Des d'ambdós costats de la franja

A vegades sento que em perdo coses. L’explicació és sencilla: no tinc facebook. O feisbuk, com els hi agrada escriure a les meves amigues. A vegades quan estem juntes, es posen a parlar de temes, de persones, de si aquell cap de setmana fem això o allò altre… i jo pregunto: “Espereu espereu, de què esteu parlant?” “Ah és clar, que tu no tens feisbuk” sol ser la resposta més usual. No, no sóc usuaria de la xarxa social més famosa del món. Quan es va començar a popularitzar, no m’agradava gaire l’idea d’una plataforma d’aquesta mena, era (i sóc) de les que pensen que sí que és molt bona eina per estar en contacte, però també ho és molt per tafanejar. I segona (i més definitiva raó) vaig acabar adonant-me que jo seria la primera xafardera (ho admeto sense cap problema). Així que no, no tinc feisbuk, i sobrevisc, que no és poc.

Sóc joveneta encara, per tant potser a la gent més gran no els hi ve de nou el que ara explicaré. Però a mi sí. I és que ahir, amb tot un grup d’amics, joves com jo, més de la meitat a dos dies de les eleccions, no sabien a qui votar! Em va cridar l’atenció com ho va resumir en Sergi: “És que a tots els que he votat anteriorment, m’han fallat”. És a dir, no estan decepcionats amb un partit en el que havien confiat, sinò amb 2 o 3!  Trobo injusta aquesta sensació de desencanteri general. Els ciutadans mereixem més. És evident que no existeix el partit polític perfecte, però arribar al punt de desconfiar de tots… Crec que els polítics sí que haurien de reflexionar. Bastant més que nosaltres.

No acabo d’entendre l’últim moviment polític de la CORI. Presentar la Carmen de Mairena com a número 2 per al 28N… El que al principi a uns quants va semblar una plataforma simpàtica, i fins i tot propera, sembla que estigui perdent una mica el nord. Al menys això és el que he entès de les últimes converses que he mantingut amb reusencs que es consideraven una mica juantxis. De fet, personalment considero que la Carmen va fer bastant el ridícul sortint a la TV fa poc (us deixo l’enllaç)  on no va saber ni dir a quin partit pertanyia. Penso que no va fer-li cap favor a l’Ariel Santamaria. No sé si forma part del personatge o potser que simplement jo no ho entenc. M’ho explica algú?

Tornar a viure a Reus després de 6 anys fora, permet redescobrir la ciutat, i comprovar que res ha canviat però a la vegada ha canviat tot. Aquest és el primer cop que podré gaudir de festivals com el Memorimage, Festival Internacional de pel·lícules amb imatges d’arxiu (www.memorimagefestival.org) que s’inaugura avui i durarà fins dissabte. Potser el divendres sortiré amb els amics a ballar, sense necessitat d’anar a Salou o a Tarragona (fa 6 anys amb prou feines hi havia cap local d’oci nocturn a Reus, havíem d’agafar el cotxe i anar a ciutats veïnes); i probablement diumenge passejaré pel centre, avui dia gairebé tot peatonal, disfrutant de l’absència de cotxes i entrant a fer el vermut en algun dels múltiples bars o restaurants que també han proliferat en aquests últims anys. M’agrada aquest Reus que estic redescobrint!

Ahir va ésser dia d’hospital. La meva àvia havia caigut i li feia molt de mal la cama (que no la cadera). Així doncs la vam dur a urgències. Em vaig quedar vertaderament sorpresa amb l’hospital (vell) de Reus. Cap queixa vers el personal, tot el contrari, infermeres i metges molt amables; per suposat hores d’espera, però amb això ja hi comptàvem. El que em va causar sorpresa van ser les instal·lacions, els boxes d’urgències, sala d’espera… que vaig comprovar són bastant obsolets. Suposo que tothom (i els treballadors els primers!) estan desitjant ja fer el salt qualitatiu que suposarà el trasllat definitu al nou hospital. A tots aquells que diuen que Reus no es mereixia un nou hospital, o que el nou és massa exagerat, crec que haurien de passar-se algun dia pel vell… Per cert, la meva àvia té una fractura a la cresta il·liaca. Paciència.

El meu amic Miquel es volia disfressar de Castanyera, si més no, comprar alguns detalls per a decorar casa seva el dia 31, m’explicava ahir. Havia anat a varies botigues de disfresses, i a totes s’havia trobat la mateixa resposta: “De Halloween tens tots els articles que vulguis, però de la Castanyada…”. No m’agrada Halloween, rectifico, no m’agrada que la gent cada vegada celebri més Halloween, que no pas la Castanyada. Que convisquessin les dues festes m’agradaria més. Però malauradament cada any comprobo que no és el cas, i no entenc per què hem d’adoptar tradicions alienes i oblidar-nos de les nostres. Comprenc que pels petits pugui semblar més divertit disfressar-se de monstres i menjar caramels, però és que crec que és això el que els hi vénen, a la TV, al carrer… Jo recordo amb tendresa com a l’escola celebràvem la Castanyada; sortiem al pati a cantar cançons, a menjar panellets… mai vaig pensar que fos avorrit. Quan és temps de torrar castanyes…

Ho haig de confessar. Jo també he anat al El Corte Inglés. Per als que no visquin al Camp de Tarragona, potser no saben que que des de fa un temps alguns dels que viuen per aquestes terres, anaven molt esbolotats amb la propera inauguració del primer centre comercial de la cadena a la demarcació. S’ha viscut com un vertader aconteixement. El divendres 8 d’octubre vaig llegir a la premsa local que 38.000 persones van visitar el centre, i que algunes d’elles havien fet cua dues hores abans que s’obrís. Personalment, ho trobo una mica exagerat, però és clar que cadascú és completament lliure de fer el que vulgui. Al dia següent, jo passejava pel centre de Reus, i els carrers estaven tan atapaïts com sempre, no es notava tot l’enrenou que estava vivint la ciutat veïna. Només desitjo que el comerç local no es vegi massa afectat, desig una mica il·lús, ho sé…

Ja fa 2 setmanes que no sóm estiu. I avui passejant per Reus, veient encara a la gent amb sandàlies tot i que el cel és núvol, he trobat a faltar una cosa: els mitjons blancs i les bermudes. I és que els anomenats guiris han desaparegut. Fins l’any que ve. És curiós el fenòmen que vivim els reusencs, acostumats a veure estrangers només a l’estiu, i només els dies que fa núvol. Per què aquest fenòmen? Doncs perque són guiris que estiuejen a Salou o a Cambrils, i que és clar, en un dia núvol no hi ha res a fer a la platja (o això pensen ells), i aprofiten per venir a Reus, “ciutat de compres” (tal és el lema de la Unió de Botiguers de la meva ciutat). I s’ha de reconèixer que ha fet una gran feina la Unió, perquè potser sense aquest atractiu afegit, molts visitants de la Costa Daurada es quedarien sense conèixer la més que interessant Ruta Modernista reusenca. Tot i que és una llàstima, com explica una coneguda meva que regenta una tenda de complements del centre, com a vegades mentre ensenya articles, recomana visitar l’oficina de turisme de la ciutat, i el clients responen, últimament amb marcat accent rus: “Sí, perrro, me puede enseñarr ese otrro bolso?”. Marxaran amb bolsos de luxe, sense haver aixecat el cap i admirat la casa Navàs de Domènech i Montaner, o l’Institut Pere Mata del mateix arquitecte. El que he dit, una llàstima.