El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/andreumas

Perquè Albiol és bo pel procés

albiol

 

 

 

 

 

Avui em permeto manllevar i presentar com a pròpia una reflexió d’un amic meu badaloní. M’ha etzibat: “la designació com a cap de llista del 27S de García Albiol és el millor que li podria passar al procés”. I m’ho ha argumentat i m’ha convençut i jo us ho trasllado acompanyat d’una descripció del personatge, per a tots aquells que en teniu un imatge estereotipada que no coincideix amb la realitat. Fa 23 anys que conec personalment Xavier García Albiol. Puc dir, sense equivocar-me gens, que vaig ser el primer periodista que li va fer una entrevista. Concretament era a la Granja Teixidor del Carrer de Mar de Badalona, el que havia estat la  via comercial per excel·lènciade la ciutat  abans no l’envaissin les franquícies. Ell, alt com un sant pau, anava amb pantalons curts, de bàsquet. Jo tenia 21 anys i ja feia temps que la rondava fent de periodista, ell tot just aterrava a l’arena municipal per fer-se càrrec d’un partit que a Badalona no cuallava. Era l’any 1991, i el PP havia tret un regidor en plena majoria absoluta socialista (primera i última, per cert). Saltava a la vista que en Xavi -els que el coneixem dels molts alts anys que havia estat a l’oposició li díem així- era un pipiolo. A la sala de plens la resta de regidors, que eren una colla de veterans, el tractaven autènticament a patades; se’n burlaven a la cara sense cap mena de consideració. No va tenir, allà dins, cap mentor. Cap ajut. Per això moltes vegades acabava consultant amb els periodistes que més ens coneixia que tal havia anat aquesta o aquella intervenció. Hi havia allò que es diu bon rotllo, com en molts altres regidors, afinats o desafinats polítiques a banda.

Aquells primers anys en va fer de grosses, com comparar els homosexuals amb mascotes. Ell tirava pel broc gros. A base d’agafar el camí d’enmig va veure que allò li donava titulars; tinta i minuts en uns mitjans on l’oposició no lluïa gaire. Allò va sentar les bases del seu caràcter polític. Cada cop era capaç de fer millor anàlisi política municipal. Amb el temps, i la trajectòria ascendent del partit, es va guanyar un cert respecte, sobretot a mesura que es renovava el consistori. Algú de Gènova, l’espanyola no pas l’italiana, va veure alguna cosa en aquell home que s’ho feia venir bé per sortir a totes les fotos aprofitant l’avantatge de l’alçada. I li van impartir classes de telegènia. La FAES el va preparar i el va polir. És a partir d’aquest moment que el seu discurs és radicalitza. Jo, personalment, no l’havia sentit cap comentari xenòfob fins, com a mínim, el 2006.

Molta gent, sobretot del que podríem dir l’esquerra de tota la vida o la més combativa, el considera un home de dretes perillós, un racista i un munt de coses més. No ho crec. És un actor interpretant un personatge. És cert que el fa a gust, que s’hi troba, però no es pot negar que malgrat el seu estil el seu discurs va fer forat a Badalona perquè es basava en fets reals. Badalona té un problema a resoldre amb la immigració, cada cop més tancada en uns barris en concret. En tot cas la diferència rau en el fet que es pot anar per la vida com Albiol, “netejant Badalona”, o es pot optar per polítiques que combinin pedagogia amb actuació policial contra els qui delinqueixen que, per suposat, no són tots, ni tan sols la majoria d’estrangers sense papers.

Xavier García Albiol va ser prou llest, i prou dur mentalment, com per aconseguir l’alcaldia el 2011. Però després no la va saber perdre. No ho va entomar bé. La ciutat va parlar a les urnes i si bé calia respectar-les quan ell va treure prou majoria, també ell les hauria d’haver respectat quan els votants van permetre una majoria d’esquerres petita, però prou ben trabada per governar Badalona. Així doncs, qui es pensi que el polític que substitueix Alícia Sánchez-Camacho és un xixarel·lo o un poca-solta s’equivoca. És llarg i no està sol. No ha arribat fins aquí per casualitat, sobrevivint a totes les lluites intestines del PP.

