Arxiu de la categoria: General

Si és nova no és normal, és diferent

Fa dies que li dono voltes al concepte per veure si en trec l’entrallat. Quan més hi aprofundeixo, i a la vista de les coses que passen cada dia, més m’empipa la jugada semàntica i com aquesta es va reproduint sistemàticament per tot arreu. Parlo d’això que el president del govern espanyol Pedro Sánchez ha definit com a “nueva normalidad”. Ho sento. La normalitat no pot ser nova. Segons el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, la definició de normalitat és: “Cualidad o condición de normal” i per no deixar lloc a dubtes acompanya la definició d’una frase d’exemple: “Volver a la normalidad”.  I què diu de normal? Entre altres coses: “Habitual u ordinario”. Dit d’altra manera, la normalitat sempre fa referència a una experiència coneguda i viscuda; per tant definir-la com a nova és, en si mateix, un oxímoron.

Ara bé, l’ús de la frase “nova normalitat”, que repeteixen arreu com un mantra, no és pas cap errada lingüística fruit de la incapacitat dels polítics d’articular frases coherents (tot i que ningú els discuteix que aquesta habilitat la tenen), sinó que és una manera simple d’implementar en els nostres cervells que anem cap a una situació on s’albira, per a la nostra protecció és clar, una retallada de les nostres llibertats. Aquests dies n’hem tingut algunes proves que resulten escandaloses però que li deuen semblar bé a tothom, perquè ningú diu res. Alguns exemples: pots anar a la platja a nadar però no a banyar-te o a prendre el sol. Ens hem tornat bojos? O sigui que si anem a la platja i anem nadant mar endins no hi ha cap problema, però si ens remullem a la vora podem sortir emmanillats. Més relacionat amb la platja: crec que era a Barcelona que havien dividit la sorra en quadrícules amb plàstics (molt ecològic) perquè les persones no es moguessin de la plaça assignada. I seguim: pots anar a treure el gos però com vagis sol pasejant enmig del no-res et multaran; les reunions no poden ser de més de deu persones, per tant, una família nombrosa que celebri un aniversari pot anar al cuartelillo i el pastís pot quedar confiscat com a prova… i així més i més i més. Totes mesures pensades per restringir la llibertat i, especialment, per generar un sentiment generalitzat de por e inseguretat. S’ha arribat a l’extrem d’impedir visitar familiars, siguin o no persones en situació de risc, o recomanar que no ens donem les mans o ens abracem. Ens imposen un procés que és deshumanitzador (a no ser que hagis nascut a Vulcà que aleshores ja no tens sentiments…) i els xaiets surten als balcons a aplaudir-ho. Quin fart de riure que es deuen fer els mateixos que compren mascaretes que no serveixen; que van retallar la sanitat; que van amagar informes redactats al febrer on s’advertia que calia impedir mesures de distanciament social; que han deixat morir a les residències d’ancians milers de persones… I aquí ni es mouen de la poltrona ni es toquen el sou, mentre deixen penjats els autònoms i aboquen les empreses a fer uns ERTO que després no paguen. Ciutadans, ciutadanes, veïns, veïnes, sindicalistes, aplaudidors de balconada… on sou?

De veritat acceptareu sense rebelar-vos aquesta “nova normalitat” que tot just comencem a tastar? Perquè no us enganyeu, els que es manifesten ara no són persones indignades amb la retallada de llibertats, són ultres de VOX que intenten forçar un canvi polític per posar-se ells i, amb tota probabilitat, inventar-se una “nova nova normalitat”, on directament esborraran la paraula llibertat del diccionari. El que estem vivint i el que està a punt d’arribar no és qüestió d’ideologies, d’ètnies, de religions, fins i tot, podria dir que no té res a veure amb els centenars de variants de teories conspiranoiques que es difonen per internet. A la fi, estem davant una qüestió de diners, element fonamental per a l’exercici del poder. S’acollona la població per posar-los una vacuna que, ¡oh sorpresa!, estarà llesta en un temps record. La vacuna no serà gratuïta, és clar. La o les farmacèutiques que la desenvolupin es faran milmilionàries i amb elles totes aquelles persones que han estat “cooperants necessàries” per fer possible l’estat d’histèria mundial. S’hauran destruït economies senceres? Hauran mort milions de persones? Des de la perspectiva cruel de la rendibilitat econòmica els morts, les economies destruïdes són part de la inversió que calia fer per obtenir els beneficis a curt, mig i llarg termini.

El pròxim pas: fer la vacuna obligatòria per evitar fugues en el negoci i, com aquell que no vol, com ja ens haurem acostumat a viure en un estat de coerció -per a la nostra seguretat-: ens aplicaran controls biomètrics, de temperatura, geolocalització per mòbil, control d’aforaments i un llarg etcètera de restriccions avalades per anuncis de grans corporacions felicitant els nostres valents metges (als quals tornaran a rebaixar el sou quan puguin), infermeres i a nosaltres mateixos per ser obedients i “solidaris”. Recordeu com es volava abans de l’11 de setembre; què feieu als aeroports? Oi que no? Només han passat 19 anys. Vivim més segurs? Noooo. Però els polítics i entorn divers que van provocar l’aprovació de la Patriot Act –mesures copiades arreu on hi va haver oportuns atemptats-, són lliures; ningú els ha demanat responsabilitats (algú jutjat per la destrucció d’Iraq on no hi havia les anunciades armes de destrucció massiva?) i segur que els seus comptes bancaris estan plens de zeros. La nostra facilitat per oblidar i la nostra falta de compromís amb nosaltres mateixos i amb la resta de persones és la nostra feblesa.

 

Hotel del port de Badalona

¡Que bonita es Badalona!

