Arxiu mensual: abril de 2009

Benvingut Mr. Blanco

Espanya ens tracta ben bé com una zona subdesenvolupada. Després de fer-nos gruar mesos i mesos, quasi diria que anys, amb el traspàs de rodalies ara tot són presses perquè en José Blanco pugui arribar el 7 de maig a Catalunya amb un present per a l’amic Montilla. Serà com una versió del Bienvenido Mr. Marshall, haurem de sortir a rebre el ministre amb trompetes i xaranga, perquè ell pugui demostrar que el PSOE orgànic sí que fa les coses bé. Nosaltres ens prestarem al joc. Ara bé, no es pot acceptar un traspàs de rodalies de qualsevol manera; la competència ha d’arribar amb els recursos necessaris perquè realment puguem semblar un país europeu, no una part més de l’Àfrica (amb perdó dels pobres africans).

Mullar-se pel país

Avui publico dues entrevistes a El Punt que tenen un cert nexe de connexió, malgrat que aparentment no tenen res a veure. La primera és a Marc Belzunces (la podeu llegir aquí), membre de Softcatalà, una associació sense ànim de lucre que treballa per aconseguir que hi hagi programari en català. L’altra entrevista és a Isona Passola (la podeu llegir íntegra aquí), directora de la pel·lícula Cataluña-Espanya, que tracta de les relacions entre els dos països a partir de les reflexions de persones de diversos àmbits catalans i espanyols. Tant en Marc com l’Isona coincideixen a estimular els catalans per tal que passem a l’acció. Coincideixen a criticar que el plany, el victimisme, no porten enlloc i que si realment es volen canviar les coses un s’hi ha de posar. Ells dos ho han fet. Així és com canviarem Catalunya, fent-la avançar cap a un major autogovern, amb la mobilització de cadascú de nosaltres en el seu entorn, provant de transformar la realitat per tal de viure en un país, ni que sigui mentalment, lliure.

Presentem el nou llibre: Banyoles, la ciutat de l’estany

La presentació de demà em fa especial il·lusió. És el primer llibre que escric -en aquest cas en companyia de dos autors més- d’una temàtica no badalonina. El llibre fa una mirada a Banyoles absolutament nova, tal com ho mostren les fotografies que l’il·lustren. És un llibre bàsicament fotogràfic, amanit amb un retrat personal, paisagístic i històric dels diversos indrets als quals fa referència. Entre els detalls que esquitxen el volum, de 240 pàgines, hi ha les frases d’historiadors i personatges banyolins i de fora de la ciutat que han escrit amb anterioritat sobre el municipi, i dels quals citem una frase: des d’Espinàs a Perucho, passant per Pla, Farriol o Rigau. El llibre arrenca amb un recorregut per la història de la casa de la vila i els orígens del municipi i després fem un recorregut per la vila vella i per l’entorn natural -des de l’estany fins a la Mare de Déu del Mont-. En aquest sentit fem una lectura molt àmplia i no ens cenyim només a Banyoles, sinó que la definició del patrimoni natural abraça el Pla de l’Estany i, fins i tot, algun referent sentimental dels banyolins, que està en territori del Gironès. Segueix el llibre amb un retrat de les festes i de la cultura, de l’esport, de les entitats i de les empreses i el clou un capítol sobre els altres municipis que formen el Pla de l’Estany. El llibre està escrit en català però inclou una traducció d’un text resumit en castellà, anglès, francès i alemany.
El llibre s’ha editat en un format de prestigi -és un volum per ser regalat per Sant Jordi i en motiu de la Copa del Món de Rem que se celebra al maig a Banyoles- i està pensat per reivindicar l’orgull de ciutat. Banyoles té molt per oferir, tant culturalment, com esportivament o turísticament, i descobrir-ho ha estat un autèntic plaer.

Carod i el servei al país

A Carod-Rovira se li poden retreure moltes coses. Les mateixes que ara ja, o d’aquí a un temps, se li podran retreure a Joan Puigcercós. Carod, però, ha fet una feina molt important aquests anys. Ha normalitzat Esquerra Republicana i l’ha anat allunyant de l’extravagància dels Hortalans, Coloms i Raholes. La maduració política d’ERC es deu en bona part al treball conjunt del tàndem Carod-Puigcercós, que ha treballat de valent per convertir ERC en un partit de govern. La contribució, que s’haurà de valorar amb perspectiva històrica, de Carod ha estat l’aposta per portar el PSC cap a posicions més sobiranistes, atiant-ne les contradiccions internes i buscant el creixement electoral a partir d’una part del vot flotant socialista. Fa temps que va descobrir que hi ha més vots a gratar a l’esquerra que no pas en la línia de Convergència, si més no mentre la federació aguanti les empentes i continuï sent un tot. El temps dirà si la seva estratègia de nacionalitzar el PSC ha estat més reeixida -sobretot gràcies a l’ajut de Madrid- que no pas l’opció d’un front nacionalista amb CiU. Esquerra ha de saber aprofitar aquest actiu i mantenir-lo en forma, com Convergència ha fet, mal que li pesi, amb Jordi Pujol.

