens alleugerim de roba, ens posem a la fresca o anem a la fresca (“anar vestit lleugerament”). I els que estiuegem a la muntanya també tenim la sort de poder exclamar al vespre que “fa fresca”.

Però si no corre ni un bri d’aire, a l’estiu un altre verb que s’agraeix de conjugar és xipollejar, és a dir, remullar-se, que ve de la paraula xipoll, que és un bassal d’aigua. De la mateixa arrel, hi ha el verb xipollar (“agitar la superfície de l’aigua fent que esquitxi”) i, amb un significat similar, xopinejar, que prové de xopina, que és un mullader.

I si no en tenim prou amb xipollejar, xipollar i xopinejar, sempre podem buscar on lloc on capbussar-nos o cabussar-nos. L’origen del verb capbussar és curiós: al contrari del que es pugui pensar, prové de cabussar, un mot derivat de cap que ja es feia servir al segle XV. El verb capbussar és posterior, del segle XIX, i és un falsa reproducció etimològica perquè utilitza la forma amb p (cap– i no cab-) com si el mot fos un compost, però no ho és, perquè el verb bussar no existeix.

I després d’haver fet una bona capbussada, els que estiuegeu a la platja podeu buscar una guingueta on anar a prendre un bon refresc. I sí, heu d’anar a una guingueta i no a un xiringuito, perquè tot i que el mot xiringuito es fa servir molt, la normativa no el recull. Per tant, d’aquest establiment públic de petites dimensions que habitualment es troba a la platja, obert de tots costats i on es venen begudes i se serveixen menjars, se n’ha de dir guingueta, o bé baret, barracó, quiosquet, quiosc de begudes o barraca. N’hi ha per a tots els gustos.

I si sou més casolans i poc de guinguetes, podeu buscar una gandula on poder descansar una mica aquestes vacances, però deixeu estar les tombones, perquè tampoc no són correctes en català.

Sabíeu que…
El mot xiringuito és un barbarisme i d’aquest establiment de platja, se n’ha de dir guingueta o baret.
(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 16 de juliol del 2017)

Publicat a General | Comentaris tancats a Prendre la fresca

Un ’sí’ ben clar

18 juny 2017 per

Sí, en castellà; yes, en anglès; oui, en francès, ya, en alemany; sì, en italià; sim, en portuguès; en rus es pronuncia da; ja, en danès, holandès, eslovè, suec i noruec; kyllä, en finlandès; já, en islandès; ydw o oes, en gal·lès; jo, en luxemburguès; nai es pronuncia en grec; da, en romanès, serbi, búlgar i croat; áno, en eslovac; igen, en hongarès; taip, en lituà; evet, en turc; jes, en esperanto; ya, en indonesi i malaisi; tal, en polonès; oo, en tagàlog; hai, en japonès; ne, en coreà; na’am, en àrab; ndiyo, en suahili; shi es pronuncia en xinès mandarí; haa’n o gee, en hindi i urdú; hanji, en panjabi; ken, en hebreu; baleh o areh, en persa; a-yo, en armeni; si, en gallec; bai, en basc, i en català, sí (amb diacrític).

Moltes maneres de dir que sí, una única resposta per a molts. L’1 d’octubre, ens convé ser afirmatius. El gramàtic Albert Jané inclou tres possibles sinònims de sí en el seu diccionari: consentiment, permís, afirmació; tres paraules que aniran en boca de tots aquests mesos que ens queden fins a l’octubre.

I una pregunta: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?” Finalment s’ha fet servir el tractament de vós (també amb diacrític), que utilitza la segona persona del plural, per formular la pregunta del referèndum. D’aquesta manera, s’ha bandejat el tractament de vostè (“Vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”) perquè és massa formal i antic, s’allunya de les generacions joves i marca un distanciament respecte a la persona destinatària. El tractament de vós és el que es prefereix en el llenguatge administratiu, perquè té l’avantatge, a diferència del vostè, que no presenta marques de femení i masculí, per tant s’estalvien les formes dobles associades al gènere i es contribueix a un ús no sexista de la llengua. I per descomptat, la pregunta no usa el tractament de tu (“Vols que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”), perquè denota massa familiaritat i proximitat i només es fa servir per a les relacions personals.

