Arxiu de la categoria: Societat

Teletreball bloc Andreu Mas

El teletreball com a eina d’aïllament

Professionalment parlant vaig tenir la sort de ser de les darreres generacions de periodistes que es va poder criar en l’ambient d’una redacció on els periodistes cridaven (especialment els companys de la secció d’esports); alguns jefes encenien un cigarro mentre en tenien un altre a la mà o fumaven uns puros que duraven hores; on alguns insignes periodistes -dels quals he après moltíssim- arribaven a la una amb son als ulls i olor d’aftershave; on primera hora de la tarda eren les sis i les redaccions tancaven edició a partir de la una de la matinada; on els ordinadors emetien un verd fosforescent, no existia internet i els maquetadors arreglaven faltes d’ortografia a les planes filmades amb paper de negatiu fotogràfic amb un celo i un cutter. Aquella olla de grills ha estat sens dubte una de les experiències laborals més estimulants de la meva vida. En aquella redacció, la d’El Punt de Girona del carrer Figuerola, vaig aprendre en un mes tot el que cinc anys de Facultat no m’havia ensenyat. Vaig aprendre a discutir les notícies que publicàvem; que fos un pecat mortal publicar sense contrastar; a rebre bronques inhumanes que s’arreglaven amb un somriure… a la fi, a sentir-me part d’una comunitat que treballava per un objectiu comú que era fer un diari nacional per edicions des d’un punt de vista absolutament allunyat del melic barcelonacentrista.

Poca cosa queda de tot allò, més enllà del record i d’un cert enyorament, perquè tots èrem força joves i amb ganes de menjar-nos el món. I no explico tot això perquè El Punt hagi canviat (que també) sinó perquè la societat s’ha transformat fins a un punt que no hi ha qui la reconegui. No em queixo de l’evolució, més aviat em queixo de la regressió de valors que ha patit el món amb l’excusa de la tecnologia. En lloc de dominar nosaltres la tecnologia per fer del planeta un espai socialment més just, hem deixat que la tecnologia ens domini. A l’inici per comoditat, per pragmatisme, fins que un dia hem descobrirem que allò que en diem “el sistema”, gràcies a la tecnologia, ha trencat els grups humans i ha afavorit l’aïllament social.

Em declaro fervorosament contrari al teletreball. Ja sé que hi haurà molta gent que em dirà que això permet conciliar la vida laboral i familiar, etc.. Respecto aquest punt de vista, però  considero un engany el teletreball. Durant tots aquests anys he fet de tot: he estat en una gran redacció, en una de mitjana, en una petit despatx de comunicació i confinat a casa (voluntàriament) fent teletreball. Conciliació familiar? Discutible. Exemple: tens fills petits i et veuen tot el dia davant d’un ordinador fins que es cansen i et vénen a reclamar. Tens dues opcions: fer-los cas o ignorar-los. Si els fas cas, acabaràs treballant a la nit; cosa gens recomanable si vius en parella perquè al final ella/ell pensa que conviu amb una extensió bípeda d’un mouse. Si ignores a la mainada quan et reclama, la imatge que acabaran tenint de tu és que et passes tot el dia treballant i que ets una persona antipàtica, perquè en un percentatge força elevat de vegades quan vénen a exigir-te que esitguis per ells resulta que tu estàs enmig d’una crisi laboral o, pitjor encara, l’ordinador ha implosionat i has perdut tota la feina. Seguim amb la conciliació, fins i tot si només has de conciliar-te amb tu mateix perquè estàs sol. O ets una persona realment disciplinada i amb prou espai per diferenciar el lloc de treball de la resta de la casa o hi ha un moment que no saps si vius per treballar o si treballes per viure, perquè et passes el dia amb pijama o amb xandall (el pijama de dia…) o amb qualsevol peça de roba que trobes. Deixes dinars a mitges per fer la feina, i feines a mitges perquè has caigut en la temptació de la bacaina, de la sèrie del migdia, de la videoconsola o de qualsevol altra oferta d’oci que tens a mà. S’ha fet tard i t’adones que no has acabat allò que has d’entregar. T’autosugestiones i et dius que és cosa de poca estona, i et poses a treballar fins ben entrada la matinada. Malament: pots haver iniciat una espiral que pot arribar a ser caòtica.

