Ja n’hi ha prou

Nou atac contra Catalunya. Nou atac des dels estaments judicials, que són els més rancis d’aquesta Espanya que no compren Catalunya i que, fins i tot, l’odia. Que no enten la plurinacionalitat, i que passa el rodet del nacionalisme espanyol per sobre de qualsevol diferència ideològica, nacional o, fins i tot, social. Convergència i el PSC asseguren que la immersió lingüística no està en perill, però el cert és que la sentència del Suprem, que no és res més que una extensió de la resolució contra l’Estatut del Tribunal Constitucional, obre una porta molt perillosa per la qual passaran Ciutadans, el mateix PP i els grups que sempre han estat contra la llengua catalana: CADECA i companyia. El govern i els principals partits polítics s’han de posicionar amb duresa en contra d’una sentència que afecta els drets fonamentals dels catalans per afavorir els drets de… tres famílies. L’única resposta que es pot donar, ara com ara, és la insubmissió i el desacatament. Les sentències injustes s’han de desacatar, i aquesta ho és. Això o optar ja obertament per la independència, cosa que ja està vist que no passarà a curt termini.

Esquerra, a Badalona, s’escriu amb accent

Vagi per endavant, per llimar les asprors que per a alguns amics deixarà aquest article, el meu més sincer reconeixement per la valentia que significa, en un moment que l’exercici de la cosa pública està força desprestigiada, que alguns facin un pas endavant i facin l’esforç de contribuir a la regeneració política. Les persones que formen Accent. Independents per Badalona, si més no les que jo conec, són de gran vàlua professional i com a persones són d’aquelles que t’agrada tenir a prop. I, com gairebé pot fer tothom que està lligat a Badalona, puc subscriure punt per punt allò que diuen fonamentalment: cal impulsar la cohesió social i la qualitat de vida; s’ha de millorar la competitivitat de la ciutat; s’ha d’assolir una cultura més potent i el govern municipal ha de ser més eficient, transparent i participatiu –per bé que en això de participatiu hi posaria matisos, perquè d’això de participar se n’ha fet molta demagògia.

Ara bé, discrepo respecte d’Accent de l’estratègia. Badalona necessita un col·lectiu com ells, que representi un relleu generacional de lideratges sorgits de la societat civil, un grup que faci de goma i estiri uns i altres partits cap a una posició central, de consens ciutadà. És possible jugar aquest paper quan et decantes per una opció política? No. Et decantes. I això et marca i aixeca recels en possibles companys de viatge.

Estratègicament hauria estat tot un revulsiu proposar que una persona d’aquest grup anés a cadascun dels partits de la ciutat que pretén unir –inclòs el socialista–, tot i que això hauria estat realment difícil. No impossible, però, si l’oferiment s’hagués fet públicament, prèvies converses amb els partits. Potser haurien tingut alguna sorpresa. I en cas que els haguessin dit que no, quedarien plenament legitimats per anar amb la força política que els fes més costat. En no ser així les coses, la lectura que es pot fer és que Miquel Estruch, hàbilment, s’ha reforçat per esgarrapar vots a convergents, algun socialista però sobretot a Iniciativa al centre. Perquè Accent, el dia d’avui, no és transversal, des d’un punt de vista territorial. La gent d’Accent és el rovell del rovell de l’ou. I on ERC, ICV i CiU es juguen els vots decisius és al centre de Badalona (entès en sentit ampli). No és estrany, doncs, el recel que ha aixecat en Convergència, que veu perillar la seva posició de força per l’empenta que li pugui restar ERC.

La guerra d’aquestes eleccions no és, fonamentalment, aquesta. Tot i que també ho és, perquè les tres formacions esmentades poden fer d’àrbitres i alguna fins i tot pot jugar per l’alcaldia. La batalla d’aquestes eleccions és com s’atura un PP a qui les enquestes donen guanyador, invertint posicions amb el PSC, i quin és l’equilibri que mantindrà o expulsarà el PSC de l’alcaldia.

