Arxiu mensual: maig de 2020

Si és nova no és normal, és diferent

Fa dies que li dono voltes al concepte per veure si en trec l’entrallat. Quan més hi aprofundeixo, i a la vista de les coses que passen cada dia, més m’empipa la jugada semàntica i com aquesta es va reproduint sistemàticament per tot arreu. Parlo d’això que el president del govern espanyol Pedro Sánchez ha definit com a “nueva normalidad”. Ho sento. La normalitat no pot ser nova. Segons el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, la definició de normalitat és: “Cualidad o condición de normal” i per no deixar lloc a dubtes acompanya la definició d’una frase d’exemple: “Volver a la normalidad”.  I què diu de normal? Entre altres coses: “Habitual u ordinario”. Dit d’altra manera, la normalitat sempre fa referència a una experiència coneguda i viscuda; per tant definir-la com a nova és, en si mateix, un oxímoron.

Ara bé, l’ús de la frase “nova normalitat”, que repeteixen arreu com un mantra, no és pas cap errada lingüística fruit de la incapacitat dels polítics d’articular frases coherents (tot i que ningú els discuteix que aquesta habilitat la tenen), sinó que és una manera simple d’implementar en els nostres cervells que anem cap a una situació on s’albira, per a la nostra protecció és clar, una retallada de les nostres llibertats. Aquests dies n’hem tingut algunes proves que resulten escandaloses però que li deuen semblar bé a tothom, perquè ningú diu res. Alguns exemples: pots anar a la platja a nadar però no a banyar-te o a prendre el sol. Ens hem tornat bojos? O sigui que si anem a la platja i anem nadant mar endins no hi ha cap problema, però si ens remullem a la vora podem sortir emmanillats. Més relacionat amb la platja: crec que era a Barcelona que havien dividit la sorra en quadrícules amb plàstics (molt ecològic) perquè les persones no es moguessin de la plaça assignada. I seguim: pots anar a treure el gos però com vagis sol pasejant enmig del no-res et multaran; les reunions no poden ser de més de deu persones, per tant, una família nombrosa que celebri un aniversari pot anar al cuartelillo i el pastís pot quedar confiscat com a prova… i així més i més i més. Totes mesures pensades per restringir la llibertat i, especialment, per generar un sentiment generalitzat de por e inseguretat. S’ha arribat a l’extrem d’impedir visitar familiars, siguin o no persones en situació de risc, o recomanar que no ens donem les mans o ens abracem. Ens imposen un procés que és deshumanitzador (a no ser que hagis nascut a Vulcà que aleshores ja no tens sentiments…) i els xaiets surten als balcons a aplaudir-ho. Quin fart de riure que es deuen fer els mateixos que compren mascaretes que no serveixen; que van retallar la sanitat; que van amagar informes redactats al febrer on s’advertia que calia impedir mesures de distanciament social; que han deixat morir a les residències d’ancians milers de persones… I aquí ni es mouen de la poltrona ni es toquen el sou, mentre deixen penjats els autònoms i aboquen les empreses a fer uns ERTO que després no paguen. Ciutadans, ciutadanes, veïns, veïnes, sindicalistes, aplaudidors de balconada… on sou?

De veritat acceptareu sense rebelar-vos aquesta “nova normalitat” que tot just comencem a tastar? Perquè no us enganyeu, els que es manifesten ara no són persones indignades amb la retallada de llibertats, són ultres de VOX que intenten forçar un canvi polític per posar-se ells i, amb tota probabilitat, inventar-se una “nova nova normalitat”, on directament esborraran la paraula llibertat del diccionari. El que estem vivint i el que està a punt d’arribar no és qüestió d’ideologies, d’ètnies, de religions, fins i tot, podria dir que no té res a veure amb els centenars de variants de teories conspiranoiques que es difonen per internet. A la fi, estem davant una qüestió de diners, element fonamental per a l’exercici del poder. S’acollona la població per posar-los una vacuna que, ¡oh sorpresa!, estarà llesta en un temps record. La vacuna no serà gratuïta, és clar. La o les farmacèutiques que la desenvolupin es faran milmilionàries i amb elles totes aquelles persones que han estat “cooperants necessàries” per fer possible l’estat d’histèria mundial. S’hauran destruït economies senceres? Hauran mort milions de persones? Des de la perspectiva cruel de la rendibilitat econòmica els morts, les economies destruïdes són part de la inversió que calia fer per obtenir els beneficis a curt, mig i llarg termini.