Amb els anys, un descobreix que no podem anar per la vida prenent-nos les coses ” a la tremenda” (estic gairebé segur que la frase és un barbarisme, que em perdoni na Ester Franquesa); que cal atemperar les situacions que es viuen; que forçosament no tot és blanc o negre, malgrat que segueixo pensant que el gris és un mal color; que no hi ha res impossible; que sempre hi ha motius per continuar lluitant i que sempre et pot caure una altra bufetada, fins i tot quan creus que és impossible. Agafar distància de la realitat permet tenir una visió més àmplia -no dic millor, sinó més àmplia, diferent- dels fets que quan et trobes enmig de la batalla generen passions, debats aferrissats i poden derivar fins a l’insult i, a poc que algú vulgui, a garrotades. Enmig de la batalla es perd el món de vista.

He viscut 13 anys lluny de la meva ciutat de naixement, Badalona. He estat lluny de l’olor de la sal; de la remor del mar; dels carrers trepitjats mil i una vegades i de l’apassionament, a voltes cegador, que em produïa veure la meva ciutat perdent una i altra vegada totes les oportunitats que la vida posava davant d’ella. És fàcil dir que la culpa de les oportunitats perdudes i de la deixadesa de la vila era, ha estat i és dels polítics; però moltes persones que exerceixen de la crítica una actitud vital -envers Badalona i envers el que sigui- haurien de preguntar-se que han fet ells per Badalona. Ja sabeu allò d’en Kennedy de: “no preguntis que ha fet per tu el teu país sinó que has fet tu per ell” (o una cosa semblant). [Incís, jo fa temps que he fet l’exercici i prefereixo callar; cosa que no vol dir no fer res per canviar el que no m’agrada. Incís finiquitat. Gràcies per la paciència.]

O sigui, que la crítica és un exercici estúpid si no té com a objectiu la recerca de la millora d’allò que es critica. Dit això, i vist des de la fredor que ara mateix dona la distància, analitzar la situació actual a Badalona només es pot fer des del marxisme. Concretament des del marxisme branca Groutxo, un dels meus referents de capçalera. Enmig de les brillants frases que va deixar per a la història n’hi ha una que descriu la trajectòria de Badalona des de fa un grapat d’anys: “començant del no-res hem arribat a les més altes cotes de la misèria”.

Ahir la ciutat va viure un episodi polític vergonyós. Es va posar en evidència que no hi ha lideratges, i el més greu: que hi ha més preocupació per la cadira que pel municipi. I això val per a tots els regidors i regidores, i aquí no hi ha honoroses excepcions. Les hauria si algú deixes l’acte de regidor/a i es dediques a pentinar gats. Tots els partits de la ciutat porten uns quants anys jugant a ping-pong amb l’alcaldia, fent servir les persones (que a més s’hi han prestat gustosament) com a eines en el joc de “mira-mira, ara governo jo i faig aquest o aquesta alcalde, elis elis”. Tot això en nom del govern d’esquerres, social i progressista o del govern de la dreta espanyolista del seny i l’ordre. El model de la dreta i l’esquerra és una cosa absolutament obsoleta i avui falsa. La prova és que el govern més progressista de la història d’Espanya s’està carregant l’economia espanyola, però no la de les empreses del BOE, la dels autònoms, la dels petits empresaris… I que informa d’una crisi sanitària de la mateixa manera que ho faria Francisco Franco: amb rodes de premsa amb el militar, el guardia civil, un paio que sembla que passava per allà i un policia. Només hi ha faltat el capellà (suposo que com a mostra de respecte a la diversitat religiosa…).

Al final, les coses són molt senzilles. Som nosaltres que les compliquem. Què volen els ciutadans i ciutadanes de Badalona? Sentir-se orgullosos de viure-hi. I això vol dir moltes coses: tenir els carrers nets; sentir-se segurs; que hi hagi una taxa d’atur baixa; que no hi hagi barris marginals; que, de tant en tant, els polítics els escoltin i no només els hi donin fulletons quan arriba l’hora de votar; tenir salut i un nivell de vida acceptable; disposar de bones propostes culturals (bones, no cal que siguin cares); que no es discrimini ningú per raons de sexe, ètnia o disfuncionalitat. En resum: que els deixin ser feliços. Per fer-los feliços, quan hi ha problemes s’ha d’estar allà on passen i millor si s’hi ha estat abans per detectar-los i evitar que es produeixin.

Badalona no té model de ciutat. No té aspiracions. No té ambició. No té vocació de tenir pes polític en aquesta gran Barcelona , en el conjunt de Catalunya i si fos possible a Espanya i a Europa. És una decepció absoluta. Ha acabat sent una tradició que ens governin polítics que només saben això: fer de polítics. Si no saps fer res més només pots lluitar per la cadira. En el cas de Badalona, a més a més, les portes giratòries són el mateix ajuntament i, evidentment, la Diputació de Barcelona. La primera empresa de Badalona, el seu ajuntament, no disposa d’una auditoria de funcionament ni de finançament. Constantment improvisa i quan les coses van malament, cosa que passa sovint, el problema és de l’oposició, d’una altra administració o del fet que per culpa de l’autopista tenim dues (o dues-centes badalones). No fotem. El problema és que més de la meitat, i sóc benevolent, dels regidors i regidores no han estat mai als barris perifèrics un dia “normal”; no en coneixen les persones i els problemes reals. Sabeu per què Xavier García Albiol va aconseguir l’alcaldia el primer cop? Perquè mentre les ofeses esquerres i el centre-dreta catalanet es reunia al Círcol Catòlic per llegir manifestos amb l’únic objectiu de dir fatxa al cap de llista del PP i sentir-se tots cofois de ser “tan ben parits”, ell visitava la gent que sempre havia votat Felipe González i se’ls posava a la butxaca. Amb demagogia? El polític que no en faci que avisi que el beatificarem. Qui em coneix sap que no sóc d’allò que en diuen dreta i encara menys espanyolista, però si vols guanyar el rival l’has de conèixer (això és de primer de Sunzi).