I, tornant al principi, per què és bo pel procés? Perquè una de les coses que millor sap ferl’amic Albiol és identificar els seus rivals polítics i matxacar-los per prendre’ls l’espai. A Badalona, “l’enemic a batre” era el PSC i el va fer caure. En aquesta ocasió la seva feina és frenar Ciutadans. Xavier García Albiol no és un espanyolista en el sentit més “d’Espanya interior”, però no dubteu que farà el discurs antiindependentista més dur que pugui si creu que això li dóna vots i en fa restar al compte de Ciutadans. Fins i tot, el seu discurs, carregat de demagògia política, frenarà l’avenç de la candidatura Podemos-ICV. I també farà forat a Unió. No és un rival petit. Menystenir-lo, com ja han començat a fer els que no el coneixen o els que l’odien, és caure en els mateixos errors que van donar-li l’alcaldia a Badalona fa quatre anys i que gairebé li tornen a donar enguany.

A aquells que defensem la llibertat de Catalunya, digueu-li independència, ja ens va bé en Xavi. Deixeu que eviti que el PP naufragi i la llei d’Hondt farà la resta. L’independentisme ha fet un gran fitxatge. El discurs del nou líder conservador fins i tot ressuscitarà algunes de les persones que hem perdut pel camí fartes de tan sentir parlar del procés i farà decidir alguns indecisos que fugiran d’ell com gat que tem escaldar-se amb l’aigua. Temps al temps. A Badalona ha aconseguit que l’esquerra, que porta fragmentada des de 1983, s’uneixi pràcticament tota per fer-lo fora de l’alcaldia. Aquest mèrit és seu i Badalona ho ha agraït. Si més no, a més, ens divertirem. Segur.

29 Juliol 2015

La Cultura de la Pau dimecres 22 de juliol de 2015 al Ciemen

vinyamata

 

 

 

 

 

Hola de nou. No sé si encara tinc lectors, perquè no recordo ni quan va ser la darrera vegada que hi vaig escriure. M’he fet el ferm propòsit de tornar-hi a escriure. Esperem que la constància m’acompanyi i el temps m’ho permeti. És per aquest motiu que al títol de l’entrada del bloc especifico que el que us recomano és de dimecres vinent 22 de juliol de 2015.

Catalunya és pionera també en el camp de la resolució de conflictes. Tot i que és una dada relativament desconeguda, des de Barcelona es formen, entre altres, els cascos blaus de les Nacions Unides per tal que sàpiguen com resoldre per via pacífica els conflictes en els quals han d’intervenir.

El màxim expert en aquesta matèria és Eduard Vinyamata, Director del Campus per la Pau i la Solidaritat de la UOC, doctor en Ciències Socials i conflictòleg. Ell serà el ponent de la xerrada que aquest dimecres, 22 de juliol, a dos quarts de vuit del vespre tindrà lloc a la sala d’actes del Ciemen, al número 242 del carrer de Rocafort a Barcelona. La xerrada-conferència porta per títol “Catalunya, un país de pau. De les Assemblees de Pau i treva a la formació a Catalunya dels cascos blaus de l’ONU”.

L’objectiu dels organitzadors -entre els quals m’hi trobo com a director deNautilus.cat i de lliureimillor.cat– és posar en coneixement dels catalans que el Principat és un actor internacional reconegut en la mediació de conflictes i com a tal, a través de professionals com Vinyamata, ha actuat arreu del món formant soldats i forces de seguretat perquè davant una situació de conflicte, actuïn fent servir mètodes pacífics i no recorrent a la violència. En el cas del conflictòleg català, pot explicar les seves experiències a Amèrica llatina amb grups de bandes de joves desarrelats que han deixat el tràfic de drogues i la lluita armada i ho han canviat per iniciatives emprenedores vinculades a les seves aficions o dots naturals després d’una actuació en favor de la pau.

Aquesta xerrada/conferència és la primera d’un cicle que han organitzat conjuntament Gent de la Terra, Ens de l’Associacionisme Cultural Català, el Ciemen, Nautilus i l’empresari Joan Canadell. Sota el paraigües del nom “Potencial d’Estat” durant els pròxims mesos, a excepció de l’agost, explicaran en diferents punts de Catalunya perquè el país és una potència retinguda que pot esdevenir una referència a Europa i al món si esdevé un Estat.

