Seny, Espanya i crisi em semblen tres paraules que defineixen el que ha passat en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya. Malgrat el que s’havia dit des de la manifestació del juliol, aquestes eleccions no s’han votat en clau d’horitzó nacional de país. Han estat unes eleccions on ha emergit amb tota la seva força el pragmatisme dels catalans. Convergència representa per a molts catalans l’ordre, el seny i l’eficiència, tot plegat sense perdre de vista el nacionalisme identitari. Convergència s’ha presentat, i en això radica el seu èxit, com una força que pot centrar el país, que el pot fer més eficaç i treure’l de la crisi. I, ara com ara, la gent el que vol és sortir de la crisi. El que no han percebut els catalans és que la sortida de la crisi no serà possible sense una millor gestió dels recursos propis i això no passarà mentre Madrid ens escanyi quan li vingui de gust, o sigui, sempre. En aquest sentit, Convergència es percebut com l’electorat com una eina útil per arrencar compromisos econòmics del govern espanyol. Una percepció que potser és encertada amb un govern de Zapatero dèbil, però que no tindria res a veure amb una majoria absoluta del PP de Rajoy. És la situació de crisi el que ha fet que una part de la població, més significativa del que sembla, hagi votat Plataforma per Catalunya. En la batalla de la pobresa i de la por, el discurs xenòfob sempre fa forat. Afortunadament, però, no ha estat suficient, possiblement perquè una part d’aquest discurs se l’ha fet seu el PP. L’augment dels conservadors espanyols s’explica per l’altra clau que ha regit la campanya: Espanya. Aquestes eleccions són un toc d’alerta pel govern de Zapatero i, un cop més, per la seva erràtica política econòmica. Si el PP treu un gran resultat a les espanyoles serà perquè els ciutadans cada cop castiguen més la ineficàcia i la falta de lideratge (tot i que Rajoy no destaca per les seves dots de líder empàtic…). Ara li toca a Convergència demostrar com es pot superar una crisi que no controla amb elements sobre els quals no pot decidir i en un ambient que serà obertament hostil al catalanisme. En qualsevol cas, si l’independentisme no fa un tomb cap al rigor i la seriositat l’únic camí per aconseguir l’alliberament nacional del país serà convèncer CiU que l’encapçali. Potser és l’única alternativa que ens queda…. Pense’m-hi.