Teletreball bloc Andreu Mas

El teletreball com a eina d’aïllament

Professionalment parlant vaig tenir la sort de ser de les darreres generacions de periodistes que es va poder criar en l’ambient d’una redacció on els periodistes cridaven (especialment els companys de la secció d’esports); alguns jefes encenien un cigarro mentre en tenien un altre a la mà o fumaven uns puros que duraven hores; on alguns insignes periodistes -dels quals he après moltíssim- arribaven a la una amb son als ulls i olor d’aftershave; on primera hora de la tarda eren les sis i les redaccions tancaven edició a partir de la una de la matinada; on els ordinadors emetien un verd fosforescent, no existia internet i els maquetadors arreglaven faltes d’ortografia a les planes filmades amb paper de negatiu fotogràfic amb un celo i un cutter. Aquella olla de grills ha estat sens dubte una de les experiències laborals més estimulants de la meva vida. En aquella redacció, la d’El Punt de Girona del carrer Figuerola, vaig aprendre en un mes tot el que cinc anys de Facultat no m’havia ensenyat. Vaig aprendre a discutir les notícies que publicàvem; que fos un pecat mortal publicar sense contrastar; a rebre bronques inhumanes que s’arreglaven amb un somriure… a la fi, a sentir-me part d’una comunitat que treballava per un objectiu comú que era fer un diari nacional per edicions des d’un punt de vista absolutament allunyat del melic barcelonacentrista.

Poca cosa queda de tot allò, més enllà del record i d’un cert enyorament, perquè tots èrem força joves i amb ganes de menjar-nos el món. I no explico tot això perquè El Punt hagi canviat (que també) sinó perquè la societat s’ha transformat fins a un punt que no hi ha qui la reconegui. No em queixo de l’evolució, més aviat em queixo de la regressió de valors que ha patit el món amb l’excusa de la tecnologia. En lloc de dominar nosaltres la tecnologia per fer del planeta un espai socialment més just, hem deixat que la tecnologia ens domini. A l’inici per comoditat, per pragmatisme, fins que un dia hem descobrirem que allò que en diem “el sistema”, gràcies a la tecnologia, ha trencat els grups humans i ha afavorit l’aïllament social.

Em declaro fervorosament contrari al teletreball. Ja sé que hi haurà molta gent que em dirà que això permet conciliar la vida laboral i familiar, etc.. Respecto aquest punt de vista, però  considero un engany el teletreball. Durant tots aquests anys he fet de tot: he estat en una gran redacció, en una de mitjana, en una petit despatx de comunicació i confinat a casa (voluntàriament) fent teletreball. Conciliació familiar? Discutible. Exemple: tens fills petits i et veuen tot el dia davant d’un ordinador fins que es cansen i et vénen a reclamar. Tens dues opcions: fer-los cas o ignorar-los. Si els fas cas, acabaràs treballant a la nit; cosa gens recomanable si vius en parella perquè al final ella/ell pensa que conviu amb una extensió bípeda d’un mouse. Si ignores a la mainada quan et reclama, la imatge que acabaran tenint de tu és que et passes tot el dia treballant i que ets una persona antipàtica, perquè en un percentatge força elevat de vegades quan vénen a exigir-te que esitguis per ells resulta que tu estàs enmig d’una crisi laboral o, pitjor encara, l’ordinador ha implosionat i has perdut tota la feina. Seguim amb la conciliació, fins i tot si només has de conciliar-te amb tu mateix perquè estàs sol. O ets una persona realment disciplinada i amb prou espai per diferenciar el lloc de treball de la resta de la casa o hi ha un moment que no saps si vius per treballar o si treballes per viure, perquè et passes el dia amb pijama o amb xandall (el pijama de dia…) o amb qualsevol peça de roba que trobes. Deixes dinars a mitges per fer la feina, i feines a mitges perquè has caigut en la temptació de la bacaina, de la sèrie del migdia, de la videoconsola o de qualsevol altra oferta d’oci que tens a mà. S’ha fet tard i t’adones que no has acabat allò que has d’entregar. T’autosugestiones i et dius que és cosa de poca estona, i et poses a treballar fins ben entrada la matinada. Malament: pots haver iniciat una espiral que pot arribar a ser caòtica.

