Arxiu diari: 13 maig 2020

Hotel del port de Badalona

¡Que bonita es Badalona!

Amb els anys, un descobreix que no podem anar per la vida prenent-nos les coses ” a la tremenda” (estic gairebé segur que la frase és un barbarisme, que em perdoni na Ester Franquesa); que cal atemperar les situacions que es viuen; que forçosament no tot és blanc o negre, malgrat que segueixo pensant que el gris és un mal color; que no hi ha res impossible; que sempre hi ha motius per continuar lluitant i que sempre et pot caure una altra bufetada, fins i tot quan creus que és impossible. Agafar distància de la realitat permet tenir una visió més àmplia -no dic millor, sinó més àmplia, diferent- dels fets que quan et trobes enmig de la batalla generen passions, debats aferrissats i poden derivar fins a l’insult i, a poc que algú vulgui, a garrotades. Enmig de la batalla es perd el món de vista.

He viscut 13 anys lluny de la meva ciutat de naixement, Badalona. He estat lluny de l’olor de la sal; de la remor del mar; dels carrers trepitjats mil i una vegades i de l’apassionament, a voltes cegador, que em produïa veure la meva ciutat perdent una i altra vegada totes les oportunitats que la vida posava davant d’ella. És fàcil dir que la culpa de les oportunitats perdudes i de la deixadesa de la vila era, ha estat i és dels polítics; però moltes persones que exerceixen de la crítica una actitud vital -envers Badalona i envers el que sigui- haurien de preguntar-se que han fet ells per Badalona. Ja sabeu allò d’en Kennedy de: “no preguntis que ha fet per tu el teu país sinó que has fet tu per ell” (o una cosa semblant). [Incís, jo fa temps que he fet l’exercici i prefereixo callar; cosa que no vol dir no fer res per canviar el que no m’agrada. Incís finiquitat. Gràcies per la paciència.]

O sigui, que la crítica és un exercici estúpid si no té com a objectiu la recerca de la millora d’allò que es critica. Dit això, i vist des de la fredor que ara mateix dona la distància, analitzar la situació actual a Badalona només es pot fer des del marxisme. Concretament des del marxisme branca Groutxo, un dels meus referents de capçalera. Enmig de les brillants frases que va deixar per a la història n’hi ha una que descriu la trajectòria de Badalona des de fa un grapat d’anys: “començant del no-res hem arribat a les més altes cotes de la misèria”.

Ahir la ciutat va viure un episodi polític vergonyós. Es va posar en evidència que no hi ha lideratges, i el més greu: que hi ha més preocupació per la cadira que pel municipi. I això val per a tots els regidors i regidores, i aquí no hi ha honoroses excepcions. Les hauria si algú deixes l’acte de regidor/a i es dediques a pentinar gats. Tots els partits de la ciutat porten uns quants anys jugant a ping-pong amb l’alcaldia, fent servir les persones (que a més s’hi han prestat gustosament) com a eines en el joc de “mira-mira, ara governo jo i faig aquest o aquesta alcalde, elis elis”. Tot això en nom del govern d’esquerres, social i progressista o del govern de la dreta espanyolista del seny i l’ordre. El model de la dreta i l’esquerra és una cosa absolutament obsoleta i avui falsa. La prova és que el govern més progressista de la història d’Espanya s’està carregant l’economia espanyola, però no la de les empreses del BOE, la dels autònoms, la dels petits empresaris… I que informa d’una crisi sanitària de la mateixa manera que ho faria Francisco Franco: amb rodes de premsa amb el militar, el guardia civil, un paio que sembla que passava per allà i un policia. Només hi ha faltat el capellà (suposo que com a mostra de respecte a la diversitat religiosa…).

Al final, les coses són molt senzilles. Som nosaltres que les compliquem. Què volen els ciutadans i ciutadanes de Badalona? Sentir-se orgullosos de viure-hi. I això vol dir moltes coses: tenir els carrers nets; sentir-se segurs; que hi hagi una taxa d’atur baixa; que no hi hagi barris marginals; que, de tant en tant, els polítics els escoltin i no només els hi donin fulletons quan arriba l’hora de votar; tenir salut i un nivell de vida acceptable; disposar de bones propostes culturals (bones, no cal que siguin cares); que no es discrimini ningú per raons de sexe, ètnia o disfuncionalitat. En resum: que els deixin ser feliços. Per fer-los feliços, quan hi ha problemes s’ha d’estar allà on passen i millor si s’hi ha estat abans per detectar-los i evitar que es produeixin.

Badalona no té model de ciutat. No té aspiracions. No té ambició. No té vocació de tenir pes polític en aquesta gran Barcelona , en el conjunt de Catalunya i si fos possible a Espanya i a Europa. És una decepció absoluta. Ha acabat sent una tradició que ens governin polítics que només saben això: fer de polítics. Si no saps fer res més només pots lluitar per la cadira. En el cas de Badalona, a més a més, les portes giratòries són el mateix ajuntament i, evidentment, la Diputació de Barcelona. La primera empresa de Badalona, el seu ajuntament, no disposa d’una auditoria de funcionament ni de finançament. Constantment improvisa i quan les coses van malament, cosa que passa sovint, el problema és de l’oposició, d’una altra administració o del fet que per culpa de l’autopista tenim dues (o dues-centes badalones). No fotem. El problema és que més de la meitat, i sóc benevolent, dels regidors i regidores no han estat mai als barris perifèrics un dia “normal”; no en coneixen les persones i els problemes reals. Sabeu per què Xavier García Albiol va aconseguir l’alcaldia el primer cop? Perquè mentre les ofeses esquerres i el centre-dreta catalanet es reunia al Círcol Catòlic per llegir manifestos amb l’únic objectiu de dir fatxa al cap de llista del PP i sentir-se tots cofois de ser “tan ben parits”, ell visitava la gent que sempre havia votat Felipe González i se’ls posava a la butxaca. Amb demagogia? El polític que no en faci que avisi que el beatificarem. Qui em coneix sap que no sóc d’allò que en diuen dreta i encara menys espanyolista, però si vols guanyar el rival l’has de conèixer (això és de primer de Sunzi).

P.D. Companys i companyes periodistes; amics polítics; no havíem quedat que respectaríem Àlex Pastor? Ho dic perquè ahir i avui al costat del seu nom he vist paraules tan fortes i poc contrastades com borratxo o alcoholic. Insisteixo, no el conec de res, però pel que sé els seus problemes són més causats per l’ambició d’altres que per la pròpia. Algú recorda el “mite” de l’alcalde bevedor que va acabar sent president de la Generalitat? O del president de moral inqüestionable que, suposadament, ha posat la mà a la caixa? Molt sovint res és el que sembla. I hi ha molts drets que cal respectar en el nostre ofici i en general a la vida: el dret a la intimitat, la pressumpció d’innocència, la feblesa de cedir davant de la pressió de grup. De jutges ja prou que n’hi ha a l’Estat espanyol  i, pel que diuen, pocs de bons. No fem una feina que no ens pertoca. Deixem que els fets parlin. Ara com ara, els fets parlen d’una Badalona endarrerida econòmicament i molt feble socialment. Posar remei a aquesta situació definitivament és el que necessita la ciutat, la resta són misèries, com deia en Marx (Groutxo).