Estranys companys de viatge

No deixa de causar una certa perplexitat l’acord que el PSC i el PP han assolit a l’Ajuntament de Barcelona pel cas del castell de Montjuïc. Primer, perquè consagra una extravagància: el Ministeri de Defensa (el fa força anys conegut com a Ministeri de la Guerra) forma part destacada d’un consorci que ha de gestionar un santuari de la pau. Segon, perquè relega la Generalitat de Catalunya i el seu President a la vicepresidència segona, un gest protocolàriament molt lleig. Tercer, perquè trenca tot l’equilibri polític català. Definitivament demostra que quan es tracta de fer la seva, els socialistes no fan escarafalls a res, fins i tot a pactar amb el denostat Partit Popular; ara bé, fer-ho contra l’opinió dels socis actuals, dels passats i de l’oposició nacionalista, és a dir, contra tots, potser és passar-se de rosca. A Catalunya no semblava possible, però com molt bé ha dit un regidor convergent barceloní, també hi pot haver una majoria nacionalista espanyola. Una combinació més a tenir en compte en les pròximes eleccions al Parlament…

La ministra inculta

Els canvis al govern de l’Estat tenen molt poc a veure amb la crisi econòmica, contràriament al que ens venen des dels mitjans de Madrid i des dels catalans que van a la roda dels socialistes. El quadre final és el d’un executiu molt polític, l’autèntic nucli dur del PSOE, que té un component ideològic fortament centralista, per molt que el titular de Cooperació Territorial sigui el fins ara president de la Junta d’Andalusia. Els socialistes volen donar per tancat el model d’Espanya després de la conquesta del País Basc i res millor per fer-ho que un polític criat políticament a Madrid que es presenti com a andalús. La implantació d’aquest model únic comporta garantir els mecanismes de cohesió de l’Estat; un d’ells, la llengua. La manera com Zapatero entén la realitat plurinacional de l’Estat i la diversitat lingüística és mantenir el Ministeri de Cultura –que un govern realment progressista hauria d’eliminar i transferir-ne els fons a les comunitats autònomes– i col·locar-hi al capdavant una persona que ha donat suport públicament al Manifiesto por la lengua común. Ángeles González-Sinde, la nova ministra, demostra la seva incultura quan assegura que «hi ha autonomies on els nens només saben desenvolupar-se en la seva llengua materna». A banda dels Goya guanyats com a guionista i realitzadora ja en pot anar encarregant un de nou per al paper d’actriu dramàtica. Què pot esperar Catalunya d’aquesta ministra? Amb aquestes idees: res de bo. Caldrà veure, ella que està abocada al món del cinema, com encaixa des de la capital la vocació del govern català de promoure el català a la pantalla gran. Quan més ens calien aliats des del govern central ens envien la cavalleria espanyolista. Així anem…

La dura realitat

No ens en sortirem. El primer que diu el ministre d’això que ara han volgut batejar com a Cooperació Territorial és que aquí tothom és igual, que seria un actitud molt progressista si no fos perquè en aquest Estat no tothom és tractat de la mateixa manera i que els que rebem sempre som els mateixos. Mentre, la ministra del ram afirma que la seva prioritat, cosa lògica, és la crisi econòmica i es conjura per lluitar-hi. Ja es veu a venir que estem en un carreró sense sortida: el finançament de Catalunya no serà prioritari pel govern espanyol mentre no hi hagi eleccions generals i Zapatero necessiti la reserva de vots de Catalunya. Juga al seu favor la convicció que el PSC no se’ls plantarà i que a CiU ja li està bé que no passi res perquè el legitíma davant l’electorat català en vista a unes eleccions al Parlament. Massa interessos coincidents, cap a favor del país. Arriba el moment que els partits catalans es plantegin què és prioritari: l’estratègia electoral o Catalunya?

Gent que treballa pel país

El 26 de febrer vaig publicar una entrevista a la gerent de l’Associació per a la Defensa de l’Etiquetatge en Català, l’ADEC. En ella explicava que encara resta molta feina per fer fins aconseguir normalitzar la llengua del país en tots els àmbits. El 4 d’abril vam publicar l’entrevista a Ramon Carner, el president de la Xarxa d’Establimens amb Consciència Nacional, la XECNA. Carner distribueix arreu del país, en petits establiments, un seguit de begudes -des de refrescos a productes alcohòlics- que porten el segell dels Països Catalans: la beguda energètica Desperta Ferro, la Cola Catalana, el Moscatell General Moragues… Ell està convençut que una manera d’introduir la història del país i mantenir viva la consciència de la nació és que aquesta formi part de la nostra vida quotidiana. Els americans ho fan: no trobareu una sola pel·lícula contemporània on no hi surti una bandera ianqui. El camí escollit per Carner està ple de pedres i és lent, però és d’admirar que gent com ell cregui amb tanta passió i vehemència -així és com s’expressa- en aquest país que els polítics a vegades fan tan petit.