Més enllà del Centre, no hi ha accents, però sí una retòrica que empeny el PP a l’alcaldia. I el quid de la qüestió és com se l’atura als barris de major pes censal (Llefià i la Salut). La resta els fa pessigolles. Què farà la Badalona de tota la vida per l’altra meitat de la ciutat? Aquesta és una pregunta que encara avui no troba resposta. Sobretot perquè els accents són diferents en un i altre lloc, no per una qüestió idiomàtica –que també– sinó sobretot per una qüestió social.

La pinça d’en Xavi

En Xavier Garcia Albiol ja fa molts anys que va descobrir la rendibilitat mediàtica de fer un espectacle de la política. Ningú pot negar que no li ha anat gens malament. De ser aquell jove regidor del qual tots s’enreien el 1991 -amb menyspreu i una falta de respecte evident- ha passat a ser un aspirant real al càrrec d’alcalde de Badalona. La base d’aquest creixement espectacular ha estat la davallada del PSC, que s’ha desgastat en els seus feus tradicionals. El seu espai l’ha anat ocupant el PP, que ha sabut sintonitzar amb els problemes quotidians de la ciutadania mentre el govern estava per altres coses. El mèrit de Garcia Albiol és directament proporcional al demèrit dels socialistes badalonins. No és per justificar els socialistes, però també és cert que Badalona és una ciutat que ha rebut dos cops que el govern local podia mitigar però no eliminar: l’arribada massiva de la immigració legal i il·legal -atreta per una economia quebombollejava–  i la crisi econòmica posterior, que ha deixat en la mateixa situació nouvinguts i badalonins de la immigració espanyola que ja vivien en situació de precarietat. La tormenta perfecta per alimentar la xenofòbia i el racisme, que a Badalona el PP utilitza irresponsablement com a arma electoral.  No tot s’hi val en política, però els populars semblen no tenir aturador. Expremen i expremen l’argument recurrent de la por a la diferència per enviar el PSC a l’oposició. Fins al punt que la pinça -la mental- se’ls enva i arriben a dir que “el PSC ha permès que Badalona es converteixi en referència de l’islamisme radical”. Gràcies Wikileaks. Només ens faltava això. La connexió entre l’alcalde Serra i Bin Laden és evident.Posats a dir, no es pot descartar que el govern municipal estigués implicat en l’assassinat de Kennedy. Xavi, t’has passat.

Seny, Espanya i crisi

Seny, Espanya i crisi em semblen tres paraules que defineixen el que ha passat en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya. Malgrat el que s’havia dit des de la manifestació del juliol, aquestes eleccions no s’han votat en clau d’horitzó nacional de país. Han estat unes eleccions on ha emergit amb tota la seva força el pragmatisme dels catalans. Convergència representa per a molts catalans l’ordre, el seny i l’eficiència, tot plegat sense perdre de vista el nacionalisme identitari. Convergència s’ha presentat, i en això radica el seu èxit, com una força que pot centrar el país, que el pot fer més eficaç i treure’l de la crisi. I, ara com ara, la gent el que vol és sortir de la crisi. El que no han percebut els catalans és que la sortida de la crisi no serà possible sense una millor gestió dels recursos propis i això no passarà mentre Madrid ens escanyi quan li vingui de gust, o sigui, sempre. En aquest sentit, Convergència es percebut com l’electorat com una eina útil per arrencar compromisos econòmics del govern espanyol. Una percepció que potser és encertada amb un govern de Zapatero dèbil, però que no tindria res a veure amb una majoria absoluta del PP de Rajoy. És la situació de crisi el que ha fet que una part de la població, més significativa del que sembla, hagi votat Plataforma per Catalunya. En la batalla de la pobresa i de la por, el discurs xenòfob sempre fa forat. Afortunadament, però, no ha estat suficient, possiblement perquè una part d’aquest discurs se l’ha fet seu el PP. L’augment dels conservadors espanyols s’explica per l’altra clau que ha regit la campanya: Espanya. Aquestes eleccions són un toc d’alerta pel govern de Zapatero i, un cop més, per la seva erràtica política econòmica. Si el PP treu un gran resultat a les espanyoles serà perquè els ciutadans cada cop castiguen més la ineficàcia i la falta de lideratge (tot i que Rajoy no destaca per les seves dots de líder empàtic…). Ara li toca a Convergència demostrar com es pot superar una crisi que no controla amb elements sobre els quals no pot decidir i en un ambient que serà obertament hostil al catalanisme. En qualsevol cas, si l’independentisme no fa un tomb cap al rigor i la seriositat l’únic camí per aconseguir l’alliberament nacional del país serà convèncer CiU que l’encapçali. Potser és l’única alternativa que ens queda…. Pense’m-hi.

