L’ofici

Les noves tecnologies de la comunicació han posat en crisi moltes coses. Una és la funció dels mitjans de comunicació i, com a conseqüència, el paper dels periodistes. La xarxa ha permès l’aparició espontània d’una forma de comunicació, que s’exerceix de manera individual però també col·lectiva (l’exemple més recent és el de Wikileaks i les filtracions sobre la guerra de l’Afganistan), que alguns han volgut qualificar de periodisme ciutadà. En aquesta nova realitat, els ciutadans canvien el rol de subjectes passius de la informació pel d’elements actius, subvertint l’ordre establert d’emissor i receptor.

És cert que aquest canvi de paradigma s’ha produït per les facilitats comunicatives que atorguen les noves tecnologies, però també perquè la classe periodistíca, amb els anys, s’ha acomodat. Cada cop es fa menys periodisme de carrer i més de butaca –per no dir de sofà–. Els mitjans han acabat esdevenint presoners de les agències de notícies, de les notes de premsa –que sovint es reprodueixen acríticament i assumint com a propi el missatge emès per empreses i institucions– i s’ha menystingut l’essència de la professió –contrastar la informació.

El periodisme ha perdut capacitat d’interpretació –que és el que fa realment valuós l’ofici– i, sobretot, capacitat d’exercir l’autocrítica i de reinventar-se diàriament, formulant sempre una pregunta més que porti el periodista a anar una mica més enllà d’allò que veu. Com a conseqüència, i amb l’excepció dels matisos polítics de cada mitjà –quan no manipulacions–, les notícies que llegim als diaris, que sentim als butlletins radiofònics i que veiem a la televisió són les mateixes. Sempre, és clar, hi ha excepcions.

No és estrany, doncs, que els ciutadans més mobilitzats puguin arribar a convertir-se en referents a la xarxa, malgrat que en la seva actuació hi pesa més l’opinió que no pas la informació, l’unilateralisme que el contrast informatiu. El principal problema de la informació que es difon a la xarxa és la credibilitat, cosa que és més difícil de qüestionar en el cas de les empreses periodístiques, que basen el seu negoci, precisament, en la veracitat del que publiquen. I per molts anys.

Divisió

L’independentisme català és minifundista. Més i tot que el comunisme, amb el qual comparteix l’esquema de promoure l’atomització al mateix temps que demana la unió dels grups, grupets i grupuscles que componen el seu univers.

No podrem construir una alternativa seriosa a Espanya mentre les capelletes s’imposin a la unitat d’acció. Espanya és, des d’un punt de vista polític, una realitat molt potent. Allà, la dispersió política és molt petita, fins al punt que els partits majoritaris han absorbit els extrems, que han optat per infiltrar el seu pensament en el corrent majoritari, aconseguint-ho de manera evident al Partit Popular, per exemple. Encara més, quan es tracta de l’objectiu comú, d’això que ells en diuen la pàtria, les diferències entre els dos grans blocs desapareixen i els discursos, amb matisos, de socialistes i conservadors són els mateixos.

La dispersió de l’independentisme català es podria justificar per un problema de programa, però no és el cas. Es desconeix,
i aquesta és una de les greus mancances de l’independentisme català, com seria aquest nou Estat, quines línies mestres marcarien el futur del nou país. Tampoc no hi ha grans divergències en el full de ruta que ens ha de portar a la llibertat, perquè pocs l’han fet públic. El missatge només és un: independència. Doncs amb això no n’hi ha prou per assolir una majoria ni electoral ni parlamentària.

El panorama dels partidaris de la secessió està dominat per un excessiu personalisme que no ens porta enlloc. El mateix que ha fet que les consultes sobiranistes arreu del país hagin estat un graó per sota del que podrien haver estat o que ha portat al fracàs la presentació de la IP i la ILP per aconseguir la convocatòria d’un referèndum sobiranista. No hi havia una majoria social que sustentés les iniciatives, tan preocupats com estan uns i altres per les seves parcel·les d’un poder que és inexistent i per capitalitzar un èxit que, avui, és un fracàs.

O l’independentisme, des de les singularitats pròpies de cadascú, articula una solució comuna i ho fa amb la complicitat dels partits majoritaris, cosa indispensable, o continuarem fent el ridícul.

