Opi i desventures

“La reseña es un oficio que me gusta, entendida siempre como testimonio de lector, más que como esa cosa aparaatosa y sosa y casposa llamada ‘crítica literaria’. Debo agregar que el hábito de las reseñas me acercó a escritores tan importantes para mí como Malcom Lowry, Tomás Eloy Martínez y Augusto Monterroso.” De la meva part, he de dir que coincideixo de ple, fins i tot en els autors, amb aquestes paraules d’un dels meus autors colombians preferits, Darío Jaramillo Agudelo.
Com el vell Conrad o l’amic Stevenson –per dir-ne dos no qualssevol–, aquest escriptor indi que viu a Nova York i feia classes a les universitats de Delhi, Columbia i Harvard –ara té la sort de dedicar-se totalment a l’escriptura–, Amitav Ghosh, deixeble del seu estimat Vikram Seth, que li va recomanar que es dediqués a la prosa després d’haver-li mostrat unes poesies seves, a la seva novel·la Mar de Roses, que han traduït per a Amsterdam Llibres Iñaki Tofiño i David Cañadas –a veure si prenen exemple d’altres editorials i posen els noms dels versionadors a la portada– recupera les històries clàssiques dels grans autors d’aventures i desventures, que en aquest cas situa a la seva Calcuta natal. No sé si podem parlar de literatura de la immigració, o feta per immigrants, a mi que m’agraden tan poc les etiquetes, però sí d’escriptors que emigren a d’altres països i que escriuen en una altra llengua que no és la seva materna. I aquí s’hi afegeix la gran capacitat camaleònica de l’autor per mesclar la seva atractiva nostàlgia índia amb temes tan polèmics i problemàtics com ara la colonització, l’explotació, els negrers esclavistes, castes com ara els pàries, l’alta societat, mercenaris, polissons, prínceps aventurers, noies fugitives, un maremàgnum tot barrejat en aquest vaixell anomenat Ibis, títol de la trilogia de la qual Mar de roselles és la primera entrega. És el nom de diversos ocells de la família dels plataleids, de l’ordre dels ciconiformes, que tenen els tarsos llargs i el bec llarg, prim i corbat cap avall. I no deixa de fer-me recordar un altre llibre, El vol de l’Ibis roig, de la basilera Maria Valèria Rezende, en traducció de Josep Domènech Ponsatí, que, aparentment, no tenen res a veure l’un amb l’altre.
L’obra està situada a l’Índia de 1838 just abans de la guerra de l’opi amb la Xina en el moment dels grans canvis que es produiran a l’ordre establert del país. Una història del colonialisme de l’Àsia oriental i de l’increment del cultiu de l’opi gràcies a l’imperi britànic: no sé si els sona! I pertany a l’àmbit de la vanitat i l’avarícia més funesta de l’home i que ha fet i fa tant de mal a tanta i tantíssima gent encara, a la moral política, més aviat a la immoral política, que és la que avui dia encara impera, es promou, governa i tiranitza el món. Perquè com diu també Darío Jaramillo Agudelo: “Tiendo a pensar que el poder y la ambición humana, exactamente del mismo modo como lo son la codicia o el basuco, o sea, que son dañinos cuando lo tocan a uno.”
Amitav Ghosh ha publicat una desena de novel·les, entre les quals El círculo de la razón, Líneas de sombra, El cromosoma Calcuta o El palacio de cristal. I ha viscut a Bangladesh, Sri Lanka, l’Iran, l’Índia, Egipte i Cambodja, a més dels EUA.