Sabíeu que…
El tractament de vós és el més apropiat en el llenguatge administratiu perquè no té marca de gènere i és més proper que el vostè.
(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 18 de juny del 2017)

Publicat a General | Comentaris tancats a Un ’sí’ ben clar

El diccionari s’actualitza

23 maig 2017 per

La segona edició del Diccionari de la llengua catalana (DIEC2) ja ha estat actualitzada en línia d’acord amb la nova normativa ortogràfica de l’IEC. Per tant, les paraules que han suprimit l’accent diacrític, com ara net, os, rodamon i marededeu, ja es poden trobar en el diccionari. A més d’incloure aquestes novetats ortogràfiques, el diccionari ha incorporat quaranta-sis paraules noves, entre les quals destaquen desnatat, disseccionar (fins ara només s’hi recollia dissecar), dron, ebrenc, subratllat, vegà i les lletres de l’alfabet àrab.
A banda de totes aquestes incorporacions, l’IEC ha fet més de dues-centes modificacions en mots que ja recollia el diccionari. Per exemple, la definició de síndrome de Down ha passat de ser una “afecció congènita causada per una alteració de la dotació cromosòmica, caracteritzada per un aspecte especial que recorda els individus de raça mongòlica i per una deficiència mental”, a ser-ho “per una discapacitat intel·lectual i uns trets fisonòmics especials, com ara un crani petit, l’occípit pla, els ulls petits i oblics i la cara ampla”. També ha estat modificada la definició de calçot: fins ara un calçot era un “grill de ceba blanca cultivat especialment per a ésser menjat al caliu” i ara és un “grill de ceba blanca que se sol coure a la flama”.
Aquestes modificacions són necessàries per actualitzar algunes informacions del diccionari que no són del tot correctes. A petició d’uns alumnes de tercer d’ESO de Cabrils, per a la pròxima revisió del diccionari normatiu, caldria revisar també la definició de sexe, que es podria qualificar d’antiquada i retrògrada. Sexe: “Conjunt de les peculiaritats bioquímiques, fisiològiques i orgàniques que divideixen els individus d’una espècie en mascles i femelles i fan possible entre ells, mitjançant els adequats processos de conjugació o fecundació, una periòdica modificació de la informació genètica.”

Sabíeu que…
El diccionari també ha incorporat altres mots, com ara arrítmia, trapezoidal i erradicar, que han estat modificats arran de la reforma ortogràfica.

(Article publicat al suplement “Cultura” d’El Punt Avui el 21 de març del 2017.)

Publicat a General | Comentaris tancats a El diccionari s’actualitza

La gramàtica, a debat

20 març 2017 per

Qualsevol reforma té detractors i defensors, i la reforma ortogràfica i gramatical impulsada per l’Institut d’Estudis Catalans no n’és l’exempció. I si no, només cal recordar el rebombori que va causar la supressió de bona part dels diacrítics. La nova Gramàtica de la llengua catalana és una obra complexa i extensa (té 1.444 pàgines!) que han dut a terme al llarg de prop de vint anys els membres de la comissió de gramàtica de l’IEC, i ha representat un gran esforç de consens. Ara als professionals de la llengua ens toca endinsar-nos-hi i aprofundir aquelles qüestions lingüístiques que sempre han estat més dures de rosegar.

La gramàtica genera debat, i una prova d’això va ser la taula rodona, organitzada per l’Associació Llengua Nacional, que va tenir lloc la setmana passada a la Casa Golferichs de Barcelona. En l’acte, amb una sala plena a vessar, hi van intervenir la professora de lingüística catalana de la UB Neus Nogué, el gramàtic Josep Ruaix i Ernest Rusinés, cap d’assessorament lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació.

