Arxiu de la categoria: Política

Si és nova no és normal, és diferent

Fa dies que li dono voltes al concepte per veure si en trec l’entrallat. Quan més hi aprofundeixo, i a la vista de les coses que passen cada dia, més m’empipa la jugada semàntica i com aquesta es va reproduint sistemàticament per tot arreu. Parlo d’això que el president del govern espanyol Pedro Sánchez ha definit com a “nueva normalidad”. Ho sento. La normalitat no pot ser nova. Segons el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, la definició de normalitat és: “Cualidad o condición de normal” i per no deixar lloc a dubtes acompanya la definició d’una frase d’exemple: “Volver a la normalidad”.  I què diu de normal? Entre altres coses: “Habitual u ordinario”. Dit d’altra manera, la normalitat sempre fa referència a una experiència coneguda i viscuda; per tant definir-la com a nova és, en si mateix, un oxímoron.

Ara bé, l’ús de la frase “nova normalitat”, que repeteixen arreu com un mantra, no és pas cap errada lingüística fruit de la incapacitat dels polítics d’articular frases coherents (tot i que ningú els discuteix que aquesta habilitat la tenen), sinó que és una manera simple d’implementar en els nostres cervells que anem cap a una situació on s’albira, per a la nostra protecció és clar, una retallada de les nostres llibertats. Aquests dies n’hem tingut algunes proves que resulten escandaloses però que li deuen semblar bé a tothom, perquè ningú diu res. Alguns exemples: pots anar a la platja a nadar però no a banyar-te o a prendre el sol. Ens hem tornat bojos? O sigui que si anem a la platja i anem nadant mar endins no hi ha cap problema, però si ens remullem a la vora podem sortir emmanillats. Més relacionat amb la platja: crec que era a Barcelona que havien dividit la sorra en quadrícules amb plàstics (molt ecològic) perquè les persones no es moguessin de la plaça assignada. I seguim: pots anar a treure el gos però com vagis sol pasejant enmig del no-res et multaran; les reunions no poden ser de més de deu persones, per tant, una família nombrosa que celebri un aniversari pot anar al cuartelillo i el pastís pot quedar confiscat com a prova… i així més i més i més. Totes mesures pensades per restringir la llibertat i, especialment, per generar un sentiment generalitzat de por e inseguretat. S’ha arribat a l’extrem d’impedir visitar familiars, siguin o no persones en situació de risc, o recomanar que no ens donem les mans o ens abracem. Ens imposen un procés que és deshumanitzador (a no ser que hagis nascut a Vulcà que aleshores ja no tens sentiments…) i els xaiets surten als balcons a aplaudir-ho. Quin fart de riure que es deuen fer els mateixos que compren mascaretes que no serveixen; que van retallar la sanitat; que van amagar informes redactats al febrer on s’advertia que calia impedir mesures de distanciament social; que han deixat morir a les residències d’ancians milers de persones… I aquí ni es mouen de la poltrona ni es toquen el sou, mentre deixen penjats els autònoms i aboquen les empreses a fer uns ERTO que després no paguen. Ciutadans, ciutadanes, veïns, veïnes, sindicalistes, aplaudidors de balconada… on sou?

De veritat acceptareu sense rebelar-vos aquesta “nova normalitat” que tot just comencem a tastar? Perquè no us enganyeu, els que es manifesten ara no són persones indignades amb la retallada de llibertats, són ultres de VOX que intenten forçar un canvi polític per posar-se ells i, amb tota probabilitat, inventar-se una “nova nova normalitat”, on directament esborraran la paraula llibertat del diccionari. El que estem vivint i el que està a punt d’arribar no és qüestió d’ideologies, d’ètnies, de religions, fins i tot, podria dir que no té res a veure amb els centenars de variants de teories conspiranoiques que es difonen per internet. A la fi, estem davant una qüestió de diners, element fonamental per a l’exercici del poder. S’acollona la població per posar-los una vacuna que, ¡oh sorpresa!, estarà llesta en un temps record. La vacuna no serà gratuïta, és clar. La o les farmacèutiques que la desenvolupin es faran milmilionàries i amb elles totes aquelles persones que han estat “cooperants necessàries” per fer possible l’estat d’histèria mundial. S’hauran destruït economies senceres? Hauran mort milions de persones? Des de la perspectiva cruel de la rendibilitat econòmica els morts, les economies destruïdes són part de la inversió que calia fer per obtenir els beneficis a curt, mig i llarg termini.