Admetem que tot això, aplicant una barreja de disciplina militar i mindfullness, és superable. Hi ha una cosa que el teletreball no trenca (tot i que molts em direu que m’equivoco), que és l’aïllament. És cert que cada cop surten més eines que permeten fer videoconferències simultàniament amb més persones de les que ens caben a la pantalla; que podem emetre en directe per Instragram, Facebook Live o Youtube i interactuar amb les persones que ens segueixen; però ho sento, no és el mateix que compartir espai físic amb altres persones. Treballar en un mateix espai permet generar dinàmiques de creació espontània (imprescindibles en certes feines); interactuar amb la resta de persones amb coses tan significatives com el llenguatge no verbal (no és el mateix que l’emoticona, sisplau!); es pot discutir en els temps de recès de qualsevol cosa i quan suts de la feina alguns companys s’han convertit en amics o, fins i tot, en alguna cosa més. Les videoconferències són molt útils, però no substituiran mai les sensacions que produeix una abraçada d’un company quan reps una mala notícia que no té res a veure amb la feina; les discussions sobre els mals del tabaquisme; el poder agafar suaument una companya del braç quan la defensa de la seva postura és excessivament vehement en una reunió de feina i, com això, moltes més coses. Sóc un romàntic, no ho nego, però aquests dies estem participant en l’experiment social més bèstia de la història de la Humanitat en molts aspectes, entre ells la possible generalització del teletreball com a eina de dissolució de la consciència de classe treballadora (i no he sentit cap sindicat dir-ne res, per cert). I tot en nom de la netedat i d’una falsa seguretat. No patiu, continueu pensant que ho fan per nosaltres…

Coronavirus

El megatest d’estrès sanitari i el col·lapse del sistema

Com a prèvia hauria de fer servir aquella frase, falsament atribuïda a Fray Luis de León, de: “com dèiem ahir”… per encapçalar aquest post al meu bloc. Aquest ahir data del 28 de juliol de 2015 i anava precedit, en unes poques entrades anteriors, d’una seriosa declaració d’intencions: “juro que tornaré a escriure al bloc cada dia!” Bé… temps era temps. Ara ja he après que mai pots jurar res; que fer plans que van més enllà de 24 hores s’han de qualificar de previsions optimistes; que res és el que sembla i que no hi ha una regla estandard que et permeti saber quan temps necessites per conèixer una persona. Dit això, anem al tema que m’ha portat: primer, a modificar tota la “skin” d’aquest ancià bloc del que sempre ha estat el meu diari (El Punt Avui); segon, a tornar a escriure.

Vivim un temps excepcional. Potser no en som conscients, però després de menjar-nos l’11 de setembre de 2001 tenim el privilegi històric (ja veurem si ho és) d’assistir a un nou capítol d’una planificada ruta cap a l’establiment d’un nou ordre mundial (fi de la declaració conspiranòica). Estic convençut que, quan això acabi, i va per llarg, el món ja no tornarà a ser el que era: hi haurà gent que malauradament ja no hi serà; altra que ho haurà perdut tot i altra que s’haurà eniquit com mai.; i el món (així, en general) quedarà dividit en dues grans classes socials. Resumint: rics i pobres. Com diria el meu admirat Santiago Niño-Becerra, s’hauran polit la classe mitjana (el que en restava després de la crisi que va començar a finals de l’estiu de 2007). O sigui, “el bròquil is over”, com per altres motius va escriure aquest megacrack de la comunicació -com en deia en Miquel Calzada- de nom Jaume Barberà.

El govern espanyol està sotmetent el sistema sanitari de l’Estat a un megatest d’estrès. La culpa no és del coronavirus, no. La culpa és de la mala gestió que el govern central està fent de la crisi epidèmica. La negativa, incomprensible, a confinar Madrid; la centralització de tot el material sanitari; la presa de decisió per les comunitats autònomes no amb les comunitats autònomes; i una mala gestió acumulada durant anys a partir d’aprimar els recursos destinats a la sanitat pública (mentre els de Defensa anaven pujant) per afavorir la privada ens han portat on som. Exemples n’hi ha molts. Fa poques hores es difonia per les xarxes socials que un hospital pròxim a la capital espanyola ha col·lapsat després que s’hagi hagut d’enviar la meitat de la plantilla a casa perquè està infectada pel coronavirus.