Nogué va valorar com a molt positiva la novetat que representa la gramàtica pel fet que no categoritza la llengua en correcta o incorrecta, d’una manera inflexible, sinó que fixa la norma a través de la descripció, assenyalant aquelles formes que considera adequades o inadequades per al context dialectal i de registre en què tenen lloc. Ruaix, més crític amb la reforma gramatical, va lamentar que sigui una obra tan extensa que “fa de mal consultar”, i va alertar del perill que se’n faci un mal ús per la gran variació diatòpica i diastràtica que s’hi recull. Se n’ha de fer un “assenyat discerniment” a l’hora de consultar-la, va assenyalar. Rusinés va destacar la importància que aquesta gramàtica reculli per primer cop registres més informals de la llengua, que van més enllà de l’estàndard, i sobre els quals fins ara la normativa no s’havia pronunciat.

La taula rodona es va tancar amb una pregunta: què canviarien o modificarien de la nova gramàtica? Nogué va lamentar que no s’hi hagi inclòs la concordança del verb haver-hi, Ruaix va assenyalar que hi ha alguns aspectes que no ha recollit la gramàtica i que caldrà tenir presents en futures edicions, i Rusinés va lamentar que la gramàtica no s’hagi pronunciat més clarament sobre l’ús de les preposicions per i per a.

(Article publicat el 19 de març del 2017 el suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Publicat a General | Comentaris tancats a La gramàtica, a debat

En / A l’acabar la classe

20 febrer 2017 per

En català, podem dir “a l’acabar la classe, anirem al cinema”? Sí. L’admissió d’aquest ús és una de les novetats que inclou la nova gramàtica de l’IEC (GLC). Des de l’entrada en vigor de la GLC, s’accepta l’ús de la construcció al seguida d’infinitiu amb valor temporal, al costat de la forma que fins ara era l’única normativa, la de la preposició en seguida d’infinitiu (“en acabar la classe, anirem al cinema”). Fins ara aquesta construcció s’havia bandejat perquè es considerava que era un calc del castellà. Ara, però, la GLC admet que l’ús de “al + infinitiu” és propi d’alguns parlars valencians (“Al discutir la qüestió, alguns perderen els nervis”) i que, malgrat que el registre formal ha donat preferència a “en + infinitiu”, l’altra construcció també es pot utilitzar en català.

En la mateixa línia, també admet que la construcció “en + infinitiu”, i ara també “al + infinitiu”, pot tenir valor causal: “En no saber anglès, no va entendre res de la conversa” o “Al no saber anglès, no va entendre res de la conversa”. Aquestes formes que es consideraven incorrectes i que calia substituir per altres construccions, com ara “pel fet que” o “com que” (“Com que no sabia anglès, no va entendre res de la conversa”), ara queden avalades en la nova gramàtica.

Un altre dels canvis significatius de la nova gramàtica que afecten l’infinitiu és l’alternança de preposicions que encapçalen les oracions d’infinitiu. Fins ara una oració d’infinitiu en funció de complement preposicional només podia anar precedida per les preposicions a o de (“Pensa a/de passar pel supermercat”). Amb la GLC, no cal substituir les preposicions en i amb per a o de, i per tant s’avalen construccions com per exemple: “Pensa en passar pel supermercat” i “S’acontenta amb veure un capítol per setmana”. En el cas de la preposició amb, però, ja d’admetia mantenir aquesta preposició davant d’infinitiu en les expressions “haver-n’hi prou amb” i “tenir-ne prou amb” (“No n’hi ha prou amb/de disculpar-se”). Ara bé, tot i que la GLC admet l’alternança d’aquestes preposicions, considera preferible usar a o de en els registres formals.

Sabíeu que…
La nova gramàtica de l’IEC admet l’ús de la construcció al seguida d’infinitiu amb valor temporal, juntament amb la forma també normativa de la preposició en seguida d’infinitiu.