El pròxim pas: fer la vacuna obligatòria per evitar fugues en el negoci i, com aquell que no vol, com ja ens haurem acostumat a viure en un estat de coerció -per a la nostra seguretat-: ens aplicaran controls biomètrics, de temperatura, geolocalització per mòbil, control d’aforaments i un llarg etcètera de restriccions avalades per anuncis de grans corporacions felicitant els nostres valents metges (als quals tornaran a rebaixar el sou quan puguin), infermeres i a nosaltres mateixos per ser obedients i “solidaris”. Recordeu com es volava abans de l’11 de setembre; què feieu als aeroports? Oi que no? Només han passat 19 anys. Vivim més segurs? Noooo. Però els polítics i entorn divers que van provocar l’aprovació de la Patriot Act –mesures copiades arreu on hi va haver oportuns atemptats-, són lliures; ningú els ha demanat responsabilitats (algú jutjat per la destrucció d’Iraq on no hi havia les anunciades armes de destrucció massiva?) i segur que els seus comptes bancaris estan plens de zeros. La nostra facilitat per oblidar i la nostra falta de compromís amb nosaltres mateixos i amb la resta de persones és la nostra feblesa.

 

Hotel del port de Badalona

¡Que bonita es Badalona!

Amb els anys, un descobreix que no podem anar per la vida prenent-nos les coses ” a la tremenda” (estic gairebé segur que la frase és un barbarisme, que em perdoni na Ester Franquesa); que cal atemperar les situacions que es viuen; que forçosament no tot és blanc o negre, malgrat que segueixo pensant que el gris és un mal color; que no hi ha res impossible; que sempre hi ha motius per continuar lluitant i que sempre et pot caure una altra bufetada, fins i tot quan creus que és impossible. Agafar distància de la realitat permet tenir una visió més àmplia -no dic millor, sinó més àmplia, diferent- dels fets que quan et trobes enmig de la batalla generen passions, debats aferrissats i poden derivar fins a l’insult i, a poc que algú vulgui, a garrotades. Enmig de la batalla es perd el món de vista.

He viscut 13 anys lluny de la meva ciutat de naixement, Badalona. He estat lluny de l’olor de la sal; de la remor del mar; dels carrers trepitjats mil i una vegades i de l’apassionament, a voltes cegador, que em produïa veure la meva ciutat perdent una i altra vegada totes les oportunitats que la vida posava davant d’ella. És fàcil dir que la culpa de les oportunitats perdudes i de la deixadesa de la vila era, ha estat i és dels polítics; però moltes persones que exerceixen de la crítica una actitud vital -envers Badalona i envers el que sigui- haurien de preguntar-se que han fet ells per Badalona. Ja sabeu allò d’en Kennedy de: “no preguntis que ha fet per tu el teu país sinó que has fet tu per ell” (o una cosa semblant). [Incís, jo fa temps que he fet l’exercici i prefereixo callar; cosa que no vol dir no fer res per canviar el que no m’agrada. Incís finiquitat. Gràcies per la paciència.]

O sigui, que la crítica és un exercici estúpid si no té com a objectiu la recerca de la millora d’allò que es critica. Dit això, i vist des de la fredor que ara mateix dona la distància, analitzar la situació actual a Badalona només es pot fer des del marxisme. Concretament des del marxisme branca Groutxo, un dels meus referents de capçalera. Enmig de les brillants frases que va deixar per a la història n’hi ha una que descriu la trajectòria de Badalona des de fa un grapat d’anys: “començant del no-res hem arribat a les més altes cotes de la misèria”.

Ahir la ciutat va viure un episodi polític vergonyós. Es va posar en evidència que no hi ha lideratges, i el més greu: que hi ha més preocupació per la cadira que pel municipi. I això val per a tots els regidors i regidores, i aquí no hi ha honoroses excepcions. Les hauria si algú deixes l’acte de regidor/a i es dediques a pentinar gats. Tots els partits de la ciutat porten uns quants anys jugant a ping-pong amb l’alcaldia, fent servir les persones (que a més s’hi han prestat gustosament) com a eines en el joc de “mira-mira, ara governo jo i faig aquest o aquesta alcalde, elis elis”. Tot això en nom del govern d’esquerres, social i progressista o del govern de la dreta espanyolista del seny i l’ordre. El model de la dreta i l’esquerra és una cosa absolutament obsoleta i avui falsa. La prova és que el govern més progressista de la història d’Espanya s’està carregant l’economia espanyola, però no la de les empreses del BOE, la dels autònoms, la dels petits empresaris… I que informa d’una crisi sanitària de la mateixa manera que ho faria Francisco Franco: amb rodes de premsa amb el militar, el guardia civil, un paio que sembla que passava per allà i un policia. Només hi ha faltat el capellà (suposo que com a mostra de respecte a la diversitat religiosa…).

Al final, les coses són molt senzilles. Som nosaltres que les compliquem. Què volen els ciutadans i ciutadanes de Badalona? Sentir-se orgullosos de viure-hi. I això vol dir moltes coses: tenir els carrers nets; sentir-se segurs; que hi hagi una taxa d’atur baixa; que no hi hagi barris marginals; que, de tant en tant, els polítics els escoltin i no només els hi donin fulletons quan arriba l’hora de votar; tenir salut i un nivell de vida acceptable; disposar de bones propostes culturals (bones, no cal que siguin cares); que no es discrimini ningú per raons de sexe, ètnia o disfuncionalitat. En resum: que els deixin ser feliços. Per fer-los feliços, quan hi ha problemes s’ha d’estar allà on passen i millor si s’hi ha estat abans per detectar-los i evitar que es produeixin.