Renúncies

El nostre és un país construït a base de renúncies. Una situació a la qual hem arribat històricament per un pragmatisme mal entès, que ens ha portat a escollir mals pactes abans que un bon enfrontament. Durant molts anys, els dirigents d’aquest país, els d’abans però també els d’ara, ens han fet creure que el diàleg podia ser sincer i que no convenia tibar la corda amb Espanya. La prudència ens ha fet traïdors, perquè no ens hem adonat que a l’altra banda de la corda no hi havia ningú i que, per tant, tibant de la corda tampoc no hauríem pres mal, en tot cas podríem haver estat conscients abans que se’ns estaven rifant. Així estem.

Aquest punt de renúncia ha estat sobretot polític però també en certs aspectes socials, i el que ho il·lustra millor és el darrer balanç de política lingüística de la Generalitat, que constata que el col·lectiu de ciutadans que només s’expressa en català ha disminuït en onze punts en només cinc anys, passant del 46 al 35%. Una xifra preocupant. Aquesta reducció descriu, d’entrada, una situació de bilingüisme real, que no deixa d’amagar una major penetració del castellà en els àmbits de relació no reglats (la vida al carrer, les converses entre amics, veïns…) Els catalanoparlants ens estem passant al castellà.

Això passa en un moment, les dades de l’anàlisi són de 2008, que la població estrangera resident a Catalunya representa un 16,4% sobre el total. El percentatge més alt i la xifra més elevada en termes absoluts de l’última dècada. Els catalanoparlants, fem un exercici de consciència, estem fent una nova renúncia, aquest cop a una cosa tan fonamental en la nostra essència identitària com és la llengua. Hi ha algú de nosaltres que, amb més o menys assiduïtat, no faci servir el castellà sobretot si s’ha de relacionar amb persones vingudes de l’estranger, especialment de l’àrea de l’Amèrica Llatina? Per què no respectem el seu dret, i el seu deure, de conèixer la nostra llengua i els reconeixem la capacitat intel·lectual d’aprendre-la? Per educació o per comoditat hem renunciat a fer de mestres; potser hi haurà un dia que els nostres fills no podran renunciar a res més perquè ja no els quedarà res.

Murphy

Aquest no ha estat un bon any per a l’alcalde de Barcelona. La màxima de Murphy: “Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament”, s’ha complert fil per randa en el seu cas. I això que semblava que la nau municipal havia de ser fàcil de redreçar, després de la desafortunada gestió de Joan Clos i del cop moral que havia suposat per als seus organitzadors el fracassat Fòrum Universal de les Cultures, que a banda de dubtes sobre els comptes públics ha deixat una gran esplanada a Barcelona que la ciutat no sap ben bé com ocupar.

El full de ruta de l’hereu de la vara d’alcalde havia de ser senzill: no afrontar grans reformes i aplicar-se en dos camps prou sensibles per a la ciutadania com la seguretat i la neteja. Comandar, en resum, una etapa de transició comuna a moltes ciutats europees que pateixen, com Barcelona mateixa, els rigors de la recessió mundial.

Però Hereu va decidir complicar-se la vida (i de quina manera!). Calia situar la ciutat davant un nou repte de volada i per això l’alcalde va proposar que la ciutat comtal acollís una nova edició dels Jocs Olímpics d’Hivern, en coordinació amb les estacions d’esquí del Pirineu. El cas, però, és que allà no en sabien res i que Barcelona va ignorar Lleida, per a qui els Pirineus són el seu actiu econòmic i turístic més important. La troca estava embolicada i va arribar la consulta de la Diagonal per rematar-ho. Jordi Hereu va mentir quan va dir que havia votat; tothom ho va veure, però ell va mantenir una versió que l’únic que feia era erosionar la seva credibilitat. Hauria estat més honest admetre la veritat. Com estava cantat, la consulta va ser un autèntic desastre que va acabar d’enfonsar la credibilitat d’Hereu i dels socialistes.

