El conseller Antoni Castells, que és un bon polític i un home sensat, ha admès que prop d’un 10% dels estudis encarregats per la Generalitat són «poc útils» i que un 16% dels que es van fer el 2007 generen «dubtes raonables». No sé què és més escandalós, si la confessió del dubte o la informació que la segueix: en un any es van encarregar 2.469 informes. És rellevant que n’hi hagi 300 que es podrien haver estalviat? Qui sap. Però sembla exagerat que en el conjunt del govern es demani a consultories externes a la ratlla de 2.500 informes, cadascun dels quals amb la corresponent dotació econòmica, i no pas petita en cap cas. L’oposició fa èmfasi en els papers dubtosos i en diu ben poc del volum. No és estrany, quan ells governaven, i ho van fer molts anys, també encarregaven aquests documents, tant els que no tenen ni solta ni volta com els seriosos –algun n’hi deu haver, de necessari–. És extraordinari com en política hi ha certes coses que es donen com a normals. La troballa d’expedients que l’administració s’hauria pogut estalviar –ara i abans– no comporta cap més repercussió política que la picabaralla de torn, generada per al gaudi dels mateixos actors d’aquest immens circ que és la política. Una nova polèmica, qualsevol, poc importa, esvairà la boira d’aquí a uns dies, i no tornarem a sentir a parlar d’informes fins a la pròxima actuació de la Intervenció General o el pròxim informe de la Sindicatura de Comptes, que, com ha demostrat el cas de Fèlix Millet, sembla que serveixen de ben poca cosa, a la pràctica. Ni els mateixos fiscalitzadors, no tenen instruments per fer que la seva feina tingui utilitat més enllà d’engreixar la lleixa on es deixen els documents generats pels diversos síndics anualment. Si hi ha dubtes sobre certs expedients, no hauria d’intervenir l’Oficina Antifrau? Al cap i a la fi, s’han malgastat –parlar de malversació implicaria moltes altres coses– diners públics; ens trobem davant de casos d’incompetència política i tècnica o hi ha alguna intenció d’afavorir amics i coneguts? Siguem ben pensats i deixem-ho en un cas d’incompetència politicoadministrativa; sent així les coses, no ha de cessar ningú? Mai passa res. Ni ara ni abans. Ni demà. Però la ciutadania té l’obligació d’exigir als governants que siguin al màxim de transparents i eficaços. Al marge que algú s’hagi pogut omplir les butxaques amb quatre duros –hi ha vies per investigar-ho–, l’administració té l’obligació de ser eficient, sobretot en la despesa. Ben mirat, vaig a posar en remull el lliri que porto a la mà.
Arxiu mensual: setembre de 2009
«Madrid no ens deixarà decidir res que sigui important»
M’havia quedat enrere per la voràgine informativa de la consulta d’Arenys de Munt, però he volgut recuperar-la pel bloc, com he fet amb totes les entrevistes anteriors que he publicat en paper. És l’entrevista a Enric Fontanals, coordinador de la Mostra d’Entitats dels Països Catalans i membre fundador de Gent de la Terra. A l’entrevista, Fontanals explica la gènesi de la Mostra d’Entitats que ja fa vuit anys que es fa a l’Arc de Triomf l’11 de setembre i parla també del futur dels catalans, uns dies abans que es fés la consulta d’Arenys de Munt. Ho té clar: «Madrid no ens deixarà decidir res que sigui important».
Més contagiós que una grip
En aquests moments, una de les preocupacions polítiques més importants del govern espanyol i d’una part del govern català és si el referèndum d’Arenys de Munt va ser un constipat de finals d’estiu o un virus contagiós. La consulta va agafar uns i altres desprevinguts. Ningú s’esperava que una població de 8.000 i pocs habitants pogués desestabilitzar-los tant i tant l’agenda política, que ara passa, i amb raó, per parlar de la crisi econòmica i de les mesures per sortir-ne. Espanya, gràcies al ranci substrat que hi perviu, va fer un favor a Arenys de Munt i el va col·locar en el mapa. Sense la intervenció de l’advocat de l’Estat exfalangista i de la mateixa Falange de las JONS, el ressò mediàtic de la consulta més enllà d’Arenys de Munt hauria estat mínim. Ara bé, com que a Espanya li produeix urticària qualsevol cosa que qüestioni la sacrosanta unitat de l’Estat, la reacció que van tenir va ser més visceral que intel·ligent. Pel que fa a Catalunya, l’opció inicial dels partits era callar i fer veure que no passava res, deixant la convocatòria com una extravagància més d’un moviment de dimensions reduïdes com és la CUP. Finalment, però, les circumstàncies els van empènyer a prendre posicions, i això ha obert fissures tant al tripartit com a Convergència i Unió, i si la cosa va a més pot acabar amb trencadissa. Quasi cap polític electe, ni aquí ni a Madrid, acaba de tenir clar l’abast d’aquesta grip. I això encara els deixa descol·locats. Madrid opta per desqualificar la consulta d’Arenys i per negar les possibilitats de contagi –negant la realitat– i Catalunya s’ho mira a l’expectativa de veure quina és la taca. El problema per a tots ells és que aquesta iniciativa està al marge dels partits tradicionals, i les plataformes sobiranistes hi veuen una oportunitat inesperada –i afortunada– per poder forçar la classe política a anar en la direcció que defensen les organitzacions que reclamen el dret a decidir, el dret a l’autodeterminació. Diumenge va començar una nova etapa –esperem que als supersticiosos no els faci res que fos en dia 13– que ningú sap dir on ens conduirà. Un ampli contagi municipal provocarà que les forces polítiques convencionals es moguin i prenguin una posició. A un any de les eleccions al Parlament, amb l’amenaça que Reagrupament.cat pugui acabar capitalitzant l’esforç de la CUP –que no es presenta a les eleccions– i ocupant l’espai sobiranista i independentista, Convergència i ERC hauran de fer alguna cosa, i tot plegat farà trontollar els esquemes, aquí i a Espanya.