Badalona no té model de ciutat. No té aspiracions. No té ambició. No té vocació de tenir pes polític en aquesta gran Barcelona , en el conjunt de Catalunya i si fos possible a Espanya i a Europa. És una decepció absoluta. Ha acabat sent una tradició que ens governin polítics que només saben això: fer de polítics. Si no saps fer res més només pots lluitar per la cadira. En el cas de Badalona, a més a més, les portes giratòries són el mateix ajuntament i, evidentment, la Diputació de Barcelona. La primera empresa de Badalona, el seu ajuntament, no disposa d’una auditoria de funcionament ni de finançament. Constantment improvisa i quan les coses van malament, cosa que passa sovint, el problema és de l’oposició, d’una altra administració o del fet que per culpa de l’autopista tenim dues (o dues-centes badalones). No fotem. El problema és que més de la meitat, i sóc benevolent, dels regidors i regidores no han estat mai als barris perifèrics un dia “normal”; no en coneixen les persones i els problemes reals. Sabeu per què Xavier García Albiol va aconseguir l’alcaldia el primer cop? Perquè mentre les ofeses esquerres i el centre-dreta catalanet es reunia al Círcol Catòlic per llegir manifestos amb l’únic objectiu de dir fatxa al cap de llista del PP i sentir-se tots cofois de ser “tan ben parits”, ell visitava la gent que sempre havia votat Felipe González i se’ls posava a la butxaca. Amb demagogia? El polític que no en faci que avisi que el beatificarem. Qui em coneix sap que no sóc d’allò que en diuen dreta i encara menys espanyolista, però si vols guanyar el rival l’has de conèixer (això és de primer de Sunzi).

P.D. Companys i companyes periodistes; amics polítics; no havíem quedat que respectaríem Àlex Pastor? Ho dic perquè ahir i avui al costat del seu nom he vist paraules tan fortes i poc contrastades com borratxo o alcoholic. Insisteixo, no el conec de res, però pel que sé els seus problemes són més causats per l’ambició d’altres que per la pròpia. Algú recorda el “mite” de l’alcalde bevedor que va acabar sent president de la Generalitat? O del president de moral inqüestionable que, suposadament, ha posat la mà a la caixa? Molt sovint res és el que sembla. I hi ha molts drets que cal respectar en el nostre ofici i en general a la vida: el dret a la intimitat, la pressumpció d’innocència, la feblesa de cedir davant de la pressió de grup. De jutges ja prou que n’hi ha a l’Estat espanyol  i, pel que diuen, pocs de bons. No fem una feina que no ens pertoca. Deixem que els fets parlin. Ara com ara, els fets parlen d’una Badalona endarrerida econòmicament i molt feble socialment. Posar remei a aquesta situació definitivament és el que necessita la ciutat, la resta són misèries, com deia en Marx (Groutxo).

Pont del petroli Badalona

Tocant fons

L’episodi de l’alcalde Àlex Pastor és el penúltim d’un seguit de llargs desencerts polítics que han portat Badalona a tocar fons. El penúltim, perquè ara veurem com hi ha un ball de cadires entre aquells que, d’una banda i de l’altra, han creat la tempesta perfecta a Badalona, a la qual ha contribuït un PSC que en aquesta ciutat no és capaç de regenerar-se i crear lideratges consistents. És clar que, a dia d’avui, cal reconèixer-ho, l’únic lideratge fort és, ni que sigui per veterania, el de Xavier García Albiol. La resta, confetti.

No sabria dir exactament quantes dècades fa que Badalona va perdre el rumb. La ciutat ha navegat amb una brúixola com la de Jack Sparrow que no apunta en lloc. Li haig de reconèixer a l’alcalde Joan Blanch que, fins que va perdre el món de vista, ell semblava que era un dels pocs capaços d’interpretar on era el nord (amb alguna comptada excepció més). Després dels Jocs Olímpics, que van comportar l’execució d’un nombrós conjunt d’infraestructures urbanístiques a la ciutat, Badalona va entrar en un estat a mig camí entre la depressió i la letargia. El problema de Blanch és que, excepte quan CiU governava amb ell, el municipi estava deshumanitzat. Maite Arqué, amb un llarg historial en el món d’allò que se’n deia Serveis a les Persones, va posar “rostre humà” a la política. La balança, però, seguia desequilibrada: vam passar de parlar només de totxos a repartir petons i abraçades, extraordinàriament necessàries, però que en cap cas van servir per relligar la ciutat i, el més important, netejar l’estructura municipal més política que funcional.

I a partir d’aquí tot han estat tombs i molta política anti, antiAlbiol, antiindependentista i uns quants antis més sobradament coneguts com per perdre el temps enumerant-los.

