De la fotografia i el ferrocarril
7 juliol 2009 per Carles Gorini
La fotografia i el ferrocarril van nĂ©ixer al mateix temps. Tot i que, en un principi, els trens corrien poc encara eren massa rĂ pids per a les cĂ meres, que no els podien fotografiar. Els primers fotògrafs que van interessar-se pel ferrocarril van saber captar-ne l’essència sense necessitat de fotografiar-lo en moviment. Avui, les coses sĂłn diferents i amb una bona cĂ mera Ă©s difĂcil que se’ns escapi el tren. La prova la tenim en els francesos que han atrapat en milers d’imatges un TGV que corria a cinc-cents setanta-quatre quilòmetres per hora.
A mitjans del segle XIX, els que van prendre les primeres imatges del ferrocarril tenien molt clar que vivien uns moments transcendents, que intuĂŻen que representaven el naixement d’una nova era. Charles Clifford, fotògraf gal·lès establert a Madrid, considerava que el ferrocarril seria l’anivellador de les distincions entre els paĂŻsos i l’element que havia de fer desaparèixer qualsevol tret distintiu de les nacions. Si mĂ©s no, la mirada de Clifford sobre el ferrocarril traspuava el seu pensament i Ă©s per això que les fotografies del gal·lès estan revestides d’una solemnitat aclaparadora. No era a Espanya, la de Clifford, l’única mirada possible. TambĂ© hi havia la de JosĂ© Spreafico, que va fotografiar la construcciĂł del ferrocarril de Còrdova a MĂ laga, una lĂnia de molt difĂcil execuciĂł. Spreafico es va situar a una gran distĂ ncia conceptual del gal·lès. En les imatges de Spreafico la solemnitat no ve de la mĂ de banderes que onegen al vent, ni de destacaments d’infanteria que formen arrenglerats al costat de la via del tren. En ell hi ha la descoberta d’una relaciĂł entre el ferrocarril i el paisatge, i la seguretat de que la imatge podia mostrar la possibilitat que l’home vencĂ©s a la natura. És per aquest motiu que a les fotografies de Spreafico l’home Ă©s la mesura de tots els objectes que hi apareixen. Quan el 1867 va fotografiar una locomotora de vapor estacionada, la va titular “Personal ferroviario en la estaciĂłn de Còrdova”, sense nomenar la mĂ quina.
ContrĂ riament, quan la fotografia va adquirir velocitat la mirada del fotògraf va canviar. Va deixar d’enlluernar-lo la lluita de la maquina per superar els obstacles que se li presentaven: els rius i les muntanyes. Tampoc no el seduien la pompa ni l’ostentaciĂł. A partir del moment en què la tècnica ho va permetre, el fotògraf, es va obsessionar -precisament- per la mĂ quina del tren. Aleshores va ser quan la locomotora es va convertir en la protagonista i, gairebĂ©, va expulsar la figura humana de la imatge del ferrocarril. Un dels principals constructors d’aquesta nova tendència va ser Carl Bellingrodt, nascut a Alemanya a les acaballes del segle XIX. Les mĂ©s de trenta mil fotografies que va fer al llarg de la seva vida van farcir l’imaginari de generacions successives d’aficionats a la fotografia de ferrocarrils. SĂłn unes fotografies que n’estetitzen la imatge, a partir de la identificaciĂł dels trens amb uns paisatges idĂl·lics que se solquen fugaçment i que formen un tot que s’allunya de la realitat, de l’experiència viscuda que representa un viatge amb tren. Les escenes de Bellingrodt sĂłn un exemple dels mĂłns habitables però no visitables que va descriure Roland Barthes.
El que tant va atreure a Bellingrodt i els que el van seguir potser va desaparèixer quan es va morir el vapor. L’absència del fum i l’ocultació dels mecanismes en moviment va privar la locomotora de la capacitat de posar. La velocitat dels trens moderns tampoc no cridava l’atenció. Podria ser haguéssim arribat al present sense cap mirada definida vers el ferrocarril, tot just quan se’l fotografia més que mai. És possible que els canvis que se succeeixen en la fotografia i en el ferrocarril estiguin afectant la manera de representar-lo . Amb tot, sempre podrem mirar enrere i prendre (i aprendre), d’uns i altres, allò que més ens interessi.