La resposta va ser una fugida endavant en la qual Hereu va renegar de tot el fet fins aleshores: la consulta mateixa i la proposta dels Jocs. Tot quedava invalidat perquè Hereu havia descobert, de cop i volta, que els barcelonins tenien altres prioritats en ment. És molt difícil que la campana salvi Hereu –només li ha faltat el cas del Palau–; ha fet massa coses malament i, sobretot, ha generat la sensació que navegava. Bé, més aviat, que el vaixell li feia aigües.

Article publicat a El Punt el 24/08/10

La responsabilitat de la tinta

En legítima defensa, Lluís Prenafeta, encausat per l’Audiencia Nacional en l’anomenat cas Pretòria ha escrit el llibre El malson. El volum és, evidentment, un al·legat d’innocència i una explicació, més aviat somera, dels dies que va passar en mans de les forces d’ordre públic espanyoles. Qui esperi trobar-hi rebatudes amb pèls i senyals les informacions publicades als mitjans o els arguments de la fiscalia i del jutge Garzón s’emportarà un bon desengany, com el tindrà qui esperi llegir-hi les xafarderies de la convivència de personatges com Alavedra, Muñoz i Prenafeta en el reduït espai carcerari. Prenafeta ha estat prou curós per ometre detalls que el puguin comprometre encara més i no ha volgut fer bugada d’una situació que denigra l’honorabilitat pròpia i la d’altres. Tot plegat ben lògic. El llibre pateix, per tant, de les cotilles imposades pel propi procés judicial, que el mateix Prenafeta pronostica, arriscadament, que acabarà en no-res, acostumats com ens té la trajectòria de Garzón a instruccions que no semblen respondre a criteris d’estricte rigor judicial.
De tot el que escriu Prenafeta en el seu llibre hi ha una reflexió que trobo particularment interessant: la contradicció que enfronta el necessari i obligatori dret a informar amb el respecte a la presumpció d’innocència. Prenafeta i la seva família –que també escriuen al llibre– es queixen d’un pretès linxament dels mitjans de comunicació, que amb les seves informacions semblen haver abonat la tesi judicial que imputa un seguit de delictes a qui va ser l’home fort de Pujol. No li falta raó. Amb voluntat o sense, posades una rere l’altra, les informacions publicades pels mitjans descriuen una trama de foscos interessos on voluntats polítiques, tècniques i econòmiques es conciten amb un objectiu comú: l’enriquiment. Són informacions que s’han anat esbombant per entregues, no sempre inserides en el context que els correspon. És així especialment en el cas de les converses telefòniques entre els inculpats i imputats, on es barregen xerrades presumptament incriminadores amb d’altres que ben bé poden no ser-ho i que, fins i tot, arriben a embrutar persones o empreses que són protagonistes circumstancials.
Té raó Prenafeta quan assegura que el cas l’ha convertit, a ell i a molts altres que s’hi han vist emmerdats, en «un mort civil » i que si algun dia l’arriben a declarar innocent ningú no li podrà restituir el mal que se li ha fet. Això vol dir que els periodistes no hem d’informar? Evidentment que hem de fer la nostra feina, però potser no acabem de ser conscients del dany que, involuntàriament, podem provocar. A vegades una cosa tan senzilla com explicar uns fets pot condemnar algú abans d’hora. Una situació que només podem mitigar contrastant. Potser hauríem estat més neutrals si també haguéssim informat sobre la legalitat de la figura del comissionista. La contradicció entre informar i no lesionar la presumpció  d’innocència només es pot mantenir, però, si els periodistes no caiem en el parany d’escriure partint de la idea preconcebuda que parlem de presumptes culpables i no de presumptes innocents.

Article publicat a Presència el 18 de juliol de 2010

Llibertat

Curiosa, la paraula llibertat. I manipulable. Tant com convingui. El president Montilla argumentava que votava contra la prohibició de les curses de braus a Catalunya perquè creu en la llibertat, ergo els que hi van votar a favor estan en contra de la llibertat, perquè prohibir és una forma de repressió.

En canvi, molts municipis catalans voten a favor de la prohibició de portar burca, i ho fan en defensa de la llibertat de les dones. I quan prohibim que es fumi en determinats espais, també estem atemptant contra la llibertat dels fumadors, i si no ho fem vulnerem el dret dels que no fumen a no ser enverinats. Un cacau.

