Revista de Ferrocarrils

Les organitzacions que s’oposen al TGV acostumen a representar grups d’afectats per les obres, que es van constituint a mesura que aquestes se’ls acosten. La seva vida té un punt àlgid quan les màquines són a tocar de casa seva i després, quan els han passat de llarg, esllangueixen i acaben per desaparèixer. El discurs que defensen és sempre semblant, amb crítiques a la desinformació, a la inseguretat… Els afectats volen demostrar que tenen raó i, per això, acostumen a dir que els assessoren reconeguts experts en la matèria què els han explicat les carències de l’obra o les incògnites que hi ha al voltat de la construcció. Però el discurs dels arguments tècnics potser no és el millor recurs perquè d’aquests, d’arguments tècnics, Fomento sempre en tindrà més. És per això que, una vegada i una altra, aquells que han dit que disposaven de proves de les catàstrofes que havien de venir han anat quedat silenciats pels fets, per l’evidència que el tren ha passat i que allò no ha estat res o, en tot cas, no ha resultat ser tan greu com ho pintaven.

Els veïns de Girona que es queixen de les obres del TGV estan en desavantatge. La ciutat és l’última carta que ha de jugar un Ministerio que, pel camí, ha resolt les dolines aragoneses, el túnel de Lilla, a la Riba, i els accessos a Barcelona. Fins i tot sembla haver guanyat la partida a la Sagrada Família que amenaçava amb el seu creixement de vèncer la retícula de Cerdà. Aquells que avui es queixen i s’exclamen de tot el que pot passar a les seves cases quan les maquines perforin el subsòl de Girona ho tenen cru, precisament, perquè el tren porta al davant més de set-cents quilòmetres d’arguments, que són els que separen la ciutat de l’Onyar de l’inici de la línia, a l’estació d’Atocha de Madrid.

Amb tot, tampoc seria bo deixar d’escoltar-se els que critiquen no es donés el cas que, com passa amb els castells de cartes, tot plegat s’ensorri en voler posar l’última.