L’Estat, i també la Unió Europea -perquè la manca de sentit comú polític no és potestat exclusiva dels espanyols-, no disposa de prou material per protegir de l’epidèmia metges, personal d’infermeria, cel·ladors… per resumir: totes aquelles persones que estan treballant als centres mèdics de tota mena (hospitals, centres d’atenció primària, residències de get gran…). I anem camí que ens passi el mateix que ha passat a Itàlia, on els centres sanitaris són focus d’infecció i els professionals poden infectar en els camins d’anada i tornada als seus llocs de treball a d’altres persones perquè no se’ls ha fet la prova del coronavirus.

Fa dos dies em va trucar alarmat un bon amic. La seva companya treballa a l’Hospital del Mar com a infermera. Ella, una infermera i una auxiliar d’infermeria havien estat en contacte amb una dona d’una seixantena d’anys que, finalment, va donar positiu de coronavirus. Això passava a la planta cinquena, a la de neurologia. La companya del meu amic anava amb mascareta (li van donar un dia abans que la dona donés positiu del Covid-19), les altres dues persones no. El lògic hauria estat aïllar aquestes tres persones i fer-los la prova del coronavirus i aplicar el protocol de cuarentena. No els van fer la prova i van seguir treballant.

L’endemà, una d’elles va exigir que li fessin la prova. Un cop feta, la van enviar a casa i van dir que ja l’avisarien quan sabessin el resultat de la prova. Les altres dues persones van continuar treballant. Mentrestant, a la planta de cardiologia es van detectar alguns positius de malalts per coronavirus; la consigna de la persona responsable de supervisió va ser que s’havia de continuar treballant fins que algú del personal enmalaltís.

Evidentment el personal d’aquest centre barceloní està a  punt d’esclatar, atès que està sotmès a una pressió brutal, entre la càrrega de feina i la incertesa que els produeix no disposar dels elements de protecció més bàsics i de controls diaris perquè no es converteixin en difusors de la malatia, no només al centre on treballen, també al transport públic, a casa, a les botigues on compren productes bàsics…

Uns altres que treballen a la brava són els camioners. Tinc un amic que transporta sucre i de l’únic material que disposa és d’uns guants de làtex (que es canvia cada dia) i d’una mascareta de mínima protecció, que cada dia ha de rentar perquè només li han donat una, perquè li han dit que no n’hi ha. A la Catalunya nord, l’esposa d’una persona propera treballa en un geriàtric i no els han proporcionat cap mena de protecció, i tampoc els fan cap mena de control de seguiment. Ella està acollonida i a casa seva, també.

Ens avisen que ens esperen quinze dies duríssims i ningú ens diu perquè, cosa que des del punt informatiu em sembla una barbaritat i que és una font d’inquietud. Si voleu saber perquè mireu aquest vídeo d’Instagram on ens ho expliquen molt bé i amb gràfics: https://www.instagram.com/tv/B92aF3KK0cO/?igshid=7n2cr216232v.
Per si no teniu Instagram, el sistem sanitari espanyol pot estar més de quinze dies col·lapsat, segons l’autor del vídeo, que em mereix més credibilitat que els generals que amb l’amanida de coloraires a la jaqueta surt cada dia a explicar el parte de guerra.

Perquè Albiol és bo pel procés

albiol

 

 

 

 

 

Avui em permeto manllevar i presentar com a pròpia una reflexió d’un amic meu badaloní. M’ha etzibat: “la designació com a cap de llista del 27S de García Albiol és el millor que li podria passar al procés”. I m’ho ha argumentat i m’ha convençut i jo us ho trasllado acompanyat d’una descripció del personatge, per a tots aquells que en teniu un imatge estereotipada que no coincideix amb la realitat. Fa 23 anys que conec personalment Xavier García Albiol. Puc dir, sense equivocar-me gens, que vaig ser el primer periodista que li va fer una entrevista. Concretament era a la Granja Teixidor del Carrer de Mar de Badalona, el que havia estat la  via comercial per excel·lènciade la ciutat  abans no l’envaissin les franquícies. Ell, alt com un sant pau, anava amb pantalons curts, de bàsquet. Jo tenia 21 anys i ja feia temps que la rondava fent de periodista, ell tot just aterrava a l’arena municipal per fer-se càrrec d’un partit que a Badalona no cuallava. Era l’any 1991, i el PP havia tret un regidor en plena majoria absoluta socialista (primera i última, per cert). Saltava a la vista que en Xavi -els que el coneixem dels molts alts anys que havia estat a l’oposició li díem així- era un pipiolo. A la sala de plens la resta de regidors, que eren una colla de veterans, el tractaven autènticament a patades; se’n burlaven a la cara sense cap mena de consideració. No va tenir, allà dins, cap mentor. Cap ajut. Per això moltes vegades acabava consultant amb els periodistes que més ens coneixia que tal havia anat aquesta o aquella intervenció. Hi havia allò que es diu bon rotllo, com en molts altres regidors, afinats o desafinats polítiques a banda.