No podem oblidar que un percentatge importantíssim del que legislen tots els països del món té a veure, en molts casos, amb prohibicions. L’arbitri de normes de conducta, la determinació d’infraccions i de multes ens porta a restringir llibertats d’uns en favor de la col·lectivitat. No fer això ens conduiria a l’anarquia. “Prohibit prohibir” queda molt bé com a eslògan del Maig del 68, però és molt poc pràctic i gens realista.

Tot i això, els governs exploten el vocable i, aquí i arreu, el fan anar com volen. George W. Bush va declarar la tercera guerra mundial contra un exèrcit invisible en nom de la llibertat, i fent servir el mateix pretext va reduir, quina paradoxa!, les llibertats civils dels nord-americans, que des d’aleshores poden ser espiats i detinguts sense previ avís sota sospita de terrorisme.

A les Espanyes tot l’enrenou ocasionat per l’exemplar –però potser innecessària perquè la fiesta es moria tota sola– votació antitaurina del Parlament ha provocat que surtin de sota les pedres els defensors de la llibertat –que, per cert, neguen el dret del brau a la seva pròpia–, que aprofiten l’avinentesa per qualificar-nos de franquistes, entre altres exquisideses. Són, ves per on, els mateixos que ens neguen el dret a decidir el nostre futur; els que opinen que per sobre de la voluntat del poble expressat a les urnes ha de prevaldre el dret de quatre jutges que no estan legitimats perquè el mandat els ha caducat. Ells són lliures per dir el que vulguin. Nosaltres no ho som ni per legislar.

Uriel Bertran i els gripaus a Badalona

Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran han anunciat avui el que es veia a venir feia dies, que es presentaran a les pròximes eleccions catalanes sota el mantell de la Solidaritat Catalana per la Independència. López Tena i Bertran han explicat, a més a més, que es desvinculen totalment dels seus respectius partits: CiU i ERC. En el cas d’Uriel Bertran això comporta la renúncia a l’escó al Parlament però també que no encapçalarà la candidatura badalonina d’ERC, contràriament al que ja s’havia decidit feia mesos. Bertran, segons fonts d’Esquerra, marxa al nou projecte sense arrossegar ningú de Badalona, malgrat ser la seva ciutat de referència i tenir un més que ampli suport de les bases del partit. La marxa de Bertran és tot un terratrèmol per a les files badalonines, que ja van haver de pair la seva arribada quan tothom donava per fet que Miquel Estruch en seria el cap de cartell. Va ser el mateix Estruch l’encarregat d’explicar a les persones que li feien costat les virtuts del Bertran candidat. I ara Bertran els deixa plantats. Un gripau que en Miquel no es mereix haver-se d’empassar. Si el futbol és així, la política també. En pocs dies sembla que l’agrupació local de Badalona, però, refarà la situació per no perdre el pas, malgrat que la marxa de Bertran no els fa cap favor d’entrada, ja que havien esmerçat uns quants esforços en presentar-lo en societat i aquestes coses, a més de ferir l’orgull, erosionen la credibilitat.

Múltiple esclerosi

No anem bé. Si la resposta unitària dels partits catalans a la manifestació d’aquest dissabte és tombar la ILP per convocar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i fer-se enrere sobre la IP d’una consulta sobre la independència és que hi ha alguna cosa al cap dels dirigents polítics d’aquest país que no els rutlla prou bé. Tenen una capacitat espectacular per passar-se per l’engonal el clamor expressat pel poble al carrer. Això o és que comparteixen el que pensa Alícia Sánchez-Camacho, quan diu que la Catalunya real no era la que es va manifestar dissabte. Com a mínim la gent del PP i Ciutadans tenen la dignitat d’actuar com pensen. Se’ls ha d’agrair la sinceritat, sempre respectable. Altra cosa és el cinisme d’aquells que es presenten com a defensors de la independència de Catalunya o els que exigeixen que la consigna del dret a decidir s’inclogui en una declaració del Parlament. Au vinga, a pastar fang tots plegats. No hi ha més cec que aquell que no vol veure, ni més sord que el que no vol escoltar. Els nostres polítics volen que aquest país continuï sent una joguina trencada per poder-hi jugar amb comoditat. Potser els convindria a tots plegats trobar-se una estripada massiva de carnets d’aquells que en tenen.

