Revista de Ferrocarrils

Al meu poble tenim una plaça immensa, gairebé soviètica, en un extrem de la qual hi ha uns locals comercials. En un d’ells, a primers d’estiu, hi van obrir un frankfurt. El local estava decorat amb poc gust. Els colors de les parets d’un to blauet de cel d’hivern es tornaven més glacials de cara al vespre, quan encenien els llums fluorescents. Vaig pensar que no hi entraria mai en un lloc com aquell. Tanmateix, les vacances són mandroses i un vespre que passejava amb les meves filles, l’olor de ceba fregida que en sortia ens va recordar que teníem gana. Com que no em venia gens de gust cuinar vaig decidir que hi podíem entrar. Les nenes van estar contentíssimes amb la possibilitat de menjar-se una hamburguesa amb quetxup, amb doble de quetxup, o encara més.

Vist en detall, donava la sensació que el propietari havia omplert el local amb qualsevol cosa que servís per ocupar un espai. De les parets hi penjaven tota mena de pòsters amb imatges de ciutats llunyanes, del tot estereotipades. Mentre esperàvem el menjar les nenes es discutien i jo, per no escoltar-les, mirava, badoc, les imatges. En un racó a tocar de la cuina, un marc de dimensions considerables ocupava un bon tros del pany de la paret. En ell hi havia una làmina. La vaig mirar i vaig pensar que no entenia el que estava veient. La vaig tornar a mirar i, amb un reflex automàtic, em vaig posar de peu i m’hi vaig acostar.

– Coi! Si és la Confederació!

Ho vaig dir amb veu alta, dut per l’excitació que provoca la sorpresa, perquè allò era un gravat autèntic de la darrera gran locomotora que va produir la Maquinista Terrestre i Marítima. Com és que era allà? Un segon impuls em va dur cap a la barra on hi havia el propietari;

– Ep, com és que tens un gravat d’aquesta mena?

– Quan era petit me’l va donar un veí, que era dibuixant a la fàbrica dels trens.

– És molt bonic. El deixaràs aquí per sempre?

– No, de seguida que trobi alguna altra cosa per penjar a la paret el duré cap a casa, perquè he vist que el paper s’està arrugant. Aquí s’està fent malbé. Deu ser per culpa del fum i de l’escalfor de la cuina.

Per un aficionat als ferrocarrils aquesta imatge, original, té un cert valor. Circulen algunes làmines d’aquesta locomotora. Les havia vist a l’Arxiu Nacional de Catalunya, juntament amb la resta de plànols de la locomotora. També a casa d’un col·leccionista i en una Associació d’Amics del Ferrocarril. Formaven part del catàleg que el constructor lliurava al client, en aquest cas la Renfe o els ministeris corresponents.

Les Confederació van ser l’última gran sèrie de locomotores de vapor espanyoles, unes màquines pensades per remolcar els expressos ràpids i pesants, com l’Ibèria Exprés, que travessaven la meseta castellana. Només se’n van construir deu, la primera de les quals es va acabar de muntar als tallers de Sant Andreu, a Barcelona, l’any 1955. Mesurava gairebé vint i set metres de llarg i quatre i mig d’alçada. El seu pes rondava les 220 tones, comptant el tènder. El motor donava uns 2.700 C.V.

En queda una de viva, la que du el número 2009. És a Madrid. Sentir-la funcionar, veure girar cada una de les seves grans rodes, no deixa indiferent. A més, si el maquinista fa anar el xiulet Nathan, el conjunt acaba per proporcionar una sensació de felicitat absoluta, semblant a la que als infants els pot produir una hamburguesa amb doble de quetxup. O encara més.

Una reproducció molt semblant a aquella que es descriu en el post, extreta de Renfe: 242f 2001-10, d’Antoni Moragas. Col·lecció Locomotoras, de MAF Ed., Barcelona 1989