Tal vegada l’audiència de l’Economàtrix trobarà curiós el fet que, des d’aquesta quinzena, el blog tinga una rèplica al diari espanyol de Londres El Ibérico. La columna financera que faig en paper és, no me n’amague, descaradament benigna. En un moment com el que vivim aquest dies, quan els mercats udolen per la sang dels bons estatals –i autonòmics!–, els contrast és xocant… I diu així:
Encara es pot llegir la sorpresa a la cara dels nostres veïns. Després de la redecoració de 1.300 oficines i 4.500 caixers amb unes quantes pinzellades en el vermell càntabre del Banco Santander, no són pocs els londinencs que, financerament estupefactes, descobreixen ara el nou propietari d’Abbey, Alliance & Leicester i part de Bradford & Bingley.
Fins que la bombolla del crèdit va explotar en 2007, totes elles havien sobreviscut el segle com marques tradicionals del capital anglès i, abans de caure en la voràgine borsària, havien mantingut unes estructures socials i econòmiques bastant semblants a les de les caixes espanyoles. Avui, segons dades d’un comunicat que m’enviava recentment Abbey International, ha d’haver més de 20 milions de clients britànics esforçant-se per pronunciar el nom de la ciutat amb que el senyor Emilio Botín va batejar el seu banc.
Arreu del món, el portafoli d’usuaris del gegant vermelló arriba als 90 milions i té més valors en els mercats que cap altra entitat de l’eurozona.
Com ha succeït que el Santander hagi ocupat en pocs mesos (des de febrer, en què va començar l’operació) els carrers de Londres? Un motiu és la salut robusta d’un banc el consell directiu del qual va decidir no ficar les mans a la massa del risc subprime per la senzilla raó que el seu preu era …incomprensible. Una altra cosa és el ritme extraordinari amb que el Santander aprofita la contesa per expandir: a les casernes financeres de la City es diu que qui molt abraça, poc estreny, però això només es podrà confirmar amb el pas del temps.
Hi ha una circumstància, però, fonamental per a comprendre l’èxit de la signatura càntabra a aquest costat del canal de la Mànega, i apareix ben clara en el Survey 2010 del Banc Mundial. El sector financer espanyol coneix com pocs les caixes i cooperatives de crèdit, el valor de les quals, en referència al producte interior brut, és més gran que el de la banca privada -un fet que no es dóna en cap altre mercat de l’Europa Occidental. De vegades, ser diferent val la pena.
*Podeu accedir a l’edició completa del diari ací (la meua columna és a la pagina sis).