Bons seguiments de la notícia sobre les dimissions d’Alfons López Tena i d’Uriel Bertran a El Punt/Avui, a Vilaweb, i Racó Català. En aquest enllaç, la notícia al web del Parlament.

Canvi de paradigma

Quan dissabte tornàvem de la manifestació la pregunta que ens fèiem els que hi havíem anat plegats era: I ara què? De què haurà servit tot això? Suposo que la pregunta és fruit del pragmatisme català. Els catalans quan ens mobilitzem volem que serveixi per a alguna cosa. La conclusió a la qual vam arribar és que la pilota és a la teulada dels polítics, que ara són ells els que han de moure fitxa i treure’ns d’aquest atzucac. No hi confio gaire i no crec que els hàgim de deixar, com a societat civil, tota la responsabilitat. La classe política es mou, sobretot, per càlculs electorals. I n’hi ha molts que no volen veure. Dos exemples: el conseller Nadal va dir, acabada la manifestació, que ara el que toca és refer ràpidament ponts amb Espanya, i avui el conseller Saura ha justificat que hi havia tants crits a favor de la independència de Catalunya a la manifestació de dissabte perquè és més curt cridar «Independència» que un lema que contingui la paraula «Estatut». Quin nivell!! Jo, com a independentista, tinc clar que el sentiment majoritari de Catalunya no és favorable a la secessió del país. Ho entenc, ho respecto i no ho nego, però no per això deixaré de treballar perquè el meu país pugui ser lliure i per convèncer, pacíficament i amb arguments, que el millor per a aquest país és una separació tranquil·la. El que no poden fer els polítics que no comparteixen aquest sentiment és fer veure que hi ha un percentatge, per cert cada cop més alt, de persones que volen la independència i que ho fan, fins i tot, expressant-se en idiomes que no són el català i alçant banderes que no són la senyera. I això dissabte, a la manifestació, es veia. I negar-ho és negar la pluralitat de Catalunya, com Espanya nega la pluralitat de l’Estat.  Ara bé, penso que ens equivoquem quan intentem construir la realitat de Catalunya prenent com a marc de referència Espanya. No podem afirmar Catalunya negant Espanya. Sent antiespanyols. «Visca Espanya!», però que visqui sola!! Catalunya ha de fer la seva proposta de país mirant al món, a Europa, dibuixant quin model de país i societat vol. Construir una oferta atractiva és també una manera de sumar gent a la causa d’una Catalunya independent. Fem cas Lakoff, deixem de pensar en aquest elefant que per a nosaltres és Espanya i pensem en Catalunya. Construïm un Estat. Canviem de paradigma. Pancartes com les que il·lustren aquest post són divertides, però el país es construeix sobre l’afirmació de si mateix, abans que no pas sobre la negació de l’altre.

El dia després

Si teniu ganes, aquí hi ha l’enllaç que us permet descarregar-vos la sentència completa del Tribunal Constitucional. Per si quedava algun dubte que el TC ens ha enviat a èpoques predemocràtiques només cal fer un cop d’ull a les primeres notícies que difonen els mitjans: a banda de tot el que fa referència a la nació -categoria que se’ns nega com ja s’havia dit- hi ha qüestions molt més importants com la de la immersió lingüística a l’escola. Amb la interpretació que fan els magistrats d’aquest punt de l’Estatut acaben d’obrir una porta perquè els vidal-quadristes, Ciutadans i tota aquesta colla de personatges que qüestionen l’ús del català com a llengua vehicular puguin arribar a sortir-se amb la seva. Comença a ser hora de preguntar-se què farem el dia després de la manifestació, sobretot què farà la classe política i econòmica d’aquest país, perquè ja es veu que amb sortir al carrer no en farem prou. Convé pensar com el país, com les seves institucions, contestaran aquest autèntic atemptat a la nostra llibertat i expressió com a poble. Haurem de decidir si volem continuar subjugats en un Estat que mai ens ha entès i que, a més, ara vol asfixiar-nos.