A l’acte de dimecres, a banda d’Eduard Vinyamata hi intervindran el mateix Joan Canadell; Enric Fontanals en nom de Gent de la Terra i jo mateix, en qualitat de director del digital d’opinió lliureimillor.cat, creat en el marc de la campanya Un país lliure, Un país millor, que més activa que mai, cerca conscienciar els catalans de la necessitat que només cada un de nosaltres, personalment, pot fer realitat la independència, explicant els beneficis del país lliure als conciutadans que li són més pròxims, en el dia a dia.

Realment aquesta conferència valdrà la pena. Només cal que feu un cop d’ull a un extracte del currículum del ponent:

Format a França, Estats Units i el Japó, és autor d’una dotzena de llibres de conflictologia. És professor d’aquesta matèria a la UOC i en diverses universitats europees i americanes. La conflictologia, estretament lligada a la pràctica i l’aplicació directa sobre tot tipus de conflictes, és una ciència interdisciplinària que procura comprendre l’ésser humà i les societats que configura des de la crisi, el conflicte i la violència. Actualment dirigeix sis postgraus i tres màsters, un d’ells en anglès. Va ser creador del CREC, un centre d’investigacions científiques especialitzat en conflictologia i la revista digital científica Journal of Conflictology. Ha publicat una vintena de llibres sobre aquesta qüestió. Vinyamata forma part del grup de “constitucionalistes” de Santiago Vidal.

 Etiquetes:  , , , , , , , , , , 20 Juliol 2015

Que la mà dreta sàpiga el que té l’esquerra

A casa sempre m’havien dit que la mà dreta no ha de saber el que té l’esquerra. Una frase que té a veure amb el seny català, amb allò de no estirar més el braç que la màniga.

A Catalunya, però, tenim una mà amputada i això fa que, ni volent, ens puguem permetre fer jocs de números. En no disposar de la nostra pròpia fiscalitat, en no recaptar els nostres impostos i després transferir a Madrid allò que la solidaritat ens obliga, com fan els bascos i els navarresos, tenim un marge de maniobra que, de tan estret, és una cotilla.

La nit que el Parlament va aprovar l’Estatut real, aquell que es va malmetre passades les portes de l’hemicicle, els polítics, pujats a l’estrada, parlaven de com canviaria el país ara que Catalunya tindria la seva Agència Tributària. Ara sí, els catalans començaríem a ser una mica amos del nostre destí perquè tindríem les claus de la caixa (i ja se sap que la llibertat entén de diners).

Doncs a l’hora de passar els ribots –els pactats i els no pactats–, a Madrid se’ns van quedar la caixa, ens van prendre la clau i ens van picar a les mans, perquè amb els diners no s’hi juga.

Una política fiscal pròpia ens permetria avançar molt més, perquè no hauríem de dedicar els nostres recursos a engreixar d’altres territoris (perquè els suplim mancances i els engreixem).

El Cercle Català de Negocis fa un interessant càlcul sobre l’aportació dels treballadors a l’IRPF mitjançant la nòmina. Segons aquests empresaris, l’IRPF de la nòmina es podria reduir un 48,5% i la quota que paguem a la Seguretat Social, un 13,2%. No està gens malament, no? Diuen que l’impost de societats es podria reduir un 20%, cosa que activaria el teixit econòmic, i les cotitzacions socials un 10%.

En qualsevol cas, dades a banda, el més important és que disposaríem de prou liquiditat per invertir en sectors clau o per no fer retallades. No tenim res a perdre i molt a guanyar.

7 Novembre 2011

La Catalunya masoquista calla mentre ens roben les gallines

Ara, mirant les dates, m’adono que el temps passa volant i que he deixat El tercer home sol com un mussol. Durant els pròxims dies tindreu una bateria d’articles que publicaré al diari durant les eleccions i penjaré al bloc. Una manera de retornar a l’hàbit perdut.
Aquest és el primer:

Fa pocs dies per fi un conseller de la Generalitat, en aquest cas el d’Economia, Andreu Mas-Colell, reconeixia que el dèficit fiscal interregional estructural de Catalunya és de 16.434 milions d’euros, una xifra que equival a un 8,4% del producte interior brut, el PIB.

