Aquest no ha estat un bon any per a l’alcalde de Barcelona. La màxima de Murphy: “Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament”, s’ha complert fil per randa en el seu cas. I això que semblava que la nau municipal havia de ser fàcil de redreçar, després de la desafortunada gestió de Joan Clos i del cop moral que havia suposat per als seus organitzadors el fracassat Fòrum Universal de les Cultures, que a banda de dubtes sobre els comptes públics ha deixat una gran esplanada a Barcelona que la ciutat no sap ben bé com ocupar.

El full de ruta de l’hereu de la vara d’alcalde havia de ser senzill: no afrontar grans reformes i aplicar-se en dos camps prou sensibles per a la ciutadania com la seguretat i la neteja. Comandar, en resum, una etapa de transició comuna a moltes ciutats europees que pateixen, com Barcelona mateixa, els rigors de la recessió mundial.

Però Hereu va decidir complicar-se la vida (i de quina manera!). Calia situar la ciutat davant un nou repte de volada i per això l’alcalde va proposar que la ciutat comtal acollís una nova edició dels Jocs Olímpics d’Hivern, en coordinació amb les estacions d’esquí del Pirineu. El cas, però, és que allà no en sabien res i que Barcelona va ignorar Lleida, per a qui els Pirineus són el seu actiu econòmic i turístic més important. La troca estava embolicada i va arribar la consulta de la Diagonal per rematar-ho. Jordi Hereu va mentir quan va dir que havia votat; tothom ho va veure, però ell va mantenir una versió que l’únic que feia era erosionar la seva credibilitat. Hauria estat més honest admetre la veritat. Com estava cantat, la consulta va ser un autèntic desastre que va acabar d’enfonsar la credibilitat d’Hereu i dels socialistes.

La resposta va ser una fugida endavant en la qual Hereu va renegar de tot el fet fins aleshores: la consulta mateixa i la proposta dels Jocs. Tot quedava invalidat perquè Hereu havia descobert, de cop i volta, que els barcelonins tenien altres prioritats en ment. És molt difícil que la campana salvi Hereu –només li ha faltat el cas del Palau–; ha fet massa coses malament i, sobretot, ha generat la sensació que navegava. Bé, més aviat, que el vaixell li feia aigües.

Article publicat a El Punt el 24/08/10