El pròxim pas: fer la vacuna obligatòria per evitar fugues en el negoci i, com aquell que no vol, com ja ens haurem acostumat a viure en un estat de coerció -per a la nostra seguretat-: ens aplicaran controls biomètrics, de temperatura, geolocalització per mòbil, control d’aforaments i un llarg etcètera de restriccions avalades per anuncis de grans corporacions felicitant els nostres valents metges (als quals tornaran a rebaixar el sou quan puguin), infermeres i a nosaltres mateixos per ser obedients i “solidaris”. Recordeu com es volava abans de l’11 de setembre; què feieu als aeroports? Oi que no? Només han passat 19 anys. Vivim més segurs? Noooo. Però els polítics i entorn divers que van provocar l’aprovació de la Patriot Act –mesures copiades arreu on hi va haver oportuns atemptats-, són lliures; ningú els ha demanat responsabilitats (algú jutjat per la destrucció d’Iraq on no hi havia les anunciades armes de destrucció massiva?) i segur que els seus comptes bancaris estan plens de zeros. La nostra facilitat per oblidar i la nostra falta de compromís amb nosaltres mateixos i amb la resta de persones és la nostra feblesa.

 

Hotel del port de Badalona

¡Que bonita es Badalona!

Amb els anys, un descobreix que no podem anar per la vida prenent-nos les coses ” a la tremenda” (estic gairebé segur que la frase és un barbarisme, que em perdoni na Ester Franquesa); que cal atemperar les situacions que es viuen; que forçosament no tot és blanc o negre, malgrat que segueixo pensant que el gris és un mal color; que no hi ha res impossible; que sempre hi ha motius per continuar lluitant i que sempre et pot caure una altra bufetada, fins i tot quan creus que és impossible. Agafar distància de la realitat permet tenir una visió més àmplia -no dic millor, sinó més àmplia, diferent- dels fets que quan et trobes enmig de la batalla generen passions, debats aferrissats i poden derivar fins a l’insult i, a poc que algú vulgui, a garrotades. Enmig de la batalla es perd el món de vista.

He viscut 13 anys lluny de la meva ciutat de naixement, Badalona. He estat lluny de l’olor de la sal; de la remor del mar; dels carrers trepitjats mil i una vegades i de l’apassionament, a voltes cegador, que em produïa veure la meva ciutat perdent una i altra vegada totes les oportunitats que la vida posava davant d’ella. És fàcil dir que la culpa de les oportunitats perdudes i de la deixadesa de la vila era, ha estat i és dels polítics; però moltes persones que exerceixen de la crítica una actitud vital -envers Badalona i envers el que sigui- haurien de preguntar-se que han fet ells per Badalona. Ja sabeu allò d’en Kennedy de: “no preguntis que ha fet per tu el teu país sinó que has fet tu per ell” (o una cosa semblant). [Incís, jo fa temps que he fet l’exercici i prefereixo callar; cosa que no vol dir no fer res per canviar el que no m’agrada. Incís finiquitat. Gràcies per la paciència.]

O sigui, que la crítica és un exercici estúpid si no té com a objectiu la recerca de la millora d’allò que es critica. Dit això, i vist des de la fredor que ara mateix dona la distància, analitzar la situació actual a Badalona només es pot fer des del marxisme. Concretament des del marxisme branca Groutxo, un dels meus referents de capçalera. Enmig de les brillants frases que va deixar per a la història n’hi ha una que descriu la trajectòria de Badalona des de fa un grapat d’anys: “començant del no-res hem arribat a les més altes cotes de la misèria”.