Parafernàlia

Això de la política catalana és un autèntic joc d’ous. Té molta raó en Joan Herrera quan diu, força emprenyat, que la història aquesta del cara a cara s’ha menjat un parell de dies de la campanya electoral, durant els quals no hem sentit parlar de política, només d’un debat que ja es podia donar per suposat que no es podria fer. Si el cara a cara s’havia de fer -periodísticament em sembla que és innegable que feia falta un cara a cara i hi afegiria uns quants més entre candidats diferents- s’ho podien haver pensat bé socialistes i convergents i haver arribat a un acord quan tocava. Tota aquesta parafernàlia només serveix per desmotivar una mica més la gent que veu com un altre cop des de Madrid uns senyors que no representen ningú, perquè no els ha votat el poble -els han posat els polítics del Congrés dels Diputats-, decideixen passar per sobre de l’interès general. En aquest cas, es pot considerar d’interès general, a banda d’informatiu, el debat en qüestió. No hem d’oblidar, però, que si és des de Madrid des d’on decideixen per nosaltres és perquè des que tenim democràcia els nostres polítics han estat incapaços de consensuar una llei electoral pròpia. Som on som, doncs, per culpa dels mateixos que ara es llencen la merda els uns als altres. Tot plegat fa molta pena i ens fa evident, un cop més, que convé un relleu de persones i una regeneració a fons del sistema democràtic.

Els intel·lectuals de la guerra

Fa una certa gràcia veure com els «intel·lectuals» i gent de la faràndula espanyola es mobilitzen per reclamar els drets del Sàhara quan no han mogut ni un sol dit per denunciar les agressions a les quals ha estat sotmesa Catalunya per part de la judicatura i de certs partits polítics. On és tota aquesta gent de l’esquerra espanyola quan el PP i Ciutadans es dediquen a judicialitzar la democràcia portant al TC tot el que fa referència als drets lingüístics dels catalans? Deu ser que és més fàcil mullar-se per les coses que estan a una distància prudencial que no pas per les que impliquen arremangar-se i poden provocar que hi hagi empresaris que potser no et contractin… No deixa de ser curiós veure aquesta estola de personatges prenent part d’una manifestació on hi ha un grup de gent que crida a favor de la guerra contra el Marroc!!! Només calia veure les imatges de TV3 d’aquest matí per sentir les veus dels sahrauís que deien que l’única solució pel seu problema és la guerra. Estem arreglats.