(Article publicat el 19 de febrer del 2017 el suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Publicat a General | Comentaris tancats a En / A l’acabar la classe

La gramàtica de l’IEC

22 novembre 2016 per

Aquest dimecres arribarà a les llibreries la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans. La reforma ortogràfica –la que inclou la polèmica supressió de la majoria de diacrítics– no es publicarà fins al primer trimestre del 2017.

Amb prop de mil pàgines, aquesta gramàtica té diverses novetats respecte a l’anterior, la de Pompeu Fabra. A diferència de la de Fabra, que era d’autor, la nova gramàtica és institucional, elaborada de manera cooperativa entre diversos gramàtics –entre ells Joan Solà– i ha estat revisada i complementada per diferents experts lingüístics. La tardor del 1995 es va començar a treballar en el projecte de la nova gramàtica partint, entre altres obres, de la gramàtica de Fabra, la gramàtica descriptiva d’Antoni M. Badia i Margarit (1994) i la Gramàtica del català contemporani (2002), dirigida per Joan Solà, amb la col·laboració de Maria-Rosa Lloret, Manuel Pérez Saldanya i Joan Mascaró, entre altres autors.

Però la gran novetat d’aquesta gramàtica, la revolució que representa, és que prescriu a través de la descripció. No és una gramàtica que categoritza la llengua en correcte o incorrecte, d’una manera inflexible, sinó que fixa la norma a través de la descripció. Descriu la llengua des de dos punts de vista: el dialectal (és una construcció comuna a tots els dialectes? És pròpia d’alguns parlants?) i els registres (és una forma que serveix per a tots els registres? O és una forma pròpia del llenguatge col·loquial?). D’aquesta manera, la norma no presenta les formes com a correctes o incorrectes, sinó que caldrà analitzar si l’ús d’una forma és adequat o no per a un context lingüístic concret, un matís que representa un avenç lingüístic respecte a altres gramàtiques d’àmbit europeu. Ara ja no serà tot blanc o negre, caldrà adequar-se al registre i al marc geogràfic de la llengua, una tendència que actualment ja s’aplica sobretot en l’àmbit de la correcció literària, en el qual el context marca el tipus de llengua i l’ús d’una llengua estandarditzada, sense matisos, fa perdre veracitat a l’obra.

Sabíeu que…
El 2018 està previst que l’IEC publiqui la Gramàtica essencial de la llengua catalana, un volum que resumirà la gramàtica oficial pensat sobretot per al món de l’ensenyament i per a un públic general.
(Article publicat el 20 de novembre del 2016 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Publicat a General | Comentaris tancats a La gramàtica de l’IEC

Rebombori diacrític

25 octubre 2016 per

La reforma ortogràfica que ha impulsat la Secció Filològica de l’IEC, que inclou la reducció dels accents diacrítics, ha aixecat molta controvèrsia les últimes setmanes. El debat a les xarxes socials ha estat intens i apassionat (sempre s’ha dit que som un país de filòlegs!). Els detractors de la reforma s’han sentit atacats, molestos, i han fet bandera de diacrítics que ara tenen els dies comptats, com ara dóna/dona i vénen/venen. Però els que han vist amb bons ulls la reforma, entre els quals m’hi incloc, són del parer que simplificar aquesta norma serà útil per a aquells que aprenguin el català (no per a nosaltres, que haurem d’aprendre la llista reduïda). Moltes de les paraules que en duien tenen un significat específic i s’usen poc, i en la majoria de casos pel context ja sabem a quina paraula ens referim. És evident que sempre es poden fer jocs de paraules i crear frases com la que aquests dies corria per les xarxes, «La dona dona un os d’os al net net», però fins i tot en aquest cas el parlant és capaç d’entendre la frase. Tot i així per a aquests casos, si hi ha ambigüitat, l’IEC preveu la possibilitat de poder mantenir l’accent diacrític.

