Vagi per endavant, per llimar les asprors que per a alguns amics deixarà aquest article, el meu més sincer reconeixement per la valentia que significa, en un moment que l’exercici de la cosa pública està força desprestigiada, que alguns facin un pas endavant i facin l’esforç de contribuir a la regeneració política. Les persones que formen Accent. Independents per Badalona, si més no les que jo conec, són de gran vàlua professional i com a persones són d’aquelles que t’agrada tenir a prop. I, com gairebé pot fer tothom que està lligat a Badalona, puc subscriure punt per punt allò que diuen fonamentalment: cal impulsar la cohesió social i la qualitat de vida; s’ha de millorar la competitivitat de la ciutat; s’ha d’assolir una cultura més potent i el govern municipal ha de ser més eficient, transparent i participatiu –per bé que en això de participatiu hi posaria matisos, perquè d’això de participar se n’ha fet molta demagògia.
Ara bé, discrepo respecte d’Accent de l’estratègia. Badalona necessita un col·lectiu com ells, que representi un relleu generacional de lideratges sorgits de la societat civil, un grup que faci de goma i estiri uns i altres partits cap a una posició central, de consens ciutadà. És possible jugar aquest paper quan et decantes per una opció política? No. Et decantes. I això et marca i aixeca recels en possibles companys de viatge.
Estratègicament hauria estat tot un revulsiu proposar que una persona d’aquest grup anés a cadascun dels partits de la ciutat que pretén unir –inclòs el socialista–, tot i que això hauria estat realment difícil. No impossible, però, si l’oferiment s’hagués fet públicament, prèvies converses amb els partits. Potser haurien tingut alguna sorpresa. I en cas que els haguessin dit que no, quedarien plenament legitimats per anar amb la força política que els fes més costat. En no ser així les coses, la lectura que es pot fer és que Miquel Estruch, hàbilment, s’ha reforçat per esgarrapar vots a convergents, algun socialista però sobretot a Iniciativa al centre. Perquè Accent, el dia d’avui, no és transversal, des d’un punt de vista territorial. La gent d’Accent és el rovell del rovell de l’ou. I on ERC, ICV i CiU es juguen els vots decisius és al centre de Badalona (entès en sentit ampli). No és estrany, doncs, el recel que ha aixecat en Convergència, que veu perillar la seva posició de força per l’empenta que li pugui restar ERC.
La guerra d’aquestes eleccions no és, fonamentalment, aquesta. Tot i que també ho és, perquè les tres formacions esmentades poden fer d’àrbitres i alguna fins i tot pot jugar per l’alcaldia. La batalla d’aquestes eleccions és com s’atura un PP a qui les enquestes donen guanyador, invertint posicions amb el PSC, i quin és l’equilibri que mantindrà o expulsarà el PSC de l’alcaldia.
Més enllà del Centre, no hi ha accents, però sí una retòrica que empeny el PP a l’alcaldia. I el quid de la qüestió és com se l’atura als barris de major pes censal (Llefià i la Salut). La resta els fa pessigolles. Què farà la Badalona de tota la vida per l’altra meitat de la ciutat? Aquesta és una pregunta que encara avui no troba resposta. Sobretot perquè els accents són diferents en un i altre lloc, no per una qüestió idiomàtica –que també– sinó sobretot per una qüestió social.