P.D. Companys i companyes periodistes; amics polítics; no havíem quedat que respectaríem Àlex Pastor? Ho dic perquè ahir i avui al costat del seu nom he vist paraules tan fortes i poc contrastades com borratxo o alcoholic. Insisteixo, no el conec de res, però pel que sé els seus problemes són més causats per l’ambició d’altres que per la pròpia. Algú recorda el “mite” de l’alcalde bevedor que va acabar sent president de la Generalitat? O del president de moral inqüestionable que, suposadament, ha posat la mà a la caixa? Molt sovint res és el que sembla. I hi ha molts drets que cal respectar en el nostre ofici i en general a la vida: el dret a la intimitat, la pressumpció d’innocència, la feblesa de cedir davant de la pressió de grup. De jutges ja prou que n’hi ha a l’Estat espanyol  i, pel que diuen, pocs de bons. No fem una feina que no ens pertoca. Deixem que els fets parlin. Ara com ara, els fets parlen d’una Badalona endarrerida econòmicament i molt feble socialment. Posar remei a aquesta situació definitivament és el que necessita la ciutat, la resta són misèries, com deia en Marx (Groutxo).

Aixeque'm-nos i economia

Aixeque’m-nos. L’economia som nosaltres

Estem d’acord. Això del Covid-19 és una putada (permeteu-me la incorrecció política, però hi ha coses que no tenen altre nom). Tenim dos governs, l’espanyol i el català, que són de fireta. El primer, perquè és d’una ineptitud flagrant (que alguns podrien qualificar de delictiva). Els segons, perquè no hi ha manera que agafin el brau per les banyes. Si el Govern d’aquest país no fa un cop sobre la taula i comença a desobeir de veritat (fets, no paraules, que deia l’expresident Montilla) acabaran generant entre la població el mateix rebuig que provoquen els polítics espanyols.

Tot i que sóc un conspiranoic, deixaré de banda els motius pels quals crec que estem on estem, que són múltiples i diversos (al final agafant d’aquí i d’allà jo també tinc la meva pròpia teoria de la conspiració). Una cosa, però, tinc clara. Estem més intoxicats informativament que mai i no tenim ni idea (ni aquí ni en lloc) de com, quan i qui va començar això; ni dels motius pels quals els governs del món han decidit tancar-nos tots a casa i deixar que l’economia (així, en general) se’n vagi a prendre pel sac; perquè els resultats del que en diuen confinament, que jo més aviat qualificaria d’arrest domiciliari, no són els mateixos a tot el món ni a tota Europa. A l’Estat espanyol s’estan imposant unes restriccions fora de tota mida -des del meu punt de vista que no és mèdic-, que no fan que deixem d’estar al top dels països amb més morts i contagis. Ara bé, no tinc ganes d’esplaiar-me fent retrets que no serviran d’absolutament res. La complaença en l’autocompasió és molt poc pràctica i ara no és el que necessitem.

Atès que els espanyols s’entesten tant a dir que això és una guerra, farem servir la seva terminologia: partim de la base que el “fuego amigo” ens ha enfonsat l’economia. Que les preteses ajudes als col·lectius empresarials i autònoms (vinguin de l’administració que vinguin) són una camama que té per únic objectiu abocar-nos a l’endeutament perpetu. Tornem a ser els tontos útils que paguen un nou rescat bancari que acabarà (temps al temps) amb més fusions fins deixar el panorama reduït a dues o tres entitats, en la línia globalitzadora de reduir operadors en tots els fronts per poder exercir millor el control sobre la població.

Amb una mà ens ofereixen l’endeutament i amb l’altra el que alguns en diuen “la paguita”; o sigui, una renda mínima garantida que es vol de caire universal. Vaja, el salari dels esclaus. Prou alt perquè una gran majoria s’acomodi i prou baix perquè les famílies hagin de fer mans i mànigues per sobreviure. Benvinguts a la distopia orwelliana. I el que té més gràcia del cas és que la renda la defensen els partits d’esquerres amb l’adquiescència dels sindicats, cosa que demostra que esquerra i dreta són el mateix i que el model patronal-sindicats en un país de pimes hauria de quedar superat per un nou tipus d’organització, que aglutines els propietaris i els treballadors, a fi i efecte de trobar solucions comunes. En empreses de fins a 100 treballadors (per posar un número), el destí de qui paga les nòmines està lligat al que fan els seus empleats i a l’inrevès. Allò de la lluita de classes s’ha acabat. Ara estem en la lluita entre rics i pobres, i qui consideri que un autònom societari o el propietari d’una empresa que facturi 13 milions d’euros anuals (de nou per posar una xifra) són d’una classe social diferent  d’algú que guanya un sou de 1.500€ nets s’equivoca completament.

Constatat, doncs, que tots estem en el mateix vaixell i que aquest s’està enfonsant, tenim dos opcions: morir o aixecar-nos. Deu ser que sóc de tarannà rebel però jo sóc dels que cada matí opta per aixecar-se (com milers de persones més amb una situació econòmica “fràgil”, per dir-ho finament) i gastar hores i més hores en pensar què pot fer per generar negoci i, si es pot, llocs de treball. Cada cop més em decanto per solucions de caire cooperatiu, formalment o espiritualment, i en teixir una gran cota de malla entre empreses o grups d’empreses (clústers o grups cooperatius) prou forta per aguantar l’envestida i per tenir prou força política i econòmica per parar els peus a aquells que, per enriquir-se, estan disposats no només a acabar amb els nostres llocs de treball sinó també amb la nostra llibertat i els nostres drets.