El problema de Badalona és que la ciutat no creu en ella. No creu ni en la diversitat ni en la riquesa que amaga en molts racons. Ha faltat valor, complicitat, recursos i imaginació per fer un llistat dels problemes i solucionar-los. La ciutat té un autèntic problema d’autoestima que durant anys van tapar les victòries del Joventut. És tan greu aquesta mena de problema psicosocial que ni la construcció del port de Badalona (recordeu, “l’eix de nova centralitat”, etc, etc…) va ser celebrada com calia. Fins i tot els que políticament podrien haver tret pit d’haver assolit una fita històrica de Badalona (que no era una reclamació dels anys vuitanta sinó que era centenària) no ho van fer per por que els que sempre ho critiquen tot (el nostre gol nord) tornes a parlar d’especulació, etc…

Sempre hi ha hagut un sector de la política badalonina -m’atreveria a dir que metropolitana en l’àmbit del Barcelonès Nord- que ha preferit el discurs de la ciutat pobra i grisa que no pas el de la vila orgullosa d’haver superat, gràcies als seus ciutadans i ciutadanes, mil i una dificultats. Partíem de tant enrere, de tenir tantes mancances, que el més fàcil hauria estat fer pinya, malgrat les legítimes discrepàncies polítiques, per, a rebuf de l’èxit de la Barcelona post-olímpica, haver crescut econòmicament. És desolador comprovar com una ciutat amb molt de talent individual entre la seva ciutadania pot arribar a ser políticament tan mediocre i  poc ambiciosa, impulsada per lluites cainites i de gelosia pròpies d’un poblet de qualsevol racó de la geografia catalana. Hi ha qui encara no ha entès que Xavier García Albiol ha tingut i té la força que té perquè mentre els altres el criticaven des del Círcol Catòlic, ell anava pels barris de la ciutat recollint queixes ciutadanes i fent-les seves. Què després ha manipulat el discurs? Sí, però ell és el problema? Li ha comprat una majoria de la ciutat (aquella que no s’acaba entre Prim i Pep Ventura) que encara avui a casa tenen al costat de l’altar de la Verge Maria una foto de Felipe González i a l’armari un parell o tres de jaquetes,

Estar durant molt anys lluny, però sense desconnectar de la ciutat; conèixer noves realitats (de ciutats amb molt menys pressupost que la nostra), fins i tot nous països; permet fer un diagnòstic de la ciutat sense la passió que hom li posava quan era enmig de la batalla. El Glòria es va emportar una part del pont del petroli. Quina gran metàfora!! He sentit frases d’aquells que el volien tirar a terra qualificant-lo de “símbol de la ciutat”. La memòria és curta. L’hemeroteca malvada, i ens recorda que el pont no s’hauria salvat si no hagués estat per la insistència d’un pastisser, uns submarinistes, un arquitecte i un grup de joves periodistes que en contra del criteri de la majoria del poder polític van generar una pressió que el va salvar d’anar a terra més d’un i de dos cops.

El Glòria s’hauria d’haver emportat moltes altres coses de Badalona, la primera de les quals és la por a ser. Las ciutat s’ha deixat deteriorar tant, ha incorporat tan poc talent i n’ha deixar marxar tant, que només una sasejada en profunditat podrà despertar els ciutadans de la seva letargia per dir-los que Badalona també és seva i que si porta anys caient en barrena és perquè tothom ha deixat que això sigui així. El temps de la comoditat s’ha acabat, perquè ara ja plou sobre mullat: els fills de la crisi que va començar l’estiu del 2007 hauran de veure com només un esforç de voluntat, imaginació i de treball col·lectiu entre els sectors públic, privat i ciutadà impedeix que Badalona encara continuï anant més avall. Davant de les crisis només hi ha dues actituds: resignar-se o lluitar per trobar-hi les oportunitats. Si res no canvia, els badalonins i badalonines, començant per la classe política, s’asseuran a una cadira dient que no poden fer res i deixant, un cop més, que la tempesta els deixi xops com polls. I com mai el sol arriba a secar-los, així estem, que fem aigües per tot arreu. Nosaltres en som els culpables i nosaltres en som la solució…

 

Perquè Albiol és bo pel procés

albiol

 

 

 

 

 

