Revista de Ferrocarrils

En Pau, l’Ignasi i la Júlia han posat una moneda a la via. En el moment precís què les campanetes (electròniques) del pas a nivell han anunciat que s’acostava el tren, tots tres han fugit esperitats a amagar-se com si el comboi el conduís l’home del sac en persona, que els perseguia. Estirats a la trinxera el veien venir mig excitats, mig espantats. El que s’acostava era un Talgo, un tren que no té el costum de passar per aquesta via, si no és que hi ha alguna incidència per allà on circula normalment, que és la línia de Granollers. El que passava és que aquest darrer cap de setmana de maig substituïen un pont a Riells i els trens els desviaven. És per això que circulaven per aquest lloc a tocar de Tordera en què ens trobàvem. El tren venia amb més de mitja hora retard i només érem a una dotzena de quilòmetres del punt de desviament, la qual cosa dóna la mida de la ineficàcia dels encarregats de moure els ferrocarrils al nostre país. També la dóna de l’error que va suposar deixar una única via a l’estació de Tordera. L’enuig previsible dels viatgers a l’interior del tren contrastava amb la il·lusió evident dels infants, de veure passar un tren tan gros i tan ràpid. I també, per descobrir l’efecte que s’esdevindria en la moneda.

A la fi el tren ha passat. El maquinista ha vist els nens en el seu imperfecte amagatall i ha pitat. Ha pitat molt. Penso que els ha volgut saludar. Sort que no era l´home del sac perquè si no… El tren ha passat i els nens han saltat a recollir la moneda. Davant la via, en Pau, l’Ignasi i la Júlia han quedat però, astorats, perquè el que han trobat no era pas la moneda aixafada sinó el diner imprès en el carril. “Ara la via val diners!” ha deixat anar l’Ignasi… Els pares no hem sabut donar-los cap explicació. Si algú la sap, si us plau, que ens la faci arribar.