Així doncs: aixequeu-vos!; aixeque’m-nos!!, i fem servir el que més por fa als grans poders: pensem, imaginem, col·laborem, generem sinèrgies, inventem i, en la mesura del possible, siguem capaços d’estructurar negocis que no depenguin ni de les subvencions ni dels bancs, dues coses que han resultat enemics mortals de moltes empreses. Caurem? Sí. Ens fallaran moltes iniciatives? Sí. Tancarem negocis que semblaven que ens donarien estabilitat? Sí. La resposta és una pregunta retòrica: que tenim a perdre? Molts vam perdre tot el que teníem a la crisi anterior i els joves no tenen res. Qui no té res a perdre és qui tés més llibertat: de desplaçament, de canviar de sector, de reinventar-se. Fem-ho doncs!! I si ensopeguem i al matí hem de xapar la barraca ho fem. Aprofitem la tarda-vespre per plorar mentre pensem com el matí següent ens tornarem a aixecar amb noves idees. Si fem això no ens cal res més. L’economia som nosaltres.

Pont del petroli Badalona

Tocant fons

L’episodi de l’alcalde Àlex Pastor és el penúltim d’un seguit de llargs desencerts polítics que han portat Badalona a tocar fons. El penúltim, perquè ara veurem com hi ha un ball de cadires entre aquells que, d’una banda i de l’altra, han creat la tempesta perfecta a Badalona, a la qual ha contribuït un PSC que en aquesta ciutat no és capaç de regenerar-se i crear lideratges consistents. És clar que, a dia d’avui, cal reconèixer-ho, l’únic lideratge fort és, ni que sigui per veterania, el de Xavier García Albiol. La resta, confetti.

No sabria dir exactament quantes dècades fa que Badalona va perdre el rumb. La ciutat ha navegat amb una brúixola com la de Jack Sparrow que no apunta en lloc. Li haig de reconèixer a l’alcalde Joan Blanch que, fins que va perdre el món de vista, ell semblava que era un dels pocs capaços d’interpretar on era el nord (amb alguna comptada excepció més). Després dels Jocs Olímpics, que van comportar l’execució d’un nombrós conjunt d’infraestructures urbanístiques a la ciutat, Badalona va entrar en un estat a mig camí entre la depressió i la letargia. El problema de Blanch és que, excepte quan CiU governava amb ell, el municipi estava deshumanitzat. Maite Arqué, amb un llarg historial en el món d’allò que se’n deia Serveis a les Persones, va posar “rostre humà” a la política. La balança, però, seguia desequilibrada: vam passar de parlar només de totxos a repartir petons i abraçades, extraordinàriament necessàries, però que en cap cas van servir per relligar la ciutat i, el més important, netejar l’estructura municipal més política que funcional.

I a partir d’aquí tot han estat tombs i molta política anti, antiAlbiol, antiindependentista i uns quants antis més sobradament coneguts com per perdre el temps enumerant-los.

El problema de Badalona és que la ciutat no creu en ella. No creu ni en la diversitat ni en la riquesa que amaga en molts racons. Ha faltat valor, complicitat, recursos i imaginació per fer un llistat dels problemes i solucionar-los. La ciutat té un autèntic problema d’autoestima que durant anys van tapar les victòries del Joventut. És tan greu aquesta mena de problema psicosocial que ni la construcció del port de Badalona (recordeu, “l’eix de nova centralitat”, etc, etc…) va ser celebrada com calia. Fins i tot els que políticament podrien haver tret pit d’haver assolit una fita històrica de Badalona (que no era una reclamació dels anys vuitanta sinó que era centenària) no ho van fer per por que els que sempre ho critiquen tot (el nostre gol nord) tornes a parlar d’especulació, etc…

Sempre hi ha hagut un sector de la política badalonina -m’atreveria a dir que metropolitana en l’àmbit del Barcelonès Nord- que ha preferit el discurs de la ciutat pobra i grisa que no pas el de la vila orgullosa d’haver superat, gràcies als seus ciutadans i ciutadanes, mil i una dificultats. Partíem de tant enrere, de tenir tantes mancances, que el més fàcil hauria estat fer pinya, malgrat les legítimes discrepàncies polítiques, per, a rebuf de l’èxit de la Barcelona post-olímpica, haver crescut econòmicament. És desolador comprovar com una ciutat amb molt de talent individual entre la seva ciutadania pot arribar a ser políticament tan mediocre i  poc ambiciosa, impulsada per lluites cainites i de gelosia pròpies d’un poblet de qualsevol racó de la geografia catalana. Hi ha qui encara no ha entès que Xavier García Albiol ha tingut i té la força que té perquè mentre els altres el criticaven des del Círcol Catòlic, ell anava pels barris de la ciutat recollint queixes ciutadanes i fent-les seves. Què després ha manipulat el discurs? Sí, però ell és el problema? Li ha comprat una majoria de la ciutat (aquella que no s’acaba entre Prim i Pep Ventura) que encara avui a casa tenen al costat de l’altar de la Verge Maria una foto de Felipe González i a l’armari un parell o tres de jaquetes,

Estar durant molt anys lluny, però sense desconnectar de la ciutat; conèixer noves realitats (de ciutats amb molt menys pressupost que la nostra), fins i tot nous països; permet fer un diagnòstic de la ciutat sense la passió que hom li posava quan era enmig de la batalla. El Glòria es va emportar una part del pont del petroli. Quina gran metàfora!! He sentit frases d’aquells que el volien tirar a terra qualificant-lo de “símbol de la ciutat”. La memòria és curta. L’hemeroteca malvada, i ens recorda que el pont no s’hauria salvat si no hagués estat per la insistència d’un pastisser, uns submarinistes, un arquitecte i un grup de joves periodistes que en contra del criteri de la majoria del poder polític van generar una pressió que el va salvar d’anar a terra més d’un i de dos cops.

