Molt recentment he rebut un regal fabulós. Es tracta de l’antologia “Poemes 1969-2007:”de Marta Pessarrodona, una terrassenca com jo, que el 1997 va rebre la Creu de Sant Jordi.
A la pàgina 180 hi he trobat el poema “L’amor a BCN”, on l’escriptora, tot i que es lamenta que aquesta és una “ciutat que honora poc als poetes” adopta una actitud pragmàtica i acaba afirmant: “Estimo la ciutat perquè estimant/ sempre, per sempre més, s’hi guanya”.
La veritat és que Barcelona ha estat font d’inspiració (i de crítiques) dels autors més diversos. El gran José Agustín Goytisolo ironitza sobre el comportament d’alguns dels seus habitants a “Sobre la temporada en Barcelona”:
Cuando llega el otoño las gentes de esta bendita ciudad
comienzan a telefonearse rápidamente
organizan tremendas fiestas y se besan y se saludan
hola qué tal cuánto tiempo te quiero mucho llámame.
I Jaime Gil de Biedma fa tota una declaració de principis a “Barcelona ja no és bona o mi paseo solitario en primavera”, on a més del ressentiment contra la classe social a la que pertany confessa el propòsit dels seus vagarejos per Montjuïc:
(…)yo busco en mis paseos los tristes edificios,
las estatuas manchadas con lápiz de labios,
los rincones del parque pasados de moda
en donde, por la noche, se hacen el amor…
Y a la nostalgia de una edad feliz
y de dinero fácil, tal como la contaban.
La Gràcia de Mercè Rodoreda, el Guinardó de Juan Marsé, l’Eixample de Carmen Laforet… Tots formen part de la memòria literària col·lectiva i són a vegades més reals i més vius que els propis barris en els que s’inspiren.
Enric Casasses descriu així la “Barcelona a la Barceloneta”:
Tot de balcons, abocats als colors,
i al blanc segur dels llençols abocant-se,
menjant-se tot l’horitzó dels teus iris,
fan llibertari el vent de la presó.
I jo que acabo de fer 9 anys a la ciutat (un lloc al que només venia de passada, després d’uns mesos a Edimburg) em sento a vegades com la protagonista de la novel·la “Pedra de tartera” de Maria Barbal (tot i que, com ja he dit abans, provinc d’un lloc que està només a 30 quilòmetres i no d’un poble del Pallars) que considera que: “Barcelona és una casa on les finestres no donen al carrer. Miren al vestíbul de l’edifici i a l’ascensor del servei. Barcelona és tot a una hora. Quan no ha arribat és massa aviat, quan ha passat aquella hora ja és massa tard”.
Encara que la majoria del temps experimento la vitalitat de Joan Margarit a “Barcelona era una festa”, contenta i encuriosida a una ciutat que per a mi té encara molts racons i moments per descobrir.
No es pot ser més feliç. Joves i en primavera,
vam començar aquell dia passejant per la Rambla,
lleugers, amb l’esperança -diria la certesa-
que els finals no existeixen (…)
Per cert, la fotografia que il·lustra aquesta entrada està presa des de la magnífica terrassa de l’Hotel Barceló Raval, un barri on sempre feia la seva Pepe Carvalho, el personatge més famós de Manuel Vázquez Montalbán.
Ahir a la tarda, en passar pel carrer Còrsega, vaig veure, davant la façana de la firma d’advocats 