I al final… l’èxtasi
Aquesta és la crònica que avui he publicat a El Punt sobre la consulta d’Arenys de Munt després de viure tota la jornada electoral des de les nou del matí fins a les onze de la nit.
«Aquesta està cridada a ser una jornada històrica. Vist en curt potser és exagerat. Caldrà esperar a la llarga panoràmica que permet la història per saber si ho és o no. L’ambient que es vivia a la Riera d’Arenys, però, era molt especial. Amics, coneguts i saludats d’arreu ens trobem al sorral que vertebra el poble. «No m’ho podia perdre, això és història», comenten. És gent arribada de tot arreu, des de Girona fins a l’àrea metropolitana, passant pels Pirineus. Encuriosits, s’atansen on es fa la votació. No els permeten entrar, no volen aglomeracions on es fan les votacions. La gent podria empipar-se, ha vingut de lluny, però no ho fa. L’aire fa olor de tolerància.
La sala de votacions és llargaruda i la paret del darrere de les cinc taules on es pot votar segons la lletra del cognom és un mural de tema mariner. Arriba l’Erik, menor d’edat, i pregunta al primer que troba on ha de deixar «allò», o sigui, la papereta; és el seu primer cop. Inexperiència. Ell, però, que és un veterà, fa estona que ha votat. De fet, ha estat el primer a dipositar el vot. És l’Ernest Vila i està jubilat. No ha passat mitja hora des que ho ha fet i la cua per votar ja és més que considerable. Són famílies senceres, que s’esperen a la porta del Centre Moral, porta per porta amb la Casa de la Vila, al número 57 de la Riera. A l’Ajuntament, el Banc de Teixits recull donacions de sang. Es veu que la gent no és tan generosa quan en lloc d’opinió ha de donar líquid corporal. La jugada no els ha sortit rodona.
Al costat del Centre Moral hi ha la botiga Espardenyes Soler, que fa l’agost en ple setembre. Alguns comerços han obert. Avui no és dia de tenir por. Els forns, els venedors de diaris, els restaurants han fet calaix. Prou per voler que hi hagi un referèndum cada diumenge. Hi votarien a favor. Ha anat tan bé, que ja no hi ha ni una barra de pa al poble, s’han acabat els entrepans i les begudes se serveixen calentes perquè les neveres no fan prou gel.
On també la temperatura ha pujat és al voltant de la plaça de l’Església; són prop de dos quarts d’una i s’hi espera els feixistes. Els antifeixistes –red skins, la majoria, i algun de literalment tatuat fins al capdamunt– criden consignes a favor de la independència i contra Espanya. Un nen es passeja amb una samarreta on llueix un «Fet a Catalunya» mentre sona la música de la Dharma a cop de gralla. «No volem ser una regió d’Espanya, no volem ser un país ocupat; volem, volem, volem, volem la independència. Volem, volem, volem Països Catalans.»
Arriben, amb un quart d’hora de retard, els de la Falange. Decepció. Ja no és el que era. Amb prou feines han omplert un autocar i mig. Els rep un solitari falangista –un–, que la fa petar amb els mossos que més que contenir-lo li fan companyia. Els que arriben no passen de la seixantena. La majoria pentinen cabells blancs, si és que poden pentinar alguna cosa. L’escena té tocs de surrealisme. La plaça Catalunya és petita i el lloc on es concentren és molt fàcil de controlar. Un dels que sembla que manen demana que no es dispersin, cosa que, de fet, és impossible. Mal comptats, hi ha més periodistes que falangistes.