El Glòria s’hauria d’haver emportat moltes altres coses de Badalona, la primera de les quals és la por a ser. Las ciutat s’ha deixat deteriorar tant, ha incorporat tan poc talent i n’ha deixar marxar tant, que només una sasejada en profunditat podrà despertar els ciutadans de la seva letargia per dir-los que Badalona també és seva i que si porta anys caient en barrena és perquè tothom ha deixat que això sigui així. El temps de la comoditat s’ha acabat, perquè ara ja plou sobre mullat: els fills de la crisi que va començar l’estiu del 2007 hauran de veure com només un esforç de voluntat, imaginació i de treball col·lectiu entre els sectors públic, privat i ciutadà impedeix que Badalona encara continuï anant més avall. Davant de les crisis només hi ha dues actituds: resignar-se o lluitar per trobar-hi les oportunitats. Si res no canvia, els badalonins i badalonines, començant per la classe política, s’asseuran a una cadira dient que no poden fer res i deixant, un cop més, que la tempesta els deixi xops com polls. I com mai el sol arriba a secar-los, així estem, que fem aigües per tot arreu. Nosaltres en som els culpables i nosaltres en som la solució…

 

Teletreball bloc Andreu Mas

El teletreball com a eina d’aïllament

Professionalment parlant vaig tenir la sort de ser de les darreres generacions de periodistes que es va poder criar en l’ambient d’una redacció on els periodistes cridaven (especialment els companys de la secció d’esports); alguns jefes encenien un cigarro mentre en tenien un altre a la mà o fumaven uns puros que duraven hores; on alguns insignes periodistes -dels quals he après moltíssim- arribaven a la una amb son als ulls i olor d’aftershave; on primera hora de la tarda eren les sis i les redaccions tancaven edició a partir de la una de la matinada; on els ordinadors emetien un verd fosforescent, no existia internet i els maquetadors arreglaven faltes d’ortografia a les planes filmades amb paper de negatiu fotogràfic amb un celo i un cutter. Aquella olla de grills ha estat sens dubte una de les experiències laborals més estimulants de la meva vida. En aquella redacció, la d’El Punt de Girona del carrer Figuerola, vaig aprendre en un mes tot el que cinc anys de Facultat no m’havia ensenyat. Vaig aprendre a discutir les notícies que publicàvem; que fos un pecat mortal publicar sense contrastar; a rebre bronques inhumanes que s’arreglaven amb un somriure… a la fi, a sentir-me part d’una comunitat que treballava per un objectiu comú que era fer un diari nacional per edicions des d’un punt de vista absolutament allunyat del melic barcelonacentrista.

Poca cosa queda de tot allò, més enllà del record i d’un cert enyorament, perquè tots èrem força joves i amb ganes de menjar-nos el món. I no explico tot això perquè El Punt hagi canviat (que també) sinó perquè la societat s’ha transformat fins a un punt que no hi ha qui la reconegui. No em queixo de l’evolució, més aviat em queixo de la regressió de valors que ha patit el món amb l’excusa de la tecnologia. En lloc de dominar nosaltres la tecnologia per fer del planeta un espai socialment més just, hem deixat que la tecnologia ens domini. A l’inici per comoditat, per pragmatisme, fins que un dia hem descobrirem que allò que en diem “el sistema”, gràcies a la tecnologia, ha trencat els grups humans i ha afavorit l’aïllament social.

Em declaro fervorosament contrari al teletreball. Ja sé que hi haurà molta gent que em dirà que això permet conciliar la vida laboral i familiar, etc.. Respecto aquest punt de vista, però  considero un engany el teletreball. Durant tots aquests anys he fet de tot: he estat en una gran redacció, en una de mitjana, en una petit despatx de comunicació i confinat a casa (voluntàriament) fent teletreball. Conciliació familiar? Discutible. Exemple: tens fills petits i et veuen tot el dia davant d’un ordinador fins que es cansen i et vénen a reclamar. Tens dues opcions: fer-los cas o ignorar-los. Si els fas cas, acabaràs treballant a la nit; cosa gens recomanable si vius en parella perquè al final ella/ell pensa que conviu amb una extensió bípeda d’un mouse. Si ignores a la mainada quan et reclama, la imatge que acabaran tenint de tu és que et passes tot el dia treballant i que ets una persona antipàtica, perquè en un percentatge força elevat de vegades quan vénen a exigir-te que esitguis per ells resulta que tu estàs enmig d’una crisi laboral o, pitjor encara, l’ordinador ha implosionat i has perdut tota la feina. Seguim amb la conciliació, fins i tot si només has de conciliar-te amb tu mateix perquè estàs sol. O ets una persona realment disciplinada i amb prou espai per diferenciar el lloc de treball de la resta de la casa o hi ha un moment que no saps si vius per treballar o si treballes per viure, perquè et passes el dia amb pijama o amb xandall (el pijama de dia…) o amb qualsevol peça de roba que trobes. Deixes dinars a mitges per fer la feina, i feines a mitges perquè has caigut en la temptació de la bacaina, de la sèrie del migdia, de la videoconsola o de qualsevol altra oferta d’oci que tens a mà. S’ha fet tard i t’adones que no has acabat allò que has d’entregar. T’autosugestiones i et dius que és cosa de poca estona, i et poses a treballar fins ben entrada la matinada. Malament: pots haver iniciat una espiral que pot arribar a ser caòtica.

