Ahir dilluns vaig anar a buscar el meu nebot de quasi dos anys a la guarderia. Mentre em dirigia a la seva aula, la dels conills, vaig veure com en d’altres classes uns nens de més edat feien manualitats retallant unes cartolines de diferents formes i colors. No sé si va ser pel fer d’estar en un centre educatiu o de veure unes tisores (o bé que ja estic per tancar) que em va venir al cap la qüestió de les retallades que s’han produït a Espanya i, sobretot, a Catalunya.
Vés a saber si aquests petits alumnes d’aules batejades amb noms d’animals retallarien millor que els nostres governants, perquè tal i com ho han fet ells… Estava esperant el meu nebot darrere de la porta dels conills, on un dibuix d’en Bugs Bunny em somreia amb una pastanaga a la mà, quan vaig començar a pensar-hi.
L’economia d’Espanya actualment té un Producte Interior Brut (PIB) anual d’uns 1,5 bilions d’euros i un deute total (públic, de les diferents administracions de l’Estat: Madrid, Generalitat, Diputacions, Consells Comarcals, Ajuntaments… i privat, de les famílies i les empreses) d’uns 4 bilions d’euros. A més, l’economia espanyola ja està en recessió (no creix), degut en part a la seva baixa productivitat, cosa que també fa que sigui molt poc competitiva comparada amb les de la resta de països europeus. Per si fos poc, també pateix un dèficit que fa que les despeses que té siguin més grans que els ingressos que genera.
Si Espanya en guanya 1.5 i en deu 4 i, a més, gasta més del que guanya, realment podrà tornar el seu deute algun dia? En la meva opinió de no expert, crec que per poder tornar-lo caldria:
Primer, renegociar les condicions del deute: augmentant el termini d’anys per tornar-lo, abaixant els interessos o fins i tot fent-ne una quita o una condonació parcial si es veu que realment no es podrà tornar íntegrament.
Segon, acabar amb el dèficit de l’economia espanyola i per això és clau equilibrar les despeses que hi ha amb els ingressos que es tenen, tal i com s’ha de fer en qualsevol pressupost.
Per fer-ho només hi ha una fórmula: reduir la despesa (el que l’Estat es gasta en serveis públics, infraestructures, etc.) fent retallades i augmentar els ingressos apujant els impostos ja existents o bé posant-ne de nous.
En aquest sentit, tan el govern del PP de Rajoy com el de CiU de Mas tenen raó amb les retallades i les pujades d’impostos. Però compte, tenen raó només quan fan el diagnòstic de la malaltia (el dèficit), però no en el remei que apliquen per a curar-la (el tipus de retallades i d’impostos que han establert i que volen seguir fent). Ni Rajoy ni Mas són uns bons metges perquè la medicina que administren no només no cura el pacient sinó que l’empitjora i això és el que ha passat amb les retallades fins ara, que no han ajudat a reduir el dèficit.
Per reduir la despesa doncs calen retallades, sí, però no retallades en els pressupostos de sanitat, d’educació, d’investigació i recerca, de beques per a estudiants, en els sous de funcionaris (bombers, policies, metges, professors…) o en les pensions de jubilació, sinó en altres partides de diners com, per exemple:
1)la Casa Reial: cal reduir dràsticament els 8,4 milions d’euros que el govern central hi destina cada any. Compte, perquè aquesta xifra no inclou, en una altra mostra de la poca transparència i maduresa de la democràcia espanyola, les despeses del Rei sobre: Patrimoni, Interior en seguretat, Exteriors en viatges i cotxes oficials ni Hisenda. (L’ideal per a mi seria fer un referèndum sobre si volem una monarquia o una república per a què, si la segona opció és la majoritària, aquesta partida del pressupost desaparegués definitivament).
2)el Ministerio de Asuntos Exteriores: reduir la xarxa d’ambaixades, consolats i oficines comercials amb la seva infinitat de càrrecs, assessors, consellers, secretaris, sous inflats, residències i cotxes oficials, dietes en bons restaurants i demés privilegis diplomàtics.