D’aquesta manera Mas-Colell donava la raó als qui, com el Cercle Català de Negocis, fa anys que defensen des de la societat civil que l’espoliació fiscal és de 22.000 milions d’euros. Hem de tenir en compte que la xifra balla cada any, però el que és realment important és que el conseller reconeix un gens menyspreable terra de 16.434 milions, a partir del qual la nostra penúria econòmica no pot fer altra cosa que créixer.

Ni l’Estatut, ni els raonables intents polítics d’arribar a un acord amb Madrid des de l’època de Convergència fins a la del tripartit no han servit de res.

L’Estat no vol entendre de regles d’anivellament i per això, gràcies a la generositat que se’ns imposa des de l’Estat central, passem de ser la tercera comunitat en capacitat econòmica a ser l’onzena. Gràcies als nostres impostos, Extremadura, que és la penúltima comunitat autònoma de la llista abans que es reparteixin les misses, acaba sent la primera. Allà hi viuen poc més d’un milió de persones, aquí més de set…

Què fan ells amb els nostres diners? Aeroports com el de Ciudad Real –tancat per falta de vols i passatgers– i línies d’alta velocitat que tenen nou passatgers/dia. O coses útils per reforçar la capitalitat: Madrid ha pogut fer, entre 1985 i 2005, 600 quilòmetres d’autovia i Barcelona només 20, segons el Cercle d’Estudis Sobiranistes.

La finalitat de l’espoliació és clara. Però i nosaltres, què podríem haver fet? Doblar el pressupost de la Generalitat. Segons el CCN, amb tres dies del que ens foten hauríem pagat el sincrotró Alba (200 milions) i amb un dia podríem fer quinze centres educatius. Què hi fem aquí?

4 Novembre 2011

Ja n’hi ha prou

Nou atac contra Catalunya. Nou atac des dels estaments judicials, que són els més rancis d’aquesta Espanya que no compren Catalunya i que, fins i tot, l’odia. Que no enten la plurinacionalitat, i que passa el rodet del nacionalisme espanyol per sobre de qualsevol diferència ideològica, nacional o, fins i tot, social. Convergència i el PSC asseguren que la immersió lingüística no està en perill, però el cert és que la sentència del Suprem, que no és res més que una extensió de la resolució contra l’Estatut del Tribunal Constitucional, obre una porta molt perillosa per la qual passaran Ciutadans, el mateix PP i els grups que sempre han estat contra la llengua catalana: CADECA i companyia. El govern i els principals partits polítics s’han de posicionar amb duresa en contra d’una sentència que afecta els drets fonamentals dels catalans per afavorir els drets de… tres famílies. L’única resposta que es pot donar, ara com ara, és la insubmissió i el desacatament. Les sentències injustes s’han de desacatar, i aquesta ho és. Això o optar ja obertament per la independència, cosa que ja està vist que no passarà a curt termini.

23 Desembre 2010

Esquerra, a Badalona, s’escriu amb accent

Sempre és difícil escriure sobre els amics. Tocava fer-ho. Aquest és l’article que avui he publicat a la contraportada d’El Punt del Barcelonès Nord en relació a la incorporació d’un grup d’independents a les files d’ERC a Badalona. Els reconec la vàlua i la gosadia d’haver fet un pas endavant, però en discrepo en l’estratègia i, sobretot, penso que és un moviment que es mou al marge de la dinàmica real de la política a Badalona, entenent Badalona com el conjunt de la ciutat.

