Revista de Ferrocarrils

Raquel Blanca estudia el darrer curs d’Educació Social a la UdG, té 24 anys i és de Figueres. Aquest és el primer any que passa a la residència que MIFAS té a Girona. És tetraplègica. Des que va començar els estudis a la universitat que havia vingut amb tren, però després de tres anys ho va deixar estar. N’estava farta. La Raquel diu que el tren li ha fet passar molts mals moments.

Els primers problemes amb el ferrocarril els va tenir tot just matricular-se a la UdG, quan va anar a preguntar a l’estació de Girona què havia de fer per pujar al tren amb la cadira de rodes. Allà li van dir que res, que no podien fer res per ella. Ho va veure clar: “se’m treien de sobre.” La sorpresa la va tenir en fer la mateixa pregunta a l’estació de Figueres, perquè no li van posar cap pega. L’única condició que havia de complir era que els havia de portar un calendari en què s’especifiqués a quins trens volia pujar, per poder-la esperar. Semblava fàcil, però va ser un maldecap.

El primer dia que va anar a agafar el tren es va adonar que la persona que l’havia d’ajudar era l’agent de seguretat de l’estació que, proveït d’una plataforma força rònega, la va fer entrar al tren. El sistema no li va agradar gens perquè “cridava molt l’atenció, em convertia en un espectacle.” A més, resultava que només podia viatjar amb els trens Regionals Delta, perquè “van dir-me que la cadira de rodes no passava per les portes del Catalunya Exprés.”

Les coses es van començar a tòrcer quan un dia va arribar a l’estació i no hi havia ningú per ajudar-la. Encara va ser més greu quan, venint amb tren, tampoc no l’esperaven perquè, aleshores, van haver de ser els viatgers els que es van veure en l’obligació de baixar-la a ella i a la seva cadira. La història es va repetir unes quantes vegades. A més, el fet d’haver entregat un horari convertia els desplaçaments en un moviment rígid i si mai no havia de quedar-se més temps a Girona, fos pels estudis, fos per estar-se amb els amics, no ho podia fer.

Una mica escaldada, el segon any, la Raquel va començar a posar-se d’acord amb els segurates que la pujaven i la baixaven del tren. Els va demanar el mòbil i va poder donar una mica de flexibilitat al seu horari. Amb tot, la felicitat va durar poc perquè l’argúcia va irritar un funcionari de l’estació amb el qual va acabar tenint raons.

Quan va arribar el tercer any, les coses van canviar d’una manera radical. Ja no calia trucar a Girona ni a Figueres per donar els horaris perquè tot el servei havia estat centralitzat a Madrid. Va passar que, a set-cents cinquanta quilòmetres de distància, allò de Figueres els sonava molt llunyà i desconegut i, el més habitual, era que confonguessin les instruccions que els donava la Raquel i enviessin algú per ajudar-la a una estació que no era la que ella havia demanat. A més, amb el canvi, resultava que, a diferència dels altres anys, només podia viatjar amb els Catalunya Exprés perquè, li deien a Madrid, que eren els únics trens adaptats.

En els tres anys que no va tenir cap més alternativa que desplaçar-se amb tren va passar estones molt dolentes, perquè l’angoixava molt no saber si l’estarien, o no, esperant a l’estació. Amb tot, va haver anècdotes d’allò més sucoses, com els tres dies en què els agents de seguretat es van negar a ajudar-la perquè volien que els paguessin un plus per la feina que els suposava. També era un problema si un dia es trobava amb algun altre discapacitat amb cadira de rodes ocupant l’única plaça disponible, perquè aleshores havia de posar-se allà on fos, sovint, “feia nosa als viatgers.”

La Raquel no entén perquè les coses no podien ser més fàcils, perquè no n’hi havia prou amb telefonar una estona abans i no tenir l’obligació de fer-ho amb quaranta vuit hores d’antelació. Quan es va voler queixar no va trobar cap resposta i sempre va tenir la sensació que Renfe i Adif s’anaven passant la pilota. Diu, i repeteix, que al tren li ho han fet passar molt malament.

 

Dotzenes de cadires de rodes esperen els malalts del Tren dels Peregrins a Lourdes. En aquest cas, també van baixar del tren com van poder. La Tor de Carol, 16 de juny de 1997