Al govern de José Luis Rodríguez Zapatero se l’ha acusat, amb raó, de conduir l’economia de l’Estat a bandades. Tots tenim present quan el president espanyol i el ministre Solbes negaven que l’Estat estigués en una situació de crisi econòmica, malgrat que era una evidència palmària. De cop i volta vam passar d’un món vist de color de rosa a una situació crítica, gairebé terminal, i a l’amenaça de la intervenció de l’economia espanyola per part de la Unió Europea. Un paquet de mesures que no inclouen ni retallades al pressupost de Defensa ni a la sumptuària despesa de la Casa Reial han estat la recepta d’urgència que el govern espanyol ha aplicat per calmar la inquietud alemanya, que és qui ara mateix està en millor disposició per dictar les regles del joc. El següent capítol ha estat la promulgació d’un decret llei de reforma laboral. Una reforma que no ha estat pactada amb els agents socials -irreconciliables d’altra banda- i que sembla que podria no tenir prou suports al Congrés per tirar endavant. L’oposició, de diferents colors, ha afirmat que la reforma es queda curta. Els dirigents socialistes van començar negant-ho, malgrat que Duran i Lleida assegurava en una entrevista a Catalunya Ràdio fa uns dies que des del govern li arribaven missatges perquè fes propostes per endurir la reforma. Lògicament el negociador de CiU a Madrid no està disposat a fer la feina bruta al PSOE i a pagar el cost polític que això representa, malgrat que hi ha un cert consens que la reforma es queda curta, sobretot pel que fa a garantir l’existència de mecanismes per promoure l’ocupació. Doncs bé, en una nova mostra de clara desorientació el ministre de Foment, José Blanco, diu ara que «la reforma es quedarà curta» i anima a introduir-hi canvis en el tràmit parlamentari, mentre que la ministra Salgado afirma en una entrevista a Expansión que «no es poden descartar noves pujades d’impostos», cosa que sembla que més que estimular l’economia en retardarà el creixement. Tot plegat és descoratjador, com ho és comprovar que el primer partit de l’oposició, el PP, només es mou per tacticisme polític i és incapaç de fer propostes serioses per contribuir a fer sortir l’Estat de la crisi. La seva única obsessió és desallotjar els socialistes de la Moncloa. Si aquests han d’arreglar el país anem llestos.