Aquells primers anys en va fer de grosses, com comparar els homosexuals amb mascotes. Ell tirava pel broc gros. A base d’agafar el camí d’enmig va veure que allò li donava titulars; tinta i minuts en uns mitjans on l’oposició no lluïa gaire. Allò va sentar les bases del seu caràcter polític. Cada cop era capaç de fer millor anàlisi política municipal. Amb el temps, i la trajectòria ascendent del partit, es va guanyar un cert respecte, sobretot a mesura que es renovava el consistori. Algú de Gènova, l’espanyola no pas l’italiana, va veure alguna cosa en aquell home que s’ho feia venir bé per sortir a totes les fotos aprofitant l’avantatge de l’alçada. I li van impartir classes de telegènia. La FAES el va preparar i el va polir. És a partir d’aquest moment que el seu discurs és radicalitza. Jo, personalment, no l’havia sentit cap comentari xenòfob fins, com a mínim, el 2006.

Molta gent, sobretot del que podríem dir l’esquerra de tota la vida o la més combativa, el considera un home de dretes perillós, un racista i un munt de coses més. No ho crec. És un actor interpretant un personatge. És cert que el fa a gust, que s’hi troba, però no es pot negar que malgrat el seu estil el seu discurs va fer forat a Badalona perquè es basava en fets reals. Badalona té un problema a resoldre amb la immigració, cada cop més tancada en uns barris en concret. En tot cas la diferència rau en el fet que es pot anar per la vida com Albiol, “netejant Badalona”, o es pot optar per polítiques que combinin pedagogia amb actuació policial contra els qui delinqueixen que, per suposat, no són tots, ni tan sols la majoria d’estrangers sense papers.

Xavier García Albiol va ser prou llest, i prou dur mentalment, com per aconseguir l’alcaldia el 2011. Però després no la va saber perdre. No ho va entomar bé. La ciutat va parlar a les urnes i si bé calia respectar-les quan ell va treure prou majoria, també ell les hauria d’haver respectat quan els votants van permetre una majoria d’esquerres petita, però prou ben trabada per governar Badalona. Així doncs, qui es pensi que el polític que substitueix Alícia Sánchez-Camacho és un xixarel·lo o un poca-solta s’equivoca. És llarg i no està sol. No ha arribat fins aquí per casualitat, sobrevivint a totes les lluites intestines del PP.

I, tornant al principi, per què és bo pel procés? Perquè una de les coses que millor sap ferl’amic Albiol és identificar els seus rivals polítics i matxacar-los per prendre’ls l’espai. A Badalona, “l’enemic a batre” era el PSC i el va fer caure. En aquesta ocasió la seva feina és frenar Ciutadans. Xavier García Albiol no és un espanyolista en el sentit més “d’Espanya interior”, però no dubteu que farà el discurs antiindependentista més dur que pugui si creu que això li dóna vots i en fa restar al compte de Ciutadans. Fins i tot, el seu discurs, carregat de demagògia política, frenarà l’avenç de la candidatura Podemos-ICV. I també farà forat a Unió. No és un rival petit. Menystenir-lo, com ja han començat a fer els que no el coneixen o els que l’odien, és caure en els mateixos errors que van donar-li l’alcaldia a Badalona fa quatre anys i que gairebé li tornen a donar enguany.

A aquells que defensem la llibertat de Catalunya, digueu-li independència, ja ens va bé en Xavi. Deixeu que eviti que el PP naufragi i la llei d’Hondt farà la resta. L’independentisme ha fet un gran fitxatge. El discurs del nou líder conservador fins i tot ressuscitarà algunes de les persones que hem perdut pel camí fartes de tan sentir parlar del procés i farà decidir alguns indecisos que fugiran d’ell com gat que tem escaldar-se amb l’aigua. Temps al temps. A Badalona ha aconseguit que l’esquerra, que porta fragmentada des de 1983, s’uneixi pràcticament tota per fer-lo fora de l’alcaldia. Aquest mèrit és seu i Badalona ho ha agraït. Si més no, a més, ens divertirem. Segur.