Ahir la ciutat va viure un episodi polític vergonyós. Es va posar en evidència que no hi ha lideratges, i el més greu: que hi ha més preocupació per la cadira que pel municipi. I això val per a tots els regidors i regidores, i aquí no hi ha honoroses excepcions. Les hauria si algú deixes l’acte de regidor/a i es dediques a pentinar gats. Tots els partits de la ciutat porten uns quants anys jugant a ping-pong amb l’alcaldia, fent servir les persones (que a més s’hi han prestat gustosament) com a eines en el joc de “mira-mira, ara governo jo i faig aquest o aquesta alcalde, elis elis”. Tot això en nom del govern d’esquerres, social i progressista o del govern de la dreta espanyolista del seny i l’ordre. El model de la dreta i l’esquerra és una cosa absolutament obsoleta i avui falsa. La prova és que el govern més progressista de la història d’Espanya s’està carregant l’economia espanyola, però no la de les empreses del BOE, la dels autònoms, la dels petits empresaris… I que informa d’una crisi sanitària de la mateixa manera que ho faria Francisco Franco: amb rodes de premsa amb el militar, el guardia civil, un paio que sembla que passava per allà i un policia. Només hi ha faltat el capellà (suposo que com a mostra de respecte a la diversitat religiosa…).

Al final, les coses són molt senzilles. Som nosaltres que les compliquem. Què volen els ciutadans i ciutadanes de Badalona? Sentir-se orgullosos de viure-hi. I això vol dir moltes coses: tenir els carrers nets; sentir-se segurs; que hi hagi una taxa d’atur baixa; que no hi hagi barris marginals; que, de tant en tant, els polítics els escoltin i no només els hi donin fulletons quan arriba l’hora de votar; tenir salut i un nivell de vida acceptable; disposar de bones propostes culturals (bones, no cal que siguin cares); que no es discrimini ningú per raons de sexe, ètnia o disfuncionalitat. En resum: que els deixin ser feliços. Per fer-los feliços, quan hi ha problemes s’ha d’estar allà on passen i millor si s’hi ha estat abans per detectar-los i evitar que es produeixin.

Badalona no té model de ciutat. No té aspiracions. No té ambició. No té vocació de tenir pes polític en aquesta gran Barcelona , en el conjunt de Catalunya i si fos possible a Espanya i a Europa. És una decepció absoluta. Ha acabat sent una tradició que ens governin polítics que només saben això: fer de polítics. Si no saps fer res més només pots lluitar per la cadira. En el cas de Badalona, a més a més, les portes giratòries són el mateix ajuntament i, evidentment, la Diputació de Barcelona. La primera empresa de Badalona, el seu ajuntament, no disposa d’una auditoria de funcionament ni de finançament. Constantment improvisa i quan les coses van malament, cosa que passa sovint, el problema és de l’oposició, d’una altra administració o del fet que per culpa de l’autopista tenim dues (o dues-centes badalones). No fotem. El problema és que més de la meitat, i sóc benevolent, dels regidors i regidores no han estat mai als barris perifèrics un dia “normal”; no en coneixen les persones i els problemes reals. Sabeu per què Xavier García Albiol va aconseguir l’alcaldia el primer cop? Perquè mentre les ofeses esquerres i el centre-dreta catalanet es reunia al Círcol Catòlic per llegir manifestos amb l’únic objectiu de dir fatxa al cap de llista del PP i sentir-se tots cofois de ser “tan ben parits”, ell visitava la gent que sempre havia votat Felipe González i se’ls posava a la butxaca. Amb demagogia? El polític que no en faci que avisi que el beatificarem. Qui em coneix sap que no sóc d’allò que en diuen dreta i encara menys espanyolista, però si vols guanyar el rival l’has de conèixer (això és de primer de Sunzi).

P.D. Companys i companyes periodistes; amics polítics; no havíem quedat que respectaríem Àlex Pastor? Ho dic perquè ahir i avui al costat del seu nom he vist paraules tan fortes i poc contrastades com borratxo o alcoholic. Insisteixo, no el conec de res, però pel que sé els seus problemes són més causats per l’ambició d’altres que per la pròpia. Algú recorda el “mite” de l’alcalde bevedor que va acabar sent president de la Generalitat? O del president de moral inqüestionable que, suposadament, ha posat la mà a la caixa? Molt sovint res és el que sembla. I hi ha molts drets que cal respectar en el nostre ofici i en general a la vida: el dret a la intimitat, la pressumpció d’innocència, la feblesa de cedir davant de la pressió de grup. De jutges ja prou que n’hi ha a l’Estat espanyol  i, pel que diuen, pocs de bons. No fem una feina que no ens pertoca. Deixem que els fets parlin. Ara com ara, els fets parlen d’una Badalona endarrerida econòmicament i molt feble socialment. Posar remei a aquesta situació definitivament és el que necessita la ciutat, la resta són misèries, com deia en Marx (Groutxo).