Avui em permeto manllevar i presentar com a pròpia una reflexió d’un amic meu badaloní. M’ha etzibat: “la designació com a cap de llista del 27S de García Albiol és el millor que li podria passar al procés”. I m’ho ha argumentat i m’ha convençut i jo us ho trasllado acompanyat d’una descripció del personatge, per a tots aquells que en teniu un imatge estereotipada que no coincideix amb la realitat. Fa 23 anys que conec personalment Xavier García Albiol. Puc dir, sense equivocar-me gens, que vaig ser el primer periodista que li va fer una entrevista. Concretament era a la Granja Teixidor del Carrer de Mar de Badalona, el que havia estat la  via comercial per excel·lènciade la ciutat  abans no l’envaissin les franquícies. Ell, alt com un sant pau, anava amb pantalons curts, de bàsquet. Jo tenia 21 anys i ja feia temps que la rondava fent de periodista, ell tot just aterrava a l’arena municipal per fer-se càrrec d’un partit que a Badalona no cuallava. Era l’any 1991, i el PP havia tret un regidor en plena majoria absoluta socialista (primera i última, per cert). Saltava a la vista que en Xavi -els que el coneixem dels molts alts anys que havia estat a l’oposició li díem així- era un pipiolo. A la sala de plens la resta de regidors, que eren una colla de veterans, el tractaven autènticament a patades; se’n burlaven a la cara sense cap mena de consideració. No va tenir, allà dins, cap mentor. Cap ajut. Per això moltes vegades acabava consultant amb els periodistes que més ens coneixia que tal havia anat aquesta o aquella intervenció. Hi havia allò que es diu bon rotllo, com en molts altres regidors, afinats o desafinats polítiques a banda.

Aquells primers anys en va fer de grosses, com comparar els homosexuals amb mascotes. Ell tirava pel broc gros. A base d’agafar el camí d’enmig va veure que allò li donava titulars; tinta i minuts en uns mitjans on l’oposició no lluïa gaire. Allò va sentar les bases del seu caràcter polític. Cada cop era capaç de fer millor anàlisi política municipal. Amb el temps, i la trajectòria ascendent del partit, es va guanyar un cert respecte, sobretot a mesura que es renovava el consistori. Algú de Gènova, l’espanyola no pas l’italiana, va veure alguna cosa en aquell home que s’ho feia venir bé per sortir a totes les fotos aprofitant l’avantatge de l’alçada. I li van impartir classes de telegènia. La FAES el va preparar i el va polir. És a partir d’aquest moment que el seu discurs és radicalitza. Jo, personalment, no l’havia sentit cap comentari xenòfob fins, com a mínim, el 2006.

Molta gent, sobretot del que podríem dir l’esquerra de tota la vida o la més combativa, el considera un home de dretes perillós, un racista i un munt de coses més. No ho crec. És un actor interpretant un personatge. És cert que el fa a gust, que s’hi troba, però no es pot negar que malgrat el seu estil el seu discurs va fer forat a Badalona perquè es basava en fets reals. Badalona té un problema a resoldre amb la immigració, cada cop més tancada en uns barris en concret. En tot cas la diferència rau en el fet que es pot anar per la vida com Albiol, “netejant Badalona”, o es pot optar per polítiques que combinin pedagogia amb actuació policial contra els qui delinqueixen que, per suposat, no són tots, ni tan sols la majoria d’estrangers sense papers.

Xavier García Albiol va ser prou llest, i prou dur mentalment, com per aconseguir l’alcaldia el 2011. Però després no la va saber perdre. No ho va entomar bé. La ciutat va parlar a les urnes i si bé calia respectar-les quan ell va treure prou majoria, també ell les hauria d’haver respectat quan els votants van permetre una majoria d’esquerres petita, però prou ben trabada per governar Badalona. Així doncs, qui es pensi que el polític que substitueix Alícia Sánchez-Camacho és un xixarel·lo o un poca-solta s’equivoca. És llarg i no està sol. No ha arribat fins aquí per casualitat, sobrevivint a totes les lluites intestines del PP.

I, tornant al principi, per què és bo pel procés? Perquè una de les coses que millor sap ferl’amic Albiol és identificar els seus rivals polítics i matxacar-los per prendre’ls l’espai. A Badalona, “l’enemic a batre” era el PSC i el va fer caure. En aquesta ocasió la seva feina és frenar Ciutadans. Xavier García Albiol no és un espanyolista en el sentit més “d’Espanya interior”, però no dubteu que farà el discurs antiindependentista més dur que pugui si creu que això li dóna vots i en fa restar al compte de Ciutadans. Fins i tot, el seu discurs, carregat de demagògia política, frenarà l’avenç de la candidatura Podemos-ICV. I també farà forat a Unió. No és un rival petit. Menystenir-lo, com ja han començat a fer els que no el coneixen o els que l’odien, és caure en els mateixos errors que van donar-li l’alcaldia a Badalona fa quatre anys i que gairebé li tornen a donar enguany.

A aquells que defensem la llibertat de Catalunya, digueu-li independència, ja ens va bé en Xavi. Deixeu que eviti que el PP naufragi i la llei d’Hondt farà la resta. L’independentisme ha fet un gran fitxatge. El discurs del nou líder conservador fins i tot ressuscitarà algunes de les persones que hem perdut pel camí fartes de tan sentir parlar del procés i farà decidir alguns indecisos que fugiran d’ell com gat que tem escaldar-se amb l’aigua. Temps al temps. A Badalona ha aconseguit que l’esquerra, que porta fragmentada des de 1983, s’uneixi pràcticament tota per fer-lo fora de l’alcaldia. Aquest mèrit és seu i Badalona ho ha agraït. Si més no, a més, ens divertirem. Segur.