3)el Ministerio de Defensa: reduir notablement el seu pressupost, les compres d’armament (fins fa pocs mesos Espanya es gastava 54 milions d’euros cada dia), els sous que cobren els militars, sobretot els rangs més alts, i també les pensions dels exmilitars.
4)l’Església: reduir els 6.000 milions d’euros que, segons l’entitat Europa Laica, el govern espanyol li dóna cada any.
5)la classe política: cal reduir notablement els sous dels polítics, les pensions dels expolítics i els privilegis que tenen com: dietes, cotxes oficials i d’altres incentius. És impresentable que els nostres dirigents polítics, els quals diuen representar-nos, parlin tot el dia de retallades sense donar exemple rebaixant-se ells el seu propi sou. Com a representants nostres escollits a les urnes, ens demanen des dels seus càrrecs públics que ens apretem el cinturó, però ells ni se’l toquen. Donin exemple, senyories!
A més dels polítics, aquesta mesura de rebaixa també hauria d’incloure als dirigents d’organismes estatals pseudopolítics (alguns d’ells inútils) com: la Real Federación Española de Futbol (els jugadors de “la roja” han rebut una prima de 300.000 euros cadascun per haver guanyat l’Eurocopa), Radio Televisión Española (RTVE), l’Instituto Cervantes, el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, el Consell Audiovisual de Catalunya, les cambres de comerç, la Sociedad General de Autores y Editories (SGAE), el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), la Real Academia Española (RAE), el Comité Olímpico Español, el Tribunal de Cuentas, la Real Academia de la Historia i un llarg etcètera.
Sincerament, crec que hem de fer baixar aquesta gent de la torre de marfil des d’on avui ens miren, allunyats de la realitat que viu la majoria de la gent. Cal treure’ls de la bombolla on estan còmodament instal•lats per a que escoltin la veu del poble al qual diuen representar i per a que sentin el pols del carrer.
Aquestes serien les retallades que jo faria si tingués les tisores perquè crec que són les menys perjudicials per a la majoria de la població i també les més justes i necessàries; no com ha passat amb les retallades que ja hi ha hagut en serveis públics de sanitat i educació i que patim tots els ciutadans.
No estic segur si aquestes retallades ajudarien a reduir el dèficit definitivament, però sí que penso que és inadmissible que es retalli en sanitat i en educació, pilars bàsics de l’estat del benestar, sense haver retallat abans cap de les partides no fonamentals que he comentat anteriorment.
Però sembla que s’imposa per part dels nostres polítics dirigents un discurs de pensament únic, un dogma que només repeteixen dia rere dia i que diu que “ens sap greu haver-ho de fer, però les retallades en sanitat i educació són necessàries”. Això sí, sense donar-nos cap explicació detallada amb xifres, amb motius i raons, en definitiva, amb arguments que ho sustenti.
D’altra banda, per tal d’augmentar els ingressos de l’Estat calen més impostos, sí, però no augmentar taxes com: l’IRPF (l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques), l’IVA (l’Impost sobre el Valor Afegit) l’impost de societats, l’IBI (l’Impost sobre Béns Immobles), les pujades del preu de la llum i el gas, l’euro per recepta mèdica o les taxes als estudiants universitaris, sinó establir impostos sobre la renda de les classes altes i benestants (qui més guanya, més paga)i una taxa sobre el deute dels bancs (quan més s’endeuti un banc, que pagui més impostos) tal i com defensa l’economista Xavier Sala i Martín.
També és imperatiu lluitar decididament contra el frau fiscal (en comptes de fer amnisties), ja que Espanya és un dels estats de la Unió Europea (UE) on hi ha més evasió d’impostos. Concretament i segons la ONG Attac, hi ha el doble de frau fiscal a l’Estat espanyol que a la resta de la UE, xifra que va representar el passat 2011 uns escandalosos 88.000 milions d’euros.
A part d’aquestes reformes, convindria que la classe política (catalana i espanyola) deixés de malversar quantitats ingents de diners públics com ha fet fins fa quatre dies construint: circuits urbans de Fórmula 1 a València, línies de ferrocarril de l’AVE que només fan servir 10 passatgers al dia, carreteres que no duen enlloc i aeroports sense avions com el de Castelló o amb quatre gats com els de Ciudad Real, Osca i el de Lleida-Alguaire.
Faig un incís en aquest punt perquè, en referència a l’aeroport de Lleida, vull aprofitar-ho per felicitar el senyor Joaquim Nadal, exconseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat durant els governs tripartit de Pasqual Maragall i José Montilla, per la seva excel•lent gestió en aquesta obra, convertida avui en un pou sense fons per a l’erari públic. Sr. Nadal, el felicito també per no haver assumit cap responsabilitat pel fracàs d’aquesta infraestructura; de ben segur que si vostè hagués fet el mateix en l’empresa privada se n’hauria anat de cap al carrer.
Però no, vostè ja sap que amb els qui ocupen un càrrec públic aquí passa just el contrari i per això vostè, com d’altres polítics que també han gestionat malament diners públics, pot seguir sent diputat al Parlament de Catalunya com si res hagués passat, cobrant un bon sou i gaudint encara dels privilegis que té com a diputat.
Que consti que no li faig aquesta crítica per ser del PSC, perquè trobaríem exemples en tots els partits polítics, sinó per tal de mostrar, una vegada més, que el sistema polític actual no funciona i que cal regenerar-lo. Hem d’obrir la finestra per ventilar l’habitació, perquè ja fa pudor de resclosit de tant de temps que està tancada.
Un cop ja m’he desfogat una mica, torno a les reformes que cal fer per reduir el dèficit de l’Estat. La pregunta del milió de dòlars és: el Govern és capaç d’implantar totes les mesures anteriors per tal de reduir la despesa i augmentar els ingressos?……… (Els punts suspensius són una pausa escènica perquè em costa fer-me aquesta pregunta sense riure al mateix temps). La resposta: evidentment que no. I per què no? Doncs perquè els polítics en general (em refereixo als de la classe dirigent perquè hi ha de tot, sobretot a nivell local) no canviaran un sistema que ja els va bé, que els funciona i que a ells els beneficia.
Penso que els polítics no tenen la voluntat d’establir tots aquests canvis dins el sistema (abaixar-se els sous, reduir els seus privilegis, establir impostos a les classes altes i també als bancs) perquè aquestes mesures anirien justament en contra dels seus propis beneficis, dels seus interessos, dels seus privilegis i també dels seus votants i, per tant, disminuirien la seva quota de poder i d’influència. Senzillament: no els interessa, és un mal negoci per a ells i per això és més còmode passar-li la factura a la majoria dels ciutadans, a la classe mitjana i baixa, la que no ha viscut per sobre de les seves possibilitats.
No t’ho creus? Pensa-hi… Si el status quo d’una situació determinada a tu ja et beneficia, el canviaràs per rebre’n menys beneficis? Acceptaries voluntàriament rebre menys part del pastís? Voldries fer canvis per sortir-ne perjudicat? Pensa-ho dues vegades… N’estàs segur? Com deia el mític Perry Mason a la seva sèrie televisiva sobre judicis: “No tinc més preguntes, senyoria”.
Tan si és en una democràcia com en una dictadura, l’objectiu principal i primer de tots els governs del món (després en tenen d’altres, però aquests ja són secundaris) és mantenir-se en el poder el màxim de temps possible. Això inclou, entre d’altres coses, no mossegar mai la mà que et dóna de menjar ni tirar-te pedres sobre el propi teulat. No fos cas que, al fer-ho, te’n caigués alguna al cap i prenguessis mal, i només faltaria això, ara que has de pagar les receptes del metge i que han tancat ambulatoris i quiròfans.
“Tete, tete!”. Vaig sentir de cop notant també que m’estaven estirant les bermudes. Vaig abaixar la mirada: en Michael, el meu nebot, em mirava amb uns ulls com a plats i un somriure immens demanant-me que l’agafés. El vaig pujar a coll i li vaig fer un petó. Alguns nens seguien retallant amb les tisores. Vam acomiadar-nos de la professora tot tancant la porta de la classe, la dels conills, i vam marxar lentament. En Bugs Bunny ens mirava, pastanaga en mà, cada cop des de més lluny.