La Cultura de la Pau dimecres 22 de juliol de 2015 al Ciemen

vinyamata

 

 

 

 

 

Hola de nou. No sé si encara tinc lectors, perquè no recordo ni quan va ser la darrera vegada que hi vaig escriure. M’he fet el ferm propòsit de tornar-hi a escriure. Esperem que la constància m’acompanyi i el temps m’ho permeti. És per aquest motiu que al títol de l’entrada del bloc especifico que el que us recomano és de dimecres vinent 22 de juliol de 2015.

Catalunya és pionera també en el camp de la resolució de conflictes. Tot i que és una dada relativament desconeguda, des de Barcelona es formen, entre altres, els cascos blaus de les Nacions Unides per tal que sàpiguen com resoldre per via pacífica els conflictes en els quals han d’intervenir.

El màxim expert en aquesta matèria és Eduard Vinyamata, Director del Campus per la Pau i la Solidaritat de la UOC, doctor en Ciències Socials i conflictòleg. Ell serà el ponent de la xerrada que aquest dimecres, 22 de juliol, a dos quarts de vuit del vespre tindrà lloc a la sala d’actes del Ciemen, al número 242 del carrer de Rocafort a Barcelona. La xerrada-conferència porta per títol “Catalunya, un país de pau. De les Assemblees de Pau i treva a la formació a Catalunya dels cascos blaus de l’ONU”.

L’objectiu dels organitzadors -entre els quals m’hi trobo com a director deNautilus.cat i de lliureimillor.cat– és posar en coneixement dels catalans que el Principat és un actor internacional reconegut en la mediació de conflictes i com a tal, a través de professionals com Vinyamata, ha actuat arreu del món formant soldats i forces de seguretat perquè davant una situació de conflicte, actuïn fent servir mètodes pacífics i no recorrent a la violència. En el cas del conflictòleg català, pot explicar les seves experiències a Amèrica llatina amb grups de bandes de joves desarrelats que han deixat el tràfic de drogues i la lluita armada i ho han canviat per iniciatives emprenedores vinculades a les seves aficions o dots naturals després d’una actuació en favor de la pau.

Aquesta xerrada/conferència és la primera d’un cicle que han organitzat conjuntament Gent de la Terra, Ens de l’Associacionisme Cultural Català, el Ciemen, Nautilus i l’empresari Joan Canadell. Sota el paraigües del nom “Potencial d’Estat” durant els pròxims mesos, a excepció de l’agost, explicaran en diferents punts de Catalunya perquè el país és una potència retinguda que pot esdevenir una referència a Europa i al món si esdevé un Estat.

A l’acte de dimecres, a banda d’Eduard Vinyamata hi intervindran el mateix Joan Canadell; Enric Fontanals en nom de Gent de la Terra i jo mateix, en qualitat de director del digital d’opinió lliureimillor.cat, creat en el marc de la campanya Un país lliure, Un país millor, que més activa que mai, cerca conscienciar els catalans de la necessitat que només cada un de nosaltres, personalment, pot fer realitat la independència, explicant els beneficis del país lliure als conciutadans que li són més pròxims, en el dia a dia.

Realment aquesta conferència valdrà la pena. Només cal que feu un cop d’ull a un extracte del currículum del ponent:

Format a França, Estats Units i el Japó, és autor d’una dotzena de llibres de conflictologia. És professor d’aquesta matèria a la UOC i en diverses universitats europees i americanes. La conflictologia, estretament lligada a la pràctica i l’aplicació directa sobre tot tipus de conflictes, és una ciència interdisciplinària que procura comprendre l’ésser humà i les societats que configura des de la crisi, el conflicte i la violència. Actualment dirigeix sis postgraus i tres màsters, un d’ells en anglès. Va ser creador del CREC, un centre d’investigacions científiques especialitzat en conflictologia i la revista digital científica Journal of Conflictology. Ha publicat una vintena de llibres sobre aquesta qüestió. Vinyamata forma part del grup de “constitucionalistes” de Santiago Vidal.