La Cultura de la Pau dimecres 22 de juliol de 2015 al Ciemen

vinyamata

 

 

 

 

 

Hola de nou. No sé si encara tinc lectors, perquè no recordo ni quan va ser la darrera vegada que hi vaig escriure. M’he fet el ferm propòsit de tornar-hi a escriure. Esperem que la constància m’acompanyi i el temps m’ho permeti. És per aquest motiu que al títol de l’entrada del bloc especifico que el que us recomano és de dimecres vinent 22 de juliol de 2015.

Catalunya és pionera també en el camp de la resolució de conflictes. Tot i que és una dada relativament desconeguda, des de Barcelona es formen, entre altres, els cascos blaus de les Nacions Unides per tal que sàpiguen com resoldre per via pacífica els conflictes en els quals han d’intervenir.

El màxim expert en aquesta matèria és Eduard Vinyamata, Director del Campus per la Pau i la Solidaritat de la UOC, doctor en Ciències Socials i conflictòleg. Ell serà el ponent de la xerrada que aquest dimecres, 22 de juliol, a dos quarts de vuit del vespre tindrà lloc a la sala d’actes del Ciemen, al número 242 del carrer de Rocafort a Barcelona. La xerrada-conferència porta per títol “Catalunya, un país de pau. De les Assemblees de Pau i treva a la formació a Catalunya dels cascos blaus de l’ONU”.

L’objectiu dels organitzadors -entre els quals m’hi trobo com a director deNautilus.cat i de lliureimillor.cat– és posar en coneixement dels catalans que el Principat és un actor internacional reconegut en la mediació de conflictes i com a tal, a través de professionals com Vinyamata, ha actuat arreu del món formant soldats i forces de seguretat perquè davant una situació de conflicte, actuïn fent servir mètodes pacífics i no recorrent a la violència. En el cas del conflictòleg català, pot explicar les seves experiències a Amèrica llatina amb grups de bandes de joves desarrelats que han deixat el tràfic de drogues i la lluita armada i ho han canviat per iniciatives emprenedores vinculades a les seves aficions o dots naturals després d’una actuació en favor de la pau.

Aquesta xerrada/conferència és la primera d’un cicle que han organitzat conjuntament Gent de la Terra, Ens de l’Associacionisme Cultural Català, el Ciemen, Nautilus i l’empresari Joan Canadell. Sota el paraigües del nom “Potencial d’Estat” durant els pròxims mesos, a excepció de l’agost, explicaran en diferents punts de Catalunya perquè el país és una potència retinguda que pot esdevenir una referència a Europa i al món si esdevé un Estat.

A l’acte de dimecres, a banda d’Eduard Vinyamata hi intervindran el mateix Joan Canadell; Enric Fontanals en nom de Gent de la Terra i jo mateix, en qualitat de director del digital d’opinió lliureimillor.cat, creat en el marc de la campanya Un país lliure, Un país millor, que més activa que mai, cerca conscienciar els catalans de la necessitat que només cada un de nosaltres, personalment, pot fer realitat la independència, explicant els beneficis del país lliure als conciutadans que li són més pròxims, en el dia a dia.

Realment aquesta conferència valdrà la pena. Només cal que feu un cop d’ull a un extracte del currículum del ponent:

Format a França, Estats Units i el Japó, és autor d’una dotzena de llibres de conflictologia. És professor d’aquesta matèria a la UOC i en diverses universitats europees i americanes. La conflictologia, estretament lligada a la pràctica i l’aplicació directa sobre tot tipus de conflictes, és una ciència interdisciplinària que procura comprendre l’ésser humà i les societats que configura des de la crisi, el conflicte i la violència. Actualment dirigeix sis postgraus i tres màsters, un d’ells en anglès. Va ser creador del CREC, un centre d’investigacions científiques especialitzat en conflictologia i la revista digital científica Journal of Conflictology. Ha publicat una vintena de llibres sobre aquesta qüestió. Vinyamata forma part del grup de “constitucionalistes” de Santiago Vidal.

Que la mà dreta sàpiga el que té l’esquerra

A casa sempre m’havien dit que la mà dreta no ha de saber el que té l’esquerra. Una frase que té a veure amb el seny català, amb allò de no estirar més el braç que la màniga.

A Catalunya, però, tenim una mà amputada i això fa que, ni volent, ens puguem permetre fer jocs de números. En no disposar de la nostra pròpia fiscalitat, en no recaptar els nostres impostos i després transferir a Madrid allò que la solidaritat ens obliga, com fan els bascos i els navarresos, tenim un marge de maniobra que, de tan estret, és una cotilla.

La nit que el Parlament va aprovar l’Estatut real, aquell que es va malmetre passades les portes de l’hemicicle, els polítics, pujats a l’estrada, parlaven de com canviaria el país ara que Catalunya tindria la seva Agència Tributària. Ara sí, els catalans començaríem a ser una mica amos del nostre destí perquè tindríem les claus de la caixa (i ja se sap que la llibertat entén de diners).

