Seny, Espanya i crisi em semblen tres paraules que defineixen el que ha passat en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya. Malgrat el que s’havia dit des de la manifestació del juliol, aquestes eleccions no s’han votat en clau d’horitzó nacional de país. Han estat unes eleccions on ha emergit amb tota la seva força el pragmatisme dels catalans. Convergència representa per a molts catalans l’ordre, el seny i l’eficiència, tot plegat sense perdre de vista el nacionalisme identitari. Convergència s’ha presentat, i en això radica el seu èxit, com una força que pot centrar el país, que el pot fer més eficaç i treure’l de la crisi. I, ara com ara, la gent el que vol és sortir de la crisi. El que no han percebut els catalans és que la sortida de la crisi no serà possible sense una millor gestió dels recursos propis i això no passarà mentre Madrid ens escanyi quan li vingui de gust, o sigui, sempre. En aquest sentit, Convergència es percebut com l’electorat com una eina útil per arrencar compromisos econòmics del govern espanyol. Una percepció que potser és encertada amb un govern de Zapatero dèbil, però que no tindria res a veure amb una majoria absoluta del PP de Rajoy. És la situació de crisi el que ha fet que una part de la població, més significativa del que sembla, hagi votat Plataforma per Catalunya. En la batalla de la pobresa i de la por, el discurs xenòfob sempre fa forat. Afortunadament, però, no ha estat suficient, possiblement perquè una part d’aquest discurs se l’ha fet seu el PP. L’augment dels conservadors espanyols s’explica per l’altra clau que ha regit la campanya: Espanya. Aquestes eleccions són un toc d’alerta pel govern de Zapatero i, un cop més, per la seva erràtica política econòmica. Si el PP treu un gran resultat a les espanyoles serà perquè els ciutadans cada cop castiguen més la ineficàcia i la falta de lideratge (tot i que Rajoy no destaca per les seves dots de líder empàtic…). Ara li toca a Convergència demostrar com es pot superar una crisi que no controla amb elements sobre els quals no pot decidir i en un ambient que serà obertament hostil al catalanisme. En qualsevol cas, si l’independentisme no fa un tomb cap al rigor i la seriositat l’únic camí per aconseguir l’alliberament nacional del país serà convèncer CiU que l’encapçali. Potser és l’única alternativa que ens queda…. Pense’m-hi.
Arxiu mensual: novembre de 2010
Parafernàlia
Això de la política catalana és un autèntic joc d’ous. Té molta raó en Joan Herrera quan diu, força emprenyat, que la història aquesta del cara a cara s’ha menjat un parell de dies de la campanya electoral, durant els quals no hem sentit parlar de política, només d’un debat que ja es podia donar per suposat que no es podria fer. Si el cara a cara s’havia de fer -periodísticament em sembla que és innegable que feia falta un cara a cara i hi afegiria uns quants més entre candidats diferents- s’ho podien haver pensat bé socialistes i convergents i haver arribat a un acord quan tocava. Tota aquesta parafernàlia només serveix per desmotivar una mica més la gent que veu com un altre cop des de Madrid uns senyors que no representen ningú, perquè no els ha votat el poble -els han posat els polítics del Congrés dels Diputats-, decideixen passar per sobre de l’interès general. En aquest cas, es pot considerar d’interès general, a banda d’informatiu, el debat en qüestió. No hem d’oblidar, però, que si és des de Madrid des d’on decideixen per nosaltres és perquè des que tenim democràcia els nostres polítics han estat incapaços de consensuar una llei electoral pròpia. Som on som, doncs, per culpa dels mateixos que ara es llencen la merda els uns als altres. Tot plegat fa molta pena i ens fa evident, un cop més, que convé un relleu de persones i una regeneració a fons del sistema democràtic.
Els intel·lectuals de la guerra
Fa una certa gràcia veure com els «intel·lectuals» i gent de la faràndula espanyola es mobilitzen per reclamar els drets del Sàhara quan no han mogut ni un sol dit per denunciar les agressions a les quals ha estat sotmesa Catalunya per part de la judicatura i de certs partits polítics. On és tota aquesta gent de l’esquerra espanyola quan el PP i Ciutadans es dediquen a judicialitzar la democràcia portant al TC tot el que fa referència als drets lingüístics dels catalans? Deu ser que és més fàcil mullar-se per les coses que estan a una distància prudencial que no pas per les que impliquen arremangar-se i poden provocar que hi hagi empresaris que potser no et contractin… No deixa de ser curiós veure aquesta estola de personatges prenent part d’una manifestació on hi ha un grup de gent que crida a favor de la guerra contra el Marroc!!! Només calia veure les imatges de TV3 d’aquest matí per sentir les veus dels sahrauís que deien que l’única solució pel seu problema és la guerra. Estem arreglats.