Que la mà dreta sàpiga el que té l’esquerra

A casa sempre m’havien dit que la mà dreta no ha de saber el que té l’esquerra. Una frase que té a veure amb el seny català, amb allò de no estirar més el braç que la màniga.

A Catalunya, però, tenim una mà amputada i això fa que, ni volent, ens puguem permetre fer jocs de números. En no disposar de la nostra pròpia fiscalitat, en no recaptar els nostres impostos i després transferir a Madrid allò que la solidaritat ens obliga, com fan els bascos i els navarresos, tenim un marge de maniobra que, de tan estret, és una cotilla.

La nit que el Parlament va aprovar l’Estatut real, aquell que es va malmetre passades les portes de l’hemicicle, els polítics, pujats a l’estrada, parlaven de com canviaria el país ara que Catalunya tindria la seva Agència Tributària. Ara sí, els catalans començaríem a ser una mica amos del nostre destí perquè tindríem les claus de la caixa (i ja se sap que la llibertat entén de diners).

Doncs a l’hora de passar els ribots –els pactats i els no pactats–, a Madrid se’ns van quedar la caixa, ens van prendre la clau i ens van picar a les mans, perquè amb els diners no s’hi juga.

Una política fiscal pròpia ens permetria avançar molt més, perquè no hauríem de dedicar els nostres recursos a engreixar d’altres territoris (perquè els suplim mancances i els engreixem).

El Cercle Català de Negocis fa un interessant càlcul sobre l’aportació dels treballadors a l’IRPF mitjançant la nòmina. Segons aquests empresaris, l’IRPF de la nòmina es podria reduir un 48,5% i la quota que paguem a la Seguretat Social, un 13,2%. No està gens malament, no? Diuen que l’impost de societats es podria reduir un 20%, cosa que activaria el teixit econòmic, i les cotitzacions socials un 10%.

En qualsevol cas, dades a banda, el més important és que disposaríem de prou liquiditat per invertir en sectors clau o per no fer retallades. No tenim res a perdre i molt a guanyar.

La Catalunya masoquista calla mentre ens roben les gallines

Ara, mirant les dates, m’adono que el temps passa volant i que he deixat El tercer home sol com un mussol. Durant els pròxims dies tindreu una bateria d’articles que publicaré al diari durant les eleccions i penjaré al bloc. Una manera de retornar a l’hàbit perdut.
Aquest és el primer:

Fa pocs dies per fi un conseller de la Generalitat, en aquest cas el d’Economia, Andreu Mas-Colell, reconeixia que el dèficit fiscal interregional estructural de Catalunya és de 16.434 milions d’euros, una xifra que equival a un 8,4% del producte interior brut, el PIB.

D’aquesta manera Mas-Colell donava la raó als qui, com el Cercle Català de Negocis, fa anys que defensen des de la societat civil que l’espoliació fiscal és de 22.000 milions d’euros. Hem de tenir en compte que la xifra balla cada any, però el que és realment important és que el conseller reconeix un gens menyspreable terra de 16.434 milions, a partir del qual la nostra penúria econòmica no pot fer altra cosa que créixer.

Ni l’Estatut, ni els raonables intents polítics d’arribar a un acord amb Madrid des de l’època de Convergència fins a la del tripartit no han servit de res.

L’Estat no vol entendre de regles d’anivellament i per això, gràcies a la generositat que se’ns imposa des de l’Estat central, passem de ser la tercera comunitat en capacitat econòmica a ser l’onzena. Gràcies als nostres impostos, Extremadura, que és la penúltima comunitat autònoma de la llista abans que es reparteixin les misses, acaba sent la primera. Allà hi viuen poc més d’un milió de persones, aquí més de set…

Què fan ells amb els nostres diners? Aeroports com el de Ciudad Real –tancat per falta de vols i passatgers– i línies d’alta velocitat que tenen nou passatgers/dia. O coses útils per reforçar la capitalitat: Madrid ha pogut fer, entre 1985 i 2005, 600 quilòmetres d’autovia i Barcelona només 20, segons el Cercle d’Estudis Sobiranistes.

La finalitat de l’espoliació és clara. Però i nosaltres, què podríem haver fet? Doblar el pressupost de la Generalitat. Segons el CCN, amb tres dies del que ens foten hauríem pagat el sincrotró Alba (200 milions) i amb un dia podríem fer quinze centres educatius. Què hi fem aquí?