Continuar llegint 22 Desembre 2010

La pinça d’en Xavi

En Xavier Garcia Albiol ja fa molts anys que va descobrir la rendibilitat mediàtica de fer un espectacle de la política. Ningú pot negar que no li ha anat gens malament. De ser aquell jove regidor del qual tots s’enreien el 1991 -amb menyspreu i una falta de respecte evident- ha passat a ser un aspirant real al càrrec d’alcalde de Badalona. La base d’aquest creixement espectacular ha estat la davallada del PSC, que s’ha desgastat en els seus feus tradicionals. El seu espai l’ha anat ocupant el PP, que ha sabut sintonitzar amb els problemes quotidians de la ciutadania mentre el govern estava per altres coses. El mèrit de Garcia Albiol és directament proporcional al demèrit dels socialistes badalonins. No és per justificar els socialistes, però també és cert que Badalona és una ciutat que ha rebut dos cops que el govern local podia mitigar però no eliminar: l’arribada massiva de la immigració legal i il·legal -atreta per una economia quebombollejava–  i la crisi econòmica posterior, que ha deixat en la mateixa situació nouvinguts i badalonins de la immigració espanyola que ja vivien en situació de precarietat. La tormenta perfecta per alimentar la xenofòbia i el racisme, que a Badalona el PP utilitza irresponsablement com a arma electoral.  No tot s’hi val en política, però els populars semblen no tenir aturador. Expremen i expremen l’argument recurrent de la por a la diferència per enviar el PSC a l’oposició. Fins al punt que la pinça -la mental- se’ls enva i arriben a dir que “el PSC ha permès que Badalona es converteixi en referència de l’islamisme radical”. Gràcies Wikileaks. Només ens faltava això. La connexió entre l’alcalde Serra i Bin Laden és evident.Posats a dir, no es pot descartar que el govern municipal estigués implicat en l’assassinat de Kennedy. Xavi, t’has passat.

13 Desembre 2010

Seny, Espanya i crisi

Seny, Espanya i crisi em semblen tres paraules que defineixen el que ha passat en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya. Malgrat el que s’havia dit des de la manifestació del juliol, aquestes eleccions no s’han votat en clau d’horitzó nacional de país. Han estat unes eleccions on ha emergit amb tota la seva força el pragmatisme dels catalans. Convergència representa per a molts catalans l’ordre, el seny i l’eficiència, tot plegat sense perdre de vista el nacionalisme identitari. Convergència s’ha presentat, i en això radica el seu èxit, com una força que pot centrar el país, que el pot fer més eficaç i treure’l de la crisi. I, ara com ara, la gent el que vol és sortir de la crisi. El que no han percebut els catalans és que la sortida de la crisi no serà possible sense una millor gestió dels recursos propis i això no passarà mentre Madrid ens escanyi quan li vingui de gust, o sigui, sempre. En aquest sentit, Convergència es percebut com l’electorat com una eina útil per arrencar compromisos econòmics del govern espanyol. Una percepció que potser és encertada amb un govern de Zapatero dèbil, però que no tindria res a veure amb una majoria absoluta del PP de Rajoy. És la situació de crisi el que ha fet que una part de la població, més significativa del que sembla, hagi votat Plataforma per Catalunya. En la batalla de la pobresa i de la por, el discurs xenòfob sempre fa forat. Afortunadament, però, no ha estat suficient, possiblement perquè una part d’aquest discurs se l’ha fet seu el PP. L’augment dels conservadors espanyols s’explica per l’altra clau que ha regit la campanya: Espanya. Aquestes eleccions són un toc d’alerta pel govern de Zapatero i, un cop més, per la seva erràtica política econòmica. Si el PP treu un gran resultat a les espanyoles serà perquè els ciutadans cada cop castiguen més la ineficàcia i la falta de lideratge (tot i que Rajoy no destaca per les seves dots de líder empàtic…). Ara li toca a Convergència demostrar com es pot superar una crisi que no controla amb elements sobre els quals no pot decidir i en un ambient que serà obertament hostil al catalanisme. En qualsevol cas, si l’independentisme no fa un tomb cap al rigor i la seriositat l’únic camí per aconseguir l’alliberament nacional del país serà convèncer CiU que l’encapçali. Potser és l’única alternativa que ens queda…. Pense’m-hi.

29 Novembre 2010

Parafernàlia

Això de la política catalana és un autèntic joc d’ous. Té molta raó en Joan Herrera quan diu, força emprenyat, que la història aquesta del cara a cara s’ha menjat un parell de dies de la campanya electoral, durant els quals no hem sentit parlar de política, només d’un debat que ja es podia donar per suposat que no es podria fer. Si el cara a cara s’havia de fer -periodísticament em sembla que és innegable que feia falta un cara a cara i hi afegiria uns quants més entre candidats diferents- s’ho podien haver pensat bé socialistes i convergents i haver arribat a un acord quan tocava. Tota aquesta parafernàlia només serveix per desmotivar una mica més la gent que veu com un altre cop des de Madrid uns senyors que no representen ningú, perquè no els ha votat el poble -els han posat els polítics del Congrés dels Diputats-, decideixen passar per sobre de l’interès general. En aquest cas, es pot considerar d’interès general, a banda d’informatiu, el debat en qüestió. No hem d’oblidar, però, que si és des de Madrid des d’on decideixen per nosaltres és perquè des que tenim democràcia els nostres polítics han estat incapaços de consensuar una llei electoral pròpia. Som on som, doncs, per culpa dels mateixos que ara es llencen la merda els uns als altres. Tot plegat fa molta pena i ens fa evident, un cop més, que convé un relleu de persones i una regeneració a fons del sistema democràtic.