Doncs a l’hora de passar els ribots –els pactats i els no pactats–, a Madrid se’ns van quedar la caixa, ens van prendre la clau i ens van picar a les mans, perquè amb els diners no s’hi juga.

Una política fiscal pròpia ens permetria avançar molt més, perquè no hauríem de dedicar els nostres recursos a engreixar d’altres territoris (perquè els suplim mancances i els engreixem).

El Cercle Català de Negocis fa un interessant càlcul sobre l’aportació dels treballadors a l’IRPF mitjançant la nòmina. Segons aquests empresaris, l’IRPF de la nòmina es podria reduir un 48,5% i la quota que paguem a la Seguretat Social, un 13,2%. No està gens malament, no? Diuen que l’impost de societats es podria reduir un 20%, cosa que activaria el teixit econòmic, i les cotitzacions socials un 10%.

En qualsevol cas, dades a banda, el més important és que disposaríem de prou liquiditat per invertir en sectors clau o per no fer retallades. No tenim res a perdre i molt a guanyar.

La Catalunya masoquista calla mentre ens roben les gallines

Ara, mirant les dates, m’adono que el temps passa volant i que he deixat El tercer home sol com un mussol. Durant els pròxims dies tindreu una bateria d’articles que publicaré al diari durant les eleccions i penjaré al bloc. Una manera de retornar a l’hàbit perdut.
Aquest és el primer:

Fa pocs dies per fi un conseller de la Generalitat, en aquest cas el d’Economia, Andreu Mas-Colell, reconeixia que el dèficit fiscal interregional estructural de Catalunya és de 16.434 milions d’euros, una xifra que equival a un 8,4% del producte interior brut, el PIB.

D’aquesta manera Mas-Colell donava la raó als qui, com el Cercle Català de Negocis, fa anys que defensen des de la societat civil que l’espoliació fiscal és de 22.000 milions d’euros. Hem de tenir en compte que la xifra balla cada any, però el que és realment important és que el conseller reconeix un gens menyspreable terra de 16.434 milions, a partir del qual la nostra penúria econòmica no pot fer altra cosa que créixer.

Ni l’Estatut, ni els raonables intents polítics d’arribar a un acord amb Madrid des de l’època de Convergència fins a la del tripartit no han servit de res.

L’Estat no vol entendre de regles d’anivellament i per això, gràcies a la generositat que se’ns imposa des de l’Estat central, passem de ser la tercera comunitat en capacitat econòmica a ser l’onzena. Gràcies als nostres impostos, Extremadura, que és la penúltima comunitat autònoma de la llista abans que es reparteixin les misses, acaba sent la primera. Allà hi viuen poc més d’un milió de persones, aquí més de set…

Què fan ells amb els nostres diners? Aeroports com el de Ciudad Real –tancat per falta de vols i passatgers– i línies d’alta velocitat que tenen nou passatgers/dia. O coses útils per reforçar la capitalitat: Madrid ha pogut fer, entre 1985 i 2005, 600 quilòmetres d’autovia i Barcelona només 20, segons el Cercle d’Estudis Sobiranistes.

La finalitat de l’espoliació és clara. Però i nosaltres, què podríem haver fet? Doblar el pressupost de la Generalitat. Segons el CCN, amb tres dies del que ens foten hauríem pagat el sincrotró Alba (200 milions) i amb un dia podríem fer quinze centres educatius. Què hi fem aquí?

Ja n’hi ha prou

Nou atac contra Catalunya. Nou atac des dels estaments judicials, que són els més rancis d’aquesta Espanya que no compren Catalunya i que, fins i tot, l’odia. Que no enten la plurinacionalitat, i que passa el rodet del nacionalisme espanyol per sobre de qualsevol diferència ideològica, nacional o, fins i tot, social. Convergència i el PSC asseguren que la immersió lingüística no està en perill, però el cert és que la sentència del Suprem, que no és res més que una extensió de la resolució contra l’Estatut del Tribunal Constitucional, obre una porta molt perillosa per la qual passaran Ciutadans, el mateix PP i els grups que sempre han estat contra la llengua catalana: CADECA i companyia. El govern i els principals partits polítics s’han de posicionar amb duresa en contra d’una sentència que afecta els drets fonamentals dels catalans per afavorir els drets de… tres famílies. L’única resposta que es pot donar, ara com ara, és la insubmissió i el desacatament. Les sentències injustes s’han de desacatar, i aquesta ho és. Això o optar ja obertament per la independència, cosa que ja està vist que no passarà a curt termini.