Debats amb llengua

Estic amb Felip Puig: és un insult a la intel·ligència dels castellanoparlants de Catalunya pressuposar que no entendran un debat en català. Ja el poden desautoritzar Mas i Duran, perquè tenen por de perdre el més mínim vot, però ens creiem el país o no ens el creiem. O creiem que les enquestes diuen la veritat quan asseguren que pràcticament el 90% de la població del català entén (que no vol dir que el parli) el català o diem que la realitat és una altra i que entre tots l’hem falsejada. O és que ara donarem la raó a Ciutadans? Ja podem estar d’acord que l’audiència de TV3 no és la mateixa que de Tele 5, però posem-hi matisos. Els que miren Tele 5 i són del Barça miren TV3 quan retransmet els partits, o no? No serà que, sigui en català o en castellà, el que diuen els polítics no interessa a l’audiència… M’apunto a la tesi de l’amic Cuyàs que en la tertúlia d’Els matins de TV3 defensa que es faci un debat en castellà per a tota Espanya en una cadena estatal. A veure si així ens entenen. Això tindria lògica i estaria en la lògica d’un estat plural. Però no és això el que busquen PSC i CiU. El més patètic del cas és veure persones com l’Antonio Franco a la mateixa tertúlia de TV3 defensant que hi ha d’haver un debat en castellà perquè a Catalunya hi ha gent que li és més còmode que li parlin en castellà. També hi ha gent que voldria que li parlessin en urdu i no ho fem. O és que ara estem per la fragmentació social de Catalunya?

Tenim un problema

Podem discutir el que vulguem, però a Badalona tenim un problema amb la qüestió de la immigració o, per ser més exactes, en la gestió de l’arribada de certa immigració. En els últims anys l’Ajuntament ha treballat de valent per posar remei a situacions preocupants com la dels pisos sobreocupats –també coneguts com a pisos pastera–. Ha intensificat el treball policial i ha posat en marxa una normativa contra l’incivisme que ha servit per anar reduint els focus de conflicte. S’ha portat a terme, a més, treball en l’àmbit social i s’ha intentat trobar en les comunitats d’estrangers interlocutors viables que havien de servir per empènyer certes comunitats a l’autoregulació. No es pot dir, doncs, que el govern municipal no ha fet res durant tots aquests anys per evitar que la immigració es convertís en un problema. Ara bé, aquesta bona feina no pot servir per ocultar diverses coses: primera, que la crisi econòmica ha convertit en irresolubles problemes que en una conjuntura diferent haurien tingut una solució no fàcil però sí relativament ràpida; segona, que hi ha persones i grups que no volen adaptar-se i que viuen de la delinqüència o que han convertit la mendicitat en un ofici.

Si a aquest complicat escenari hi afegim que hi ha partits –en aquest cas el PP i Plataforma per Catalunya– que exploten les dificultats per aconseguir un potencial bon resultat electoral i uns mitjans que contribueixen a inflar el globus, doncs ja tenim el conflicte creat. L‘èxit del PP amb la qüestió dels gitanos romanesos és fruit de combinar dos elements molt perillosos: un odi social latent contra un determinat col·lectiu i una situació d’emergència econòmica que enfronta misèria amb misèria. Els conservadors saben a què estan jugant i saben que els governs europeus estan endurint el seu discurs, vorejant a vegades la xenofòbia, perquè hi ha un públic que, per qüestions culturals i econòmiques, comparteix bona part d’aquest discurs antigitano i antiislàmic. O som tan ingenus per pensar que al PP i companyia se’ls escolten només perquè els mitjans els posen la carxofa al davant? Molta gent pensa com ells, tot i que reconèixer-ho no és políticament correcte.

Altra cosa és que és fals que el PP o cap altre partit pugui fer res per canviar de la nit al dia certs problemes socials. Però això moltes persones no s’ho plantegen, sobretot aquells que tenen problemes amb els incívics i es veuen mancades de solucions públiques.

Tenim un problema i tots plegats hem de saber trobar-hi la millor solució. L’administració ha de ser integradora i educativa però també intolerant amb els incívics, la policia ha d’aconseguir que els ciutadans no se sentin indefensos i els mitjans hem de prendre consciència que hem d’informar però no ens hem de rebregar en la porqueria i donar ales als discursos que fragmenten la convivència.