Els catorze mots monosíl·labs que mantindran el diacrític, perquè els aneu practicant, són bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us, vós/vos. Fins ara es posava aquest accent distintiu a cent cinquanta paraules. Pompeu Fabra només havia posat accent diacrític a una cinquantena de paraules, però la llista havia anat creixent descontroladament, sobretot pels derivats dels mots amb diacrític, que fins ara mantenien l’accent. L’absència d’accent en aquests derivats serà una altra de les novetats de la normativa ortogràfica. Això, per exemple, afectarà els derivats de déu (adeu, adeu-siau, marededeu), de món (rodamon) o de pèl (contrapel), que no s’accentuaran. .

Entre altres novetats, la reforma ortogràfica també afectarà els mots prefixats i compostos que tenen el segon formant començat per erra. Quan el so de la erra apareix entre vocals precedit d’un prefix o d’un radical s’escriurà doble erra, per exemple, en mots prefixats com ara arrítmia, corresponsable, erradicar i errumpent.

 

Sabíeu que…

Fabra només va marcar una cinquantena d’accents diacrítics, però la llista havia anat creixent fins als cent cinquanta casos.

 

(Article publicat a El Punt Avui el 16 d’octubre del 2016)

Publicat a General | Comentaris tancats a Rebombori diacrític

El ‘burquini’

14 setembre 2016 per

Sens dubte, una de les paraules d’aquest estiu ha estat burquini, arran de la prohibició de l’ús d’aquesta peça de bany a les platges franceses. El debat del «burquini sí, burquini no» ha sacsejat Europa, tot i que aquí sortosament no s’ha arribat a impulsar la polèmica restricció al·legant que les dones tenen la llibertat de vestir-se i banyar-se com vulguin.

La paraula burquini (que escrivim amb q i no burkini) és un mot format per les paraules burca i biquini. La peça de vestir s’ha fet tan popular que ja és tan coneguda com altres mocadors que fan servir les dones musulmanes. Com és prou sabut, hi ha diferents tipus de vels islàmics, que sovint es confonen.

El burca és un vestit de teixit rígid amb el qual algunes dones musulmanes es cobreixen completament el cap i el cos, que té una reixeta o una obertura a l’altura dels ulls per veure-hi. La paraula en català està recollida al diccionari normatiu des del 2007, i es rebutgen les formes burka i burqa. En castellà, és burka; en francès, burqa, i en anglès, bourkha, burka i burkha. El nicab és el mocador amb el qual es cobreixen algunes dones musulmanes els cabells, el coll i la cara, excepte els ulls. És una paraula masculina i ha estat acceptada pel Termcat, en detriment de la forma niqab, que ha estat rebutjada per analogia amb altres arabismes. En castellà és niqab, i en francès i en anglès, niqab. També hi ha el hijab, un mocador amb el qual algunes dones musulmanes es cobreixen els cabells i el coll. És una paraula masculina i es pronuncia amb hac aspirada. En castellà s’utilitzen les formes hidjab i hijab; en francès, hidjab i hidjäb, i en anglès, hijab. El xador (i no shador ni chador) és una peça de vestir àmplia i generalment de color negre amb la qual algunes dones musulmanes es cobreixen el cap i el cos i, de vegades, la cara. La paraula és masculina i està recollida al diccionari normatiu. L’equivalent castellà és chador; en francès, tchador, i en anglès, chadar, chaddar, chador, chuddar i chudder.

Altres paraules per referir-nos als vels islàmics són amira, xaila i khimar.

Sabíeu que…

Utilitzarem les formes burca (masculí), hijab (masculí), nicab (masculí), xador (masculí), xaila (femení), amira (femení) i khimar (masculí) per referir-nos a les diferents peces de la indumentària musulmana femenina.

 

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 13 de setembre del 2016.)

Publicat a General | Comentaris tancats a El ‘burquini’

« Articles més nous - Articles més antics »