Admetem que tot això, aplicant una barreja de disciplina militar i mindfullness, és superable. Hi ha una cosa que el teletreball no trenca (tot i que molts em direu que m’equivoco), que és l’aïllament. És cert que cada cop surten més eines que permeten fer videoconferències simultàniament amb més persones de les que ens caben a la pantalla; que podem emetre en directe per Instragram, Facebook Live o Youtube i interactuar amb les persones que ens segueixen; però ho sento, no és el mateix que compartir espai físic amb altres persones. Treballar en un mateix espai permet generar dinàmiques de creació espontània (imprescindibles en certes feines); interactuar amb la resta de persones amb coses tan significatives com el llenguatge no verbal (no és el mateix que l’emoticona, sisplau!); es pot discutir en els temps de recès de qualsevol cosa i quan suts de la feina alguns companys s’han convertit en amics o, fins i tot, en alguna cosa més. Les videoconferències són molt útils, però no substituiran mai les sensacions que produeix una abraçada d’un company quan reps una mala notícia que no té res a veure amb la feina; les discussions sobre els mals del tabaquisme; el poder agafar suaument una companya del braç quan la defensa de la seva postura és excessivament vehement en una reunió de feina i, com això, moltes més coses. Sóc un romàntic, no ho nego, però aquests dies estem participant en l’experiment social més bèstia de la història de la Humanitat en molts aspectes, entre ells la possible generalització del teletreball com a eina de dissolució de la consciència de classe treballadora (i no he sentit cap sindicat dir-ne res, per cert). I tot en nom de la netedat i d’una falsa seguretat. No patiu, continueu pensant que ho fan per nosaltres…

Coronavirus

El megatest d’estrès sanitari i el col·lapse del sistema

Com a prèvia hauria de fer servir aquella frase, falsament atribuïda a Fray Luis de León, de: “com dèiem ahir”… per encapçalar aquest post al meu bloc. Aquest ahir data del 28 de juliol de 2015 i anava precedit, en unes poques entrades anteriors, d’una seriosa declaració d’intencions: “juro que tornaré a escriure al bloc cada dia!” Bé… temps era temps. Ara ja he après que mai pots jurar res; que fer plans que van més enllà de 24 hores s’han de qualificar de previsions optimistes; que res és el que sembla i que no hi ha una regla estandard que et permeti saber quan temps necessites per conèixer una persona. Dit això, anem al tema que m’ha portat: primer, a modificar tota la “skin” d’aquest ancià bloc del que sempre ha estat el meu diari (El Punt Avui); segon, a tornar a escriure.

Vivim un temps excepcional. Potser no en som conscients, però després de menjar-nos l’11 de setembre de 2001 tenim el privilegi històric (ja veurem si ho és) d’assistir a un nou capítol d’una planificada ruta cap a l’establiment d’un nou ordre mundial (fi de la declaració conspiranòica). Estic convençut que, quan això acabi, i va per llarg, el món ja no tornarà a ser el que era: hi haurà gent que malauradament ja no hi serà; altra que ho haurà perdut tot i altra que s’haurà eniquit com mai.; i el món (així, en general) quedarà dividit en dues grans classes socials. Resumint: rics i pobres. Com diria el meu admirat Santiago Niño-Becerra, s’hauran polit la classe mitjana (el que en restava després de la crisi que va començar a finals de l’estiu de 2007). O sigui, “el bròquil is over”, com per altres motius va escriure aquest megacrack de la comunicació -com en deia en Miquel Calzada- de nom Jaume Barberà.

El govern espanyol està sotmetent el sistema sanitari de l’Estat a un megatest d’estrès. La culpa no és del coronavirus, no. La culpa és de la mala gestió que el govern central està fent de la crisi epidèmica. La negativa, incomprensible, a confinar Madrid; la centralització de tot el material sanitari; la presa de decisió per les comunitats autònomes no amb les comunitats autònomes; i una mala gestió acumulada durant anys a partir d’aprimar els recursos destinats a la sanitat pública (mentre els de Defensa anaven pujant) per afavorir la privada ens han portat on som. Exemples n’hi ha molts. Fa poques hores es difonia per les xarxes socials que un hospital pròxim a la capital espanyola ha col·lapsat després que s’hagi hagut d’enviar la meitat de la plantilla a casa perquè està infectada pel coronavirus.

L’Estat, i també la Unió Europea -perquè la manca de sentit comú polític no és potestat exclusiva dels espanyols-, no disposa de prou material per protegir de l’epidèmia metges, personal d’infermeria, cel·ladors… per resumir: totes aquelles persones que estan treballant als centres mèdics de tota mena (hospitals, centres d’atenció primària, residències de get gran…). I anem camí que ens passi el mateix que ha passat a Itàlia, on els centres sanitaris són focus d’infecció i els professionals poden infectar en els camins d’anada i tornada als seus llocs de treball a d’altres persones perquè no se’ls ha fet la prova del coronavirus.

Fa dos dies em va trucar alarmat un bon amic. La seva companya treballa a l’Hospital del Mar com a infermera. Ella, una infermera i una auxiliar d’infermeria havien estat en contacte amb una dona d’una seixantena d’anys que, finalment, va donar positiu de coronavirus. Això passava a la planta cinquena, a la de neurologia. La companya del meu amic anava amb mascareta (li van donar un dia abans que la dona donés positiu del Covid-19), les altres dues persones no. El lògic hauria estat aïllar aquestes tres persones i fer-los la prova del coronavirus i aplicar el protocol de cuarentena. No els van fer la prova i van seguir treballant.

L’endemà, una d’elles va exigir que li fessin la prova. Un cop feta, la van enviar a casa i van dir que ja l’avisarien quan sabessin el resultat de la prova. Les altres dues persones van continuar treballant. Mentrestant, a la planta de cardiologia es van detectar alguns positius de malalts per coronavirus; la consigna de la persona responsable de supervisió va ser que s’havia de continuar treballant fins que algú del personal enmalaltís.

