El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesgorini
Articles
Comentaris

La companyia Renfe disposa d’un tren d’alta velocitat que els ferroviaris anomenen l’Ànec. De manera precisa el seu nom és S 102, però li han posat el motiu per la forma de les unitats motrius que hi té als extrems, que recorden el perfil de l’au. Quan la companyia fabricant el va presentar, l’espanyola Talgo, va remarcar que el seu aspecte peculiar era el resultat de nombrosos assajos en el túnel de vent. Suposo que l’argument deu ser cert però això no treu que sigui un tren molt lleig. Bé, a mi m’ho sembla que és lleig, no sé si vostès hi estaran d’acord.

El disseny dels trens, funcional a mĂ©s no poder, semblava que havia de desentendre’s de les modes i els estils per concentrar-se en l’optimitzaciĂł dels recursos de la maquinĂ ria. Però la realitat va ser una altra. Des de les beceroles del ferrocarril a les locomotores se’ls van anar contagiant les manies dels homes que les dissenyaven. Si era francesa, una mania; si alemanya, una altra; si anglesa, una de diferent. De totes les manies, les que van produir un resultat mĂ©s espectacular van ser les austrĂ­aques, que van donar lloc a unes locomotores de vapor d’una bellesa del tot decadent, potser el