Ja n’hi ha prou

Nou atac contra Catalunya. Nou atac des dels estaments judicials, que són els més rancis d’aquesta Espanya que no compren Catalunya i que, fins i tot, l’odia. Que no enten la plurinacionalitat, i que passa el rodet del nacionalisme espanyol per sobre de qualsevol diferència ideològica, nacional o, fins i tot, social. Convergència i el PSC asseguren que la immersió lingüística no està en perill, però el cert és que la sentència del Suprem, que no és res més que una extensió de la resolució contra l’Estatut del Tribunal Constitucional, obre una porta molt perillosa per la qual passaran Ciutadans, el mateix PP i els grups que sempre han estat contra la llengua catalana: CADECA i companyia. El govern i els principals partits polítics s’han de posicionar amb duresa en contra d’una sentència que afecta els drets fonamentals dels catalans per afavorir els drets de… tres famílies. L’única resposta que es pot donar, ara com ara, és la insubmissió i el desacatament. Les sentències injustes s’han de desacatar, i aquesta ho és. Això o optar ja obertament per la independència, cosa que ja està vist que no passarà a curt termini.

Esquerra, a Badalona, s’escriu amb accent

Vagi per endavant, per llimar les asprors que per a alguns amics deixarà aquest article, el meu més sincer reconeixement per la valentia que significa, en un moment que l’exercici de la cosa pública està força desprestigiada, que alguns facin un pas endavant i facin l’esforç de contribuir a la regeneració política. Les persones que formen Accent. Independents per Badalona, si més no les que jo conec, són de gran vàlua professional i com a persones són d’aquelles que t’agrada tenir a prop. I, com gairebé pot fer tothom que està lligat a Badalona, puc subscriure punt per punt allò que diuen fonamentalment: cal impulsar la cohesió social i la qualitat de vida; s’ha de millorar la competitivitat de la ciutat; s’ha d’assolir una cultura més potent i el govern municipal ha de ser més eficient, transparent i participatiu –per bé que en això de participatiu hi posaria matisos, perquè d’això de participar se n’ha fet molta demagògia.

Ara bé, discrepo respecte d’Accent de l’estratègia. Badalona necessita un col·lectiu com ells, que representi un relleu generacional de lideratges sorgits de la societat civil, un grup que faci de goma i estiri uns i altres partits cap a una posició central, de consens ciutadà. És possible jugar aquest paper quan et decantes per una opció política? No. Et decantes. I això et marca i aixeca recels en possibles companys de viatge.

Estratègicament hauria estat tot un revulsiu proposar que una persona d’aquest grup anés a cadascun dels partits de la ciutat que pretén unir –inclòs el socialista–, tot i que això hauria estat realment difícil. No impossible, però, si l’oferiment s’hagués fet públicament, prèvies converses amb els partits. Potser haurien tingut alguna sorpresa. I en cas que els haguessin dit que no, quedarien plenament legitimats per anar amb la força política que els fes més costat. En no ser així les coses, la lectura que es pot fer és que Miquel Estruch, hàbilment, s’ha reforçat per esgarrapar vots a convergents, algun socialista però sobretot a Iniciativa al centre. Perquè Accent, el dia d’avui, no és transversal, des d’un punt de vista territorial. La gent d’Accent és el rovell del rovell de l’ou. I on ERC, ICV i CiU es juguen els vots decisius és al centre de Badalona (entès en sentit ampli). No és estrany, doncs, el recel que ha aixecat en Convergència, que veu perillar la seva posició de força per l’empenta que li pugui restar ERC.

La guerra d’aquestes eleccions no és, fonamentalment, aquesta. Tot i que també ho és, perquè les tres formacions esmentades poden fer d’àrbitres i alguna fins i tot pot jugar per l’alcaldia. La batalla d’aquestes eleccions és com s’atura un PP a qui les enquestes donen guanyador, invertint posicions amb el PSC, i quin és l’equilibri que mantindrà o expulsarà el PSC de l’alcaldia.

Més enllà del Centre, no hi ha accents, però sí una retòrica que empeny el PP a l’alcaldia. I el quid de la qüestió és com se l’atura als barris de major pes censal (Llefià i la Salut). La resta els fa pessigolles. Què farà la Badalona de tota la vida per l’altra meitat de la ciutat? Aquesta és una pregunta que encara avui no troba resposta. Sobretot perquè els accents són diferents en un i altre lloc, no per una qüestió idiomàtica –que també– sinó sobretot per una qüestió social.