Evidentment el personal d’aquest centre barceloní està a  punt d’esclatar, atès que està sotmès a una pressió brutal, entre la càrrega de feina i la incertesa que els produeix no disposar dels elements de protecció més bàsics i de controls diaris perquè no es converteixin en difusors de la malatia, no només al centre on treballen, també al transport públic, a casa, a les botigues on compren productes bàsics…

Uns altres que treballen a la brava són els camioners. Tinc un amic que transporta sucre i de l’únic material que disposa és d’uns guants de làtex (que es canvia cada dia) i d’una mascareta de mínima protecció, que cada dia ha de rentar perquè només li han donat una, perquè li han dit que no n’hi ha. A la Catalunya nord, l’esposa d’una persona propera treballa en un geriàtric i no els han proporcionat cap mena de protecció, i tampoc els fan cap mena de control de seguiment. Ella està acollonida i a casa seva, també.

Ens avisen que ens esperen quinze dies duríssims i ningú ens diu perquè, cosa que des del punt informatiu em sembla una barbaritat i que és una font d’inquietud. Si voleu saber perquè mireu aquest vídeo d’Instagram on ens ho expliquen molt bé i amb gràfics: https://www.instagram.com/tv/B92aF3KK0cO/?igshid=7n2cr216232v.
Per si no teniu Instagram, el sistem sanitari espanyol pot estar més de quinze dies col·lapsat, segons l’autor del vídeo, que em mereix més credibilitat que els generals que amb l’amanida de coloraires a la jaqueta surt cada dia a explicar el parte de guerra.

Seny, Espanya i crisi

Seny, Espanya i crisi em semblen tres paraules que defineixen el que ha passat en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya. Malgrat el que s’havia dit des de la manifestació del juliol, aquestes eleccions no s’han votat en clau d’horitzó nacional de país. Han estat unes eleccions on ha emergit amb tota la seva força el pragmatisme dels catalans. Convergència representa per a molts catalans l’ordre, el seny i l’eficiència, tot plegat sense perdre de vista el nacionalisme identitari. Convergència s’ha presentat, i en això radica el seu èxit, com una força que pot centrar el país, que el pot fer més eficaç i treure’l de la crisi. I, ara com ara, la gent el que vol és sortir de la crisi. El que no han percebut els catalans és que la sortida de la crisi no serà possible sense una millor gestió dels recursos propis i això no passarà mentre Madrid ens escanyi quan li vingui de gust, o sigui, sempre. En aquest sentit, Convergència es percebut com l’electorat com una eina útil per arrencar compromisos econòmics del govern espanyol. Una percepció que potser és encertada amb un govern de Zapatero dèbil, però que no tindria res a veure amb una majoria absoluta del PP de Rajoy. És la situació de crisi el que ha fet que una part de la població, més significativa del que sembla, hagi votat Plataforma per Catalunya. En la batalla de la pobresa i de la por, el discurs xenòfob sempre fa forat. Afortunadament, però, no ha estat suficient, possiblement perquè una part d’aquest discurs se l’ha fet seu el PP. L’augment dels conservadors espanyols s’explica per l’altra clau que ha regit la campanya: Espanya. Aquestes eleccions són un toc d’alerta pel govern de Zapatero i, un cop més, per la seva erràtica política econòmica. Si el PP treu un gran resultat a les espanyoles serà perquè els ciutadans cada cop castiguen més la ineficàcia i la falta de lideratge (tot i que Rajoy no destaca per les seves dots de líder empàtic…). Ara li toca a Convergència demostrar com es pot superar una crisi que no controla amb elements sobre els quals no pot decidir i en un ambient que serà obertament hostil al catalanisme. En qualsevol cas, si l’independentisme no fa un tomb cap al rigor i la seriositat l’únic camí per aconseguir l’alliberament nacional del país serà convèncer CiU que l’encapçali. Potser és l’única alternativa que ens queda…. Pense’m-hi.

L’ofici

Les noves tecnologies de la comunicació han posat en crisi moltes coses. Una és la funció dels mitjans de comunicació i, com a conseqüència, el paper dels periodistes. La xarxa ha permès l’aparició espontània d’una forma de comunicació, que s’exerceix de manera individual però també col·lectiva (l’exemple més recent és el de Wikileaks i les filtracions sobre la guerra de l’Afganistan), que alguns han volgut qualificar de periodisme ciutadà. En aquesta nova realitat, els ciutadans canvien el rol de subjectes passius de la informació pel d’elements actius, subvertint l’ordre establert d’emissor i receptor.

És cert que aquest canvi de paradigma s’ha produït per les facilitats comunicatives que atorguen les noves tecnologies, però també perquè la classe periodistíca, amb els anys, s’ha acomodat. Cada cop es fa menys periodisme de carrer i més de butaca –per no dir de sofà–. Els mitjans han acabat esdevenint presoners de les agències de notícies, de les notes de premsa –que sovint es reprodueixen acríticament i assumint com a propi el missatge emès per empreses i institucions– i s’ha menystingut l’essència de la professió –contrastar la informació.

El periodisme ha perdut capacitat d’interpretació –que és el que fa realment valuós l’ofici– i, sobretot, capacitat d’exercir l’autocrítica i de reinventar-se diàriament, formulant sempre una pregunta més que porti el periodista a anar una mica més enllà d’allò que veu. Com a conseqüència, i amb l’excepció dels matisos polítics de cada mitjà –quan no manipulacions–, les notícies que llegim als diaris, que sentim als butlletins radiofònics i que veiem a la televisió són les mateixes. Sempre, és clar, hi ha excepcions.