Admetem que tot això, aplicant una barreja de disciplina militar i mindfullness, és superable. Hi ha una cosa que el teletreball no trenca (tot i que molts em direu que m’equivoco), que és l’aïllament. És cert que cada cop surten més eines que permeten fer videoconferències simultàniament amb més persones de les que ens caben a la pantalla; que podem emetre en directe per Instragram, Facebook Live o Youtube i interactuar amb les persones que ens segueixen; però ho sento, no és el mateix que compartir espai físic amb altres persones. Treballar en un mateix espai permet generar dinàmiques de creació espontània (imprescindibles en certes feines); interactuar amb la resta de persones amb coses tan significatives com el llenguatge no verbal (no és el mateix que l’emoticona, sisplau!); es pot discutir en els temps de recès de qualsevol cosa i quan suts de la feina alguns companys s’han convertit en amics o, fins i tot, en alguna cosa més. Les videoconferències són molt útils, però no substituiran mai les sensacions que produeix una abraçada d’un company quan reps una mala notícia que no té res a veure amb la feina; les discussions sobre els mals del tabaquisme; el poder agafar suaument una companya del braç quan la defensa de la seva postura és excessivament vehement en una reunió de feina i, com això, moltes més coses. Sóc un romàntic, no ho nego, però aquests dies estem participant en l’experiment social més bèstia de la història de la Humanitat en molts aspectes, entre ells la possible generalització del teletreball com a eina de dissolució de la consciència de classe treballadora (i no he sentit cap sindicat dir-ne res, per cert). I tot en nom de la netedat i d’una falsa seguretat. No patiu, continueu pensant que ho fan per nosaltres…

El dret a ser atonyinat en la pròpia llengua

Deixem-nos estar de punyetes. Els Mossos ho van fer bé, ho diuen en un informe; la resta  del món és el que està equivocat. No van fer mal a ningú. Quina culpa tenen que la gent posi les cames i el cap per rebre cops de porra? Les explicacions dels Mossos negant l’evidència són còmiques i no faran més que allargar el serial d’una actuació a la qual es posaria fi ràpidament amb una dismissió i l’assumpció de responsabilitats polítiques. D’altra banda, si els ulls ens enganyen, les oïdes també. No és cert que els Mossos repartissin xarop d’estopa en castellà, ho feien en català i de manera educada i no a hòsties. En tot cas si es va escapar algun mot en castellà és perquè la policia preguntava primer si els manifestants volien ser reprimits en castellà o en català… S’han de garantir els drets lingüístics de tothom.

Conciliació familiar?

No acabo d’entendre ni el conseller Maragall ni els mestres. Començo pels últims. Diuen que si les classes comencen el 7 de setembre no tindran temps de preparar el curs?! QUe vagin abans a treballar, no? Si el problema és que la Generalitat no els avança el que necessiten que es comprometi a fer la feina ben feta -ja se sap que l’altra no té futur…- i entregar el material al juny o al juliol. Ara Maragall. Aquesta societat no està preparada per facturar-te a casa els nens durant una setmana al febrer. Això no és Suècia ni Finlàndia, ni tenim el mateix clima ni la majoria de la gent fa jornada intensiva. Per mi que la soferta comunitat educativa està tan desconnectada de la realitat com els polítics. Els mestres troben collonut fer una setmana de festa al febrer i acusen els pares de voler aparcar els fills a l’escola. Es deuen pensar que és millor aparcar-los a casa, així el problema ja no és seu, és d’un altre. Sempre ho he trobat una expressió de mal gust, això de dir que els nens els volem aparcar. Jo vull que m’ajudin a educar els meus fills. Ja m’agradaria tenir més temps per fer-ho jo mateix, però la realitat és una cosa ben diferent. Els pares també treballem i no veig els empresaris molt receptius a regalar-nos una setmana de vacances per la patilla, la d’en Maragall i els mestres, és clar…

El desastre ferroviari

L’únic que sap dir Renfe després del desastrós inici dels nous horaris a conseqüència de les obres del TGV és que ho sent i que tot plegat és una qüestió de mala sort. No n’hi ha prou amb disculpes. I la mala sort és relativa. La locomotora incendiada feia 27 anys que funcionava i feia temps que li tocava la jubilació. D’això no se’n diu mala sort, se’n diu dèficit d’inversió. La direcció de Renfe la formen una colla de barruts que se’ls enfot el que li passi als usuaris catalans, molts dels quals tenen com a clients captius per la manca d’alternatives. No és d’estranyar que s’organitzin campanyes per no pagar el tren. El que es fa estrany és que no es convoqui una manifestació contra Renfe. Serà que som soferts de mena.