Esquerra, a Badalona, s’escriu amb accent

Vagi per endavant, per llimar les asprors que per a alguns amics deixarà aquest article, el meu més sincer reconeixement per la valentia que significa, en un moment que l’exercici de la cosa pública està força desprestigiada, que alguns facin un pas endavant i facin l’esforç de contribuir a la regeneració política. Les persones que formen Accent. Independents per Badalona, si més no les que jo conec, són de gran vàlua professional i com a persones són d’aquelles que t’agrada tenir a prop. I, com gairebé pot fer tothom que està lligat a Badalona, puc subscriure punt per punt allò que diuen fonamentalment: cal impulsar la cohesió social i la qualitat de vida; s’ha de millorar la competitivitat de la ciutat; s’ha d’assolir una cultura més potent i el govern municipal ha de ser més eficient, transparent i participatiu –per bé que en això de participatiu hi posaria matisos, perquè d’això de participar se n’ha fet molta demagògia.

Ara bé, discrepo respecte d’Accent de l’estratègia. Badalona necessita un col·lectiu com ells, que representi un relleu generacional de lideratges sorgits de la societat civil, un grup que faci de goma i estiri uns i altres partits cap a una posició central, de consens ciutadà. És possible jugar aquest paper quan et decantes per una opció política? No. Et decantes. I això et marca i aixeca recels en possibles companys de viatge.

Estratègicament hauria estat tot un revulsiu proposar que una persona d’aquest grup anés a cadascun dels partits de la ciutat que pretén unir –inclòs el socialista–, tot i que això hauria estat realment difícil. No impossible, però, si l’oferiment s’hagués fet públicament, prèvies converses amb els partits. Potser haurien tingut alguna sorpresa. I en cas que els haguessin dit que no, quedarien plenament legitimats per anar amb la força política que els fes més costat. En no ser així les coses, la lectura que es pot fer és que Miquel Estruch, hàbilment, s’ha reforçat per esgarrapar vots a convergents, algun socialista però sobretot a Iniciativa al centre. Perquè Accent, el dia d’avui, no és transversal, des d’un punt de vista territorial. La gent d’Accent és el rovell del rovell de l’ou. I on ERC, ICV i CiU es juguen els vots decisius és al centre de Badalona (entès en sentit ampli). No és estrany, doncs, el recel que ha aixecat en Convergència, que veu perillar la seva posició de força per l’empenta que li pugui restar ERC.

La guerra d’aquestes eleccions no és, fonamentalment, aquesta. Tot i que també ho és, perquè les tres formacions esmentades poden fer d’àrbitres i alguna fins i tot pot jugar per l’alcaldia. La batalla d’aquestes eleccions és com s’atura un PP a qui les enquestes donen guanyador, invertint posicions amb el PSC, i quin és l’equilibri que mantindrà o expulsarà el PSC de l’alcaldia.

Més enllà del Centre, no hi ha accents, però sí una retòrica que empeny el PP a l’alcaldia. I el quid de la qüestió és com se l’atura als barris de major pes censal (Llefià i la Salut). La resta els fa pessigolles. Què farà la Badalona de tota la vida per l’altra meitat de la ciutat? Aquesta és una pregunta que encara avui no troba resposta. Sobretot perquè els accents són diferents en un i altre lloc, no per una qüestió idiomàtica –que també– sinó sobretot per una qüestió social.

La pinça d’en Xavi

En Xavier Garcia Albiol ja fa molts anys que va descobrir la rendibilitat mediàtica de fer un espectacle de la política. Ningú pot negar que no li ha anat gens malament. De ser aquell jove regidor del qual tots s’enreien el 1991 -amb menyspreu i una falta de respecte evident- ha passat a ser un aspirant real al càrrec d’alcalde de Badalona. La base d’aquest creixement espectacular ha estat la davallada del PSC, que s’ha desgastat en els seus feus tradicionals. El seu espai l’ha anat ocupant el PP, que ha sabut sintonitzar amb els problemes quotidians de la ciutadania mentre el govern estava per altres coses. El mèrit de Garcia Albiol és directament proporcional al demèrit dels socialistes badalonins. No és per justificar els socialistes, però també és cert que Badalona és una ciutat que ha rebut dos cops que el govern local podia mitigar però no eliminar: l’arribada massiva de la immigració legal i il·legal -atreta per una economia quebombollejava–  i la crisi econòmica posterior, que ha deixat en la mateixa situació nouvinguts i badalonins de la immigració espanyola que ja vivien en situació de precarietat. La tormenta perfecta per alimentar la xenofòbia i el racisme, que a Badalona el PP utilitza irresponsablement com a arma electoral.  No tot s’hi val en política, però els populars semblen no tenir aturador. Expremen i expremen l’argument recurrent de la por a la diferència per enviar el PSC a l’oposició. Fins al punt que la pinça -la mental- se’ls enva i arriben a dir que “el PSC ha permès que Badalona es converteixi en referència de l’islamisme radical”. Gràcies Wikileaks. Només ens faltava això. La connexió entre l’alcalde Serra i Bin Laden és evident.Posats a dir, no es pot descartar que el govern municipal estigués implicat en l’assassinat de Kennedy. Xavi, t’has passat.