Un feixista, amb les mans embotides en uns guants negres, s’esvera i arrenca a córrer cap a uns matolls per insultar un centenar d’independentistes que criden des de molt lluny consignes antifeixistes. No s’adona que les herbes protegeixen de la vista un Pipican, i s’hi deixa les cames contra la tanca de fusta. El conjunt de l’escena és de pel·lícula de Santiago Segura. Alguns fatxes posen, amb un posat seriós, perquè els periodistes els facin fotos. Semblen sortits del No-do, vestits amb l’uniforme falangista i lluint bigotets i ulleres de sol. Les consignes no són gaire variades. Diuen que s’ha d’acabar l’acte «com cal», i per fer-ho han triat l’himne espanyol preconstitucional, que s’escolta enllaunat en casset. Bé, de sentir-se, no se sent gaire, entre els crits dels independentistes dels balcons, la casserolada d’un grup de veïns que s’enfronten als fatxes i l’helicòpter policial. Ja s’acaba. Un mosso confon un col·lega de professió que no porta l’acreditació visible amb un company de la secreta. Bona nit i tapat. Berlanga. Millor Fellini.
De tornada a la riera continuen les votacions. Qui pot dina i qui no s’atipa d’independentisme. Ja és ben veritat, que l’independentisme uneix. Som tres a taula i una ciutadana ens demana si pot seure amb nosaltres. I no és que ens trobi atractius, és que té gana. Ens avança que es farà de Reagrupament. Ha vist en Carretero passejant-se entre la gent, com ho han fet Puigcercós, Àngel Colom (i el seu seguici intercultural) i altres polítics nacionals, locals i alcaldes arribats d’arreu.
Són quarts de cinc i plou. Rierols per la Riera. És un bon moment per acostar-se a signar al llibre de firmes que s’ha posat a disposició dels no arenyencs. De fet, fa estona que els organitzadors a banda del llibre han lliurat folis perquè qui vulgui firmar pugui fer-ho, perquè la cua sembla que no s’acaba. Al costat hi ha també una urna que recull donacions econòmiques. Déu n’hi do, les contribucions que s’han anat fent.
La pluja enceta la tarda. Hi ha treva, però. Torna la festa. Timbals, gralles i diables. Gegants. Arenys de Munt xala. Mentre uns fan gatzara, uns altres continuen fent pujar l’índex de participació. Una dona de noranta anys –no és pas l’única– surt de la sala de votacions. La rep un fort i càlid aplaudiment. La dona plora. Això és història. Una que han contribuït a fer els milers de persones que avui han estat presents a Arenys de Munt procedents d’arreu del país i de més enllà dels Pirineus, com explicarà l’alcalde Móra. Els que portaven estelades, els que anaven tocats amb barretina, els que cridaven «no volem sentència, volem la independència» i els centenars que cantaven Els Segadors mentre esperaven a la Riera el recompte de vots.
Ni els crits de «Terra Lliure», ni els crits dels feixistes, ni les pedres dels incontrolats contra els vidres de l’autocar dels de l Falange, res d’això no va poder enterbolir una jornada que va estar marcada per la convivència i el pacifisme, per la voluntat lliure d’un poble d’expressar-se a ritme del ball de gegants. I al final… l’èxtasi, acabat el recompte de vots. Arenys de Munt va demostrar que el país ha fet el primer pas. Sempre és el més difícil…»
Espanya és sorda
Ja fa anys que els catalans practiquem el vici aquest de l’Escolta Espanya! amb uns resultats entre nuls i nefastos, segons l’època. El pes dels catalans a Madrid sempre ha estat directament proporcional a la necessitat que els governants de torn han tingut dels grups catalans al Congrés. Som bons garants de la governabilitat. Més enllà d’això, fins i tot els ministres catalans es transmuten quan fan d’espanyols, com molt bé va consignar fa anys al seu llibre Els ministres catalans a Madrid l’historiador Ainaud de Lasarte. No ens entenen i com que no ens entenen ens senten però no ens escolten. Som la part de la parella mancada d’afecte, incompresa, condemnada a un mal matrimoni que no ens permet satisfer les nostres expectatives i realitzar-nos. I, a més, a Madrid practiquen amb nosaltres una mena de violència domèstica. Cada cop que intentem fer alguna cosa que no entenen –per allò que no ens escolten– ens claven garrotada. L’Estatut, el finançament, un altre cop l’Estatut i ara el referèndum d’Arenys de Munt. I això que només ens remuntem als últims anys. Els greuges, si mirem la història, són molt pitjors… L’intent de l’advocacia general de l’Estat de frenar la convocatòria cívica del diumenge 13 de setembre és ridícula. Arenys de Munt no proclamarà unilateralment la independència de Catalunya. No els importa, però. El cas és poder demostrar qui mana i ofegar qualsevol manifestació simbòlica que posi en relleu que Catalunya no se sent, en part, Espanya. En el fons, aquesta manera d’actuar posa en evidència un sentiment d’inseguretat. Si tan clar tinguessin que el conjunt dels catalans no es vol moure d’Espanya –cosa que és així, malgrat ens pesi als que volem el contrari– no donarien importància al referèndum i ens deixarien fer, tot prenent la consulta com una excentricitat més dels catalans. No poden, però, la por els supera.