La pinça d’en Xavi

En Xavier Garcia Albiol ja fa molts anys que va descobrir la rendibilitat mediàtica de fer un espectacle de la política. Ningú pot negar que no li ha anat gens malament. De ser aquell jove regidor del qual tots s’enreien el 1991 -amb menyspreu i una falta de respecte evident- ha passat a ser un aspirant real al càrrec d’alcalde de Badalona. La base d’aquest creixement espectacular ha estat la davallada del PSC, que s’ha desgastat en els seus feus tradicionals. El seu espai l’ha anat ocupant el PP, que ha sabut sintonitzar amb els problemes quotidians de la ciutadania mentre el govern estava per altres coses. El mèrit de Garcia Albiol és directament proporcional al demèrit dels socialistes badalonins. No és per justificar els socialistes, però també és cert que Badalona és una ciutat que ha rebut dos cops que el govern local podia mitigar però no eliminar: l’arribada massiva de la immigració legal i il·legal -atreta per una economia quebombollejava–  i la crisi econòmica posterior, que ha deixat en la mateixa situació nouvinguts i badalonins de la immigració espanyola que ja vivien en situació de precarietat. La tormenta perfecta per alimentar la xenofòbia i el racisme, que a Badalona el PP utilitza irresponsablement com a arma electoral.  No tot s’hi val en política, però els populars semblen no tenir aturador. Expremen i expremen l’argument recurrent de la por a la diferència per enviar el PSC a l’oposició. Fins al punt que la pinça -la mental- se’ls enva i arriben a dir que “el PSC ha permès que Badalona es converteixi en referència de l’islamisme radical”. Gràcies Wikileaks. Només ens faltava això. La connexió entre l’alcalde Serra i Bin Laden és evident.Posats a dir, no es pot descartar que el govern municipal estigués implicat en l’assassinat de Kennedy. Xavi, t’has passat.

Seny, Espanya i crisi

Seny, Espanya i crisi em semblen tres paraules que defineixen el que ha passat en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya. Malgrat el que s’havia dit des de la manifestació del juliol, aquestes eleccions no s’han votat en clau d’horitzó nacional de país. Han estat unes eleccions on ha emergit amb tota la seva força el pragmatisme dels catalans. Convergència representa per a molts catalans l’ordre, el seny i l’eficiència, tot plegat sense perdre de vista el nacionalisme identitari. Convergència s’ha presentat, i en això radica el seu èxit, com una força que pot centrar el país, que el pot fer més eficaç i treure’l de la crisi. I, ara com ara, la gent el que vol és sortir de la crisi. El que no han percebut els catalans és que la sortida de la crisi no serà possible sense una millor gestió dels recursos propis i això no passarà mentre Madrid ens escanyi quan li vingui de gust, o sigui, sempre. En aquest sentit, Convergència es percebut com l’electorat com una eina útil per arrencar compromisos econòmics del govern espanyol. Una percepció que potser és encertada amb un govern de Zapatero dèbil, però que no tindria res a veure amb una majoria absoluta del PP de Rajoy. És la situació de crisi el que ha fet que una part de la població, més significativa del que sembla, hagi votat Plataforma per Catalunya. En la batalla de la pobresa i de la por, el discurs xenòfob sempre fa forat. Afortunadament, però, no ha estat suficient, possiblement perquè una part d’aquest discurs se l’ha fet seu el PP. L’augment dels conservadors espanyols s’explica per l’altra clau que ha regit la campanya: Espanya. Aquestes eleccions són un toc d’alerta pel govern de Zapatero i, un cop més, per la seva erràtica política econòmica. Si el PP treu un gran resultat a les espanyoles serà perquè els ciutadans cada cop castiguen més la ineficàcia i la falta de lideratge (tot i que Rajoy no destaca per les seves dots de líder empàtic…). Ara li toca a Convergència demostrar com es pot superar una crisi que no controla amb elements sobre els quals no pot decidir i en un ambient que serà obertament hostil al catalanisme. En qualsevol cas, si l’independentisme no fa un tomb cap al rigor i la seriositat l’únic camí per aconseguir l’alliberament nacional del país serà convèncer CiU que l’encapçali. Potser és l’única alternativa que ens queda…. Pense’m-hi.