24 Novembre 2010

Els intel·lectuals de la guerra

Fa una certa gràcia veure com els «intel·lectuals» i gent de la faràndula espanyola es mobilitzen per reclamar els drets del Sàhara quan no han mogut ni un sol dit per denunciar les agressions a les quals ha estat sotmesa Catalunya per part de la judicatura i de certs partits polítics. On és tota aquesta gent de l’esquerra espanyola quan el PP i Ciutadans es dediquen a judicialitzar la democràcia portant al TC tot el que fa referència als drets lingüístics dels catalans? Deu ser que és més fàcil mullar-se per les coses que estan a una distància prudencial que no pas per les que impliquen arremangar-se i poden provocar que hi hagi empresaris que potser no et contractin… No deixa de ser curiós veure aquesta estola de personatges prenent part d’una manifestació on hi ha un grup de gent que crida a favor de la guerra contra el Marroc!!! Només calia veure les imatges de TV3 d’aquest matí per sentir les veus dels sahrauís que deien que l’única solució pel seu problema és la guerra. Estem arreglats.

14 Novembre 2010

Anteriors


Filòsof de butxaca 07.07.10

FUTBOL. «Molta gent pensa que el futbol és un joc a vida o mort, però és molt més important que això». William Shankly (1913-1981). Entrenador de futbol anglès

Filòsof de butxaca 06.07.10

EL PATRIOTISME D'ICETA. «Només hi ha dues palanques que moguin els homes: la por i l'interès». Napoleó I (1769-1821). Emperador francès

Filòsof de butxaca 02.07.10

UNITAT POLÍTICA CATALANA. «Només els bons sentiments poden unir-nos , l'interès mai ha forjat unions duradores». Auguste Comte (1798-1857). Filòsof francès

Filòsof de butxaca 30.06.10

ZAPATERO. «Les mentides més cruels són dites en silenci». Robert Louis Stevenson (1850-1894). Escriptor britànic

Filòsof de butxaca 22.06.10

ELS FANÀTICS DE LA ROJA. «Un fanàtic és algú que no pot canviar d'opinió i no vol canviar de tema». Winston Churchill (1874-1965). Polític britànic

Filòsof de butxaca 21.06.10

TRIBUNAL CONSTITUCIONAL. «L'estupidesa insisteix sempre». Albert Camus (1913-1960). Escriptor francès

Filòsof de butxaca 18.06.10

FÉLIX MILLET. «No hi ha lladre sense encobridor». Anònima

Filòsof de butxaca 17.06.10

REFORMA LABORAL. «Res està perdut si es té el valor de proclamar que tot està perdut i que s'ha de començar de nou». Julio Cortázar (1914-1984). Escriptor argentí

Filòsof de butxaca 16.06.10

MAYOR OREJA. «Hi ha dues maneres de ser feliç en aquesta vida, una és fer-se l'idiota, l'altra ser-ho». Sigmund Freud (1856-1939). Metge austríac

Filòsof de butxaca 15.06.10

SANDRO ROSELL. «La victòria pertany al més perseverant». Napoleó Bonaparte (1769-1821). Emperador francès

Filòsof de butxaca 28.05.09

PEP GUARDIOLA. «Res senta tan bé en el front del guanyador com una corona de modestia». Juan Donoso Cortés (1809-1853). Assagista espanyol

Filòsof de butxaca 29.04.09

GRIP PORCINA. «La salut és un estat transitori entre dues èpoques de malaltia i que, a més, no presagia res de bo». Winston Churchill (1874-1965). Polític britànic.