No és estrany, doncs, que els ciutadans més mobilitzats puguin arribar a convertir-se en referents a la xarxa, malgrat que en la seva actuació hi pesa més l’opinió que no pas la informació, l’unilateralisme que el contrast informatiu. El principal problema de la informació que es difon a la xarxa és la credibilitat, cosa que és més difícil de qüestionar en el cas de les empreses periodístiques, que basen el seu negoci, precisament, en la veracitat del que publiquen. I per molts anys.

La responsabilitat de la tinta

En legítima defensa, Lluís Prenafeta, encausat per l’Audiencia Nacional en l’anomenat cas Pretòria ha escrit el llibre El malson. El volum és, evidentment, un al·legat d’innocència i una explicació, més aviat somera, dels dies que va passar en mans de les forces d’ordre públic espanyoles. Qui esperi trobar-hi rebatudes amb pèls i senyals les informacions publicades als mitjans o els arguments de la fiscalia i del jutge Garzón s’emportarà un bon desengany, com el tindrà qui esperi llegir-hi les xafarderies de la convivència de personatges com Alavedra, Muñoz i Prenafeta en el reduït espai carcerari. Prenafeta ha estat prou curós per ometre detalls que el puguin comprometre encara més i no ha volgut fer bugada d’una situació que denigra l’honorabilitat pròpia i la d’altres. Tot plegat ben lògic. El llibre pateix, per tant, de les cotilles imposades pel propi procés judicial, que el mateix Prenafeta pronostica, arriscadament, que acabarà en no-res, acostumats com ens té la trajectòria de Garzón a instruccions que no semblen respondre a criteris d’estricte rigor judicial.
De tot el que escriu Prenafeta en el seu llibre hi ha una reflexió que trobo particularment interessant: la contradicció que enfronta el necessari i obligatori dret a informar amb el respecte a la presumpció d’innocència. Prenafeta i la seva família –que també escriuen al llibre– es queixen d’un pretès linxament dels mitjans de comunicació, que amb les seves informacions semblen haver abonat la tesi judicial que imputa un seguit de delictes a qui va ser l’home fort de Pujol. No li falta raó. Amb voluntat o sense, posades una rere l’altra, les informacions publicades pels mitjans descriuen una trama de foscos interessos on voluntats polítiques, tècniques i econòmiques es conciten amb un objectiu comú: l’enriquiment. Són informacions que s’han anat esbombant per entregues, no sempre inserides en el context que els correspon. És així especialment en el cas de les converses telefòniques entre els inculpats i imputats, on es barregen xerrades presumptament incriminadores amb d’altres que ben bé poden no ser-ho i que, fins i tot, arriben a embrutar persones o empreses que són protagonistes circumstancials.
Té raó Prenafeta quan assegura que el cas l’ha convertit, a ell i a molts altres que s’hi han vist emmerdats, en «un mort civil » i que si algun dia l’arriben a declarar innocent ningú no li podrà restituir el mal que se li ha fet. Això vol dir que els periodistes no hem d’informar? Evidentment que hem de fer la nostra feina, però potser no acabem de ser conscients del dany que, involuntàriament, podem provocar. A vegades una cosa tan senzilla com explicar uns fets pot condemnar algú abans d’hora. Una situació que només podem mitigar contrastant. Potser hauríem estat més neutrals si també haguéssim informat sobre la legalitat de la figura del comissionista. La contradicció entre informar i no lesionar la presumpció  d’innocència només es pot mantenir, però, si els periodistes no caiem en el parany d’escriure partint de la idea preconcebuda que parlem de presumptes culpables i no de presumptes innocents.

Article publicat a Presència el 18 de juliol de 2010

Llibertat

Curiosa, la paraula llibertat. I manipulable. Tant com convingui. El president Montilla argumentava que votava contra la prohibició de les curses de braus a Catalunya perquè creu en la llibertat, ergo els que hi van votar a favor estan en contra de la llibertat, perquè prohibir és una forma de repressió.

En canvi, molts municipis catalans voten a favor de la prohibició de portar burca, i ho fan en defensa de la llibertat de les dones. I quan prohibim que es fumi en determinats espais, també estem atemptant contra la llibertat dels fumadors, i si no ho fem vulnerem el dret dels que no fumen a no ser enverinats. Un cacau.

No podem oblidar que un percentatge importantíssim del que legislen tots els països del món té a veure, en molts casos, amb prohibicions. L’arbitri de normes de conducta, la determinació d’infraccions i de multes ens porta a restringir llibertats d’uns en favor de la col·lectivitat. No fer això ens conduiria a l’anarquia. “Prohibit prohibir” queda molt bé com a eslògan del Maig del 68, però és molt poc pràctic i gens realista.

Tot i això, els governs exploten el vocable i, aquí i arreu, el fan anar com volen. George W. Bush va declarar la tercera guerra mundial contra un exèrcit invisible en nom de la llibertat, i fent servir el mateix pretext va reduir, quina paradoxa!, les llibertats civils dels nord-americans, que des d’aleshores poden ser espiats i detinguts sense previ avís sota sospita de terrorisme.

A les Espanyes tot l’enrenou ocasionat per l’exemplar –però potser innecessària perquè la fiesta es moria tota sola– votació antitaurina del Parlament ha provocat que surtin de sota les pedres els defensors de la llibertat –que, per cert, neguen el dret del brau a la seva pròpia–, que aprofiten l’avinentesa per qualificar-nos de franquistes, entre altres exquisideses. Són, ves per on, els mateixos que ens neguen el dret a decidir el nostre futur; els que opinen que per sobre de la voluntat del poble expressat a les urnes ha de prevaldre el dret de quatre jutges que no estan legitimats perquè el mandat els ha caducat. Ells són lliures per dir el que vulguin. Nosaltres no ho som ni per legislar.