L’ofici

Les noves tecnologies de la comunicació han posat en crisi moltes coses. Una és la funció dels mitjans de comunicació i, com a conseqüència, el paper dels periodistes. La xarxa ha permès l’aparició espontània d’una forma de comunicació, que s’exerceix de manera individual però també col·lectiva (l’exemple més recent és el de Wikileaks i les filtracions sobre la guerra de l’Afganistan), que alguns han volgut qualificar de periodisme ciutadà. En aquesta nova realitat, els ciutadans canvien el rol de subjectes passius de la informació pel d’elements actius, subvertint l’ordre establert d’emissor i receptor.

És cert que aquest canvi de paradigma s’ha produït per les facilitats comunicatives que atorguen les noves tecnologies, però també perquè la classe periodistíca, amb els anys, s’ha acomodat. Cada cop es fa menys periodisme de carrer i més de butaca –per no dir de sofà–. Els mitjans han acabat esdevenint presoners de les agències de notícies, de les notes de premsa –que sovint es reprodueixen acríticament i assumint com a propi el missatge emès per empreses i institucions– i s’ha menystingut l’essència de la professió –contrastar la informació.

El periodisme ha perdut capacitat d’interpretació –que és el que fa realment valuós l’ofici– i, sobretot, capacitat d’exercir l’autocrítica i de reinventar-se diàriament, formulant sempre una pregunta més que porti el periodista a anar una mica més enllà d’allò que veu. Com a conseqüència, i amb l’excepció dels matisos polítics de cada mitjà –quan no manipulacions–, les notícies que llegim als diaris, que sentim als butlletins radiofònics i que veiem a la televisió són les mateixes. Sempre, és clar, hi ha excepcions.

No és estrany, doncs, que els ciutadans més mobilitzats puguin arribar a convertir-se en referents a la xarxa, malgrat que en la seva actuació hi pesa més l’opinió que no pas la informació, l’unilateralisme que el contrast informatiu. El principal problema de la informació que es difon a la xarxa és la credibilitat, cosa que és més difícil de qüestionar en el cas de les empreses periodístiques, que basen el seu negoci, precisament, en la veracitat del que publiquen. I per molts anys.

Divisió

L’independentisme català és minifundista. Més i tot que el comunisme, amb el qual comparteix l’esquema de promoure l’atomització al mateix temps que demana la unió dels grups, grupets i grupuscles que componen el seu univers.

No podrem construir una alternativa seriosa a Espanya mentre les capelletes s’imposin a la unitat d’acció. Espanya és, des d’un punt de vista polític, una realitat molt potent. Allà, la dispersió política és molt petita, fins al punt que els partits majoritaris han absorbit els extrems, que han optat per infiltrar el seu pensament en el corrent majoritari, aconseguint-ho de manera evident al Partit Popular, per exemple. Encara més, quan es tracta de l’objectiu comú, d’això que ells en diuen la pàtria, les diferències entre els dos grans blocs desapareixen i els discursos, amb matisos, de socialistes i conservadors són els mateixos.

La dispersió de l’independentisme català es podria justificar per un problema de programa, però no és el cas. Es desconeix,
i aquesta és una de les greus mancances de l’independentisme català, com seria aquest nou Estat, quines línies mestres marcarien el futur del nou país. Tampoc no hi ha grans divergències en el full de ruta que ens ha de portar a la llibertat, perquè pocs l’han fet públic. El missatge només és un: independència. Doncs amb això no n’hi ha prou per assolir una majoria ni electoral ni parlamentària.

El panorama dels partidaris de la secessió està dominat per un excessiu personalisme que no ens porta enlloc. El mateix que ha fet que les consultes sobiranistes arreu del país hagin estat un graó per sota del que podrien haver estat o que ha portat al fracàs la presentació de la IP i la ILP per aconseguir la convocatòria d’un referèndum sobiranista. No hi havia una majoria social que sustentés les iniciatives, tan preocupats com estan uns i altres per les seves parcel·les d’un poder que és inexistent i per capitalitzar un èxit que, avui, és un fracàs.

O l’independentisme, des de les singularitats pròpies de cadascú, articula una solució comuna i ho fa amb la complicitat dels partits majoritaris, cosa indispensable, o continuarem fent el ridícul.