Filòsof de butxaca 23.04.09

SANT JORDI. «Un llibre obert és un cervell que parla; tancat, un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora». Proverbi hindú

Filòsof de butxaca 17.04.09

FINANÇAMENT. «Els científics s'esforcen en fer possible allò que és impossible. Els polítics per fer impossible el que és possible.» Bertrand Russell (1872-1970). Filòsof, matemàtic i escriptor

Filòsof de butxaca 16.043.09

PSC+PP A CATALUNYA. «La política no fa estranys companys de llit. El matrimoni sí.» Groucho Marx. Actor

Filòsof de butxaca 9.04.09

S'HA ACABAT REIVINDICAR. «Els grans esperits sempre han hagut de lluitar contra l'oposició ferotge de ments mediocres». Albert Einstein

Filòsof de butxaca 8.04.09

ZAPATERO. «Cada pas que dóna la guineu l'acosta més a la pelleteria». Proverbi xinès

Filòsof de butxaca 7.04.09

REMODELACIÓ DE GOVERN. «Un bon govern és com una bona digestió; mentre funciona, quasi no el percibim.» Erskine Caldwell (1903-1987). Escriptor nord-americà.

Filòsof de butxaca 31.03.09

CAJA CASTILLA-LA MANCHA. «No gastis els teus diners abans de guanyar-los». Thomas Jefferson (1743-1826). Polític nord-americà

Filòsof de butxaca 26.03.09

PENSAMENT DEL DIA. «La gent jove està convençuda que posseeix la veritat. Malauradament, quan aconsegueixen imposar-la ja ni són joves ni és veritat». Jaume Perich (1941-1995). Humorista

Filòsof de butxaca 23.03.09

SAURA. «És possible destruir a una persona amb paraules, mirades, sobreentesos: això és la violència perversa o l'assetjament moral». Marie France Hirigoyen (1949). Psiquiatra

Filòsof de butxaca 06.03.09

BONO. «Ho sap tot, absolutament tot. Imagini's com n'és de tonto.» Miguel de Unamuno (1864-1936). Filòsof i escriptor espanyol

Filòsof de butxaca 05.03.09

PATXI LÓPEZ. «L'ambició acostuma a portar les persones a executar les feines més vils. Per això, per a grimpar, s'adopta la mateixa postura que per arrossegar-se.» Jonathan Swift (1667-1745). Polític i escriptor irlandès

Filòsof de butxaca 26.02.09

CORRUPCIÓ AL PP. «Només hi ha una manera de saber si un home és honest: preguntar-li. Si respond «sí», saps que és un corrupte». Groucho Marx (1890-1977). Humorista

Filòsof de butxaca 25.02.09

PENSAMENT DEL DIA. «No podem fer una revolució que no involucri i alliberi les dones». John Lennon (1940-1980). Cantant

Filòsof de butxaca 23.02.09

BERMEJO. «El camí de la virtut és molt estret i el del vici, ampli i espaiós.» Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616) Escriptor

Filòsof de butxaca 10.02.09

BERLUSCCONI. «Allò que més indigna un bocamoll és algú silenciós i digne». Juan Ramón Jiménez (1881-1958) Escriptor espanyol.

Filòsof de butxaca 9.02.09

AUSTRÀLIA. «No pretenguis apagar amb foc un incendi, ni posar remei amb aigua a una inundació». Confuci (551 aC-478 aC). Filòsof xinès.

Filòsof de butxaca 3.02.09

BANCS. «Els bancs són més perillosos que els exèrcits permanents». Thomas Jefferson (1743-1826). Expresident dels Estats Units.

Filòsof de butxaca 23.01.09

GARZÓN. «No hi ha res més injust que buscar premi en la justícia». Marco Tulio Cicerón (106 aC-43 aC) Escriptor, orador i polític romà

Filòsof de butxaca 21.01.09

BUSH. «Gràcies a la llibertat d'expressió avui ja és possible dir que un governant és un inútil sense que ens passi res. Al governant, tampoc». Jaume Perich (1941-1995) Humorista català.

Filòsof de butxaca 20.01.09

OBAMA. «L'esperança és un estimulant vital molt superior a la sort». Friedrich Nietzsche (1844-1900) Filòsof alemany.

Filòsof de butxaca 13.01.09

GAZA. «La guerra és una massacre entre gent que no es coneix, per a profit de gent que es coneix però no es massacra». Paul Ambroise Valéry (1871-1945) Escriptor francès.

Arxius