A la qüestió de com rebrà Barcelona la comitiva vaticana d’ací poc, hi podem donar respostes contradictòries però encertades: direm que Joseph Ratzinger entrarà a la ciutat de la mà dels protocols d’Estat, igual que va succeir a Edimburg i a Londres al setembre, i direm que una secció de la societat civil mostrarà benignament el seu desgrat per Benet XVI –Vicent Partal, el portaveu fidel… lleial de l’independentisme vermell, ja va donar el toc de tabal setmanes enrere:
“el papa, aquest papa, per mi, no és un ciutadà digne d’elogi, ni una persona que la meua ciutat o el meu país haja de rebre amb honor”.
Partal va dir alguna cosa més, és cert, com ara que
“és indecent que els escàndols financers esquitxen una vegada i una altra la Ciutat del Vaticà, amb relacions mai no aclarides amb la màfia i amb la delinqüència organitzada. Des del temps del banquer Calvi i de l’arquebisbe Marcinkus tota la trama econòmica del Vaticà es troba sota sospita de delinqüència organitzada. I cal recordar que el Vaticà sistemàticament ha tancat el seu mur, quan la policia dels estats implicats han provat d’aclarir la situació, i ha sabotat tot intent d’aclarir els fets”.
També a Londres, l’excusa d’hostatjar el suprem pontífex a casa va donar lloc a alguna juguesca. La delegació britànica de l’editorial Penguin va saludar Ratzinger amb la publicació del llibre “The Case of the Pope“, el subtítol del qual resa “Transparència al Vaticà i els abusos dels drets humans”, escrit per l’advocat activista Geoffrey Robertson. Es tracta d’un opuscle de menys de 250 pàgines, en edició rústica i amb un preu més que assequible, tot just set lliures esterlines -potser una edició catalana trauria uns dinerets (de res…)
Una contestació acurada, tanmateix, és la que ja li va propinar el setmanari The Economist:
“Al voltant del 28% de la gent a Espanya es declaren catòlics practicants, i un altre 46%, catòlics no practicants, i fins el 38% professen devoció a un sant en particular o la imatge de Crist o la Verge Maria. Però el secularisme, i una reacció que ve lluny contra l’autoritarisme catòlic del passat, està en marxa: 2009 va ser l’any en què els casaments als ajuntaments finalment van superar els de l’església.”
En efecte, darrere de la gira papal hi deu haver un grapat de motius, alguns d’inexcrutables i misteriosos: els econòmics són obvis. El dèficit pressupostari del diminut país pontifici mai no supera excessivament el milió d’euros, però la salut econòmica de les diòcesis és una altra cosa. Literalment: el Vaticà no cobreix l’Església. I ací és on les visites fan el seu paper.
Al Regne Unit, per exemple,
“el Tresor britànic ha d’invertir fins a l’any 2011 uns 24.000 milions de lliures esterlines en escoles i escoles. És a dir, 29.000 milions d’euros. Per a preocupació d’en Ratzinger, les 2.300 escoles i liceus catòlics representen menys del 10% del sector públic. De fet, des de 1982, els Serveis d’Educació Catòlica del país han clausurat 610 per falta d’usuaris. Des de 2008, també les universitats catòliques han patit el retrocés en les seves pròpies files, de cinc a tan sols tres.
A Edimburg, l’anomenat Pastor Universal traspassava les portes del parlament escocès a Holyrood i estrenyia la mà d’Isabel II. A Londres, en canvi, el primer acte públic en què Benet XVI va participar, va ser a Saint Mary’s University College davant els seus 3.000 estudiants.”
A veure quin és el primer reportatge que ens descobreix els comptes darrere del viatge català del papa…
* El meu article complet sobre l’estada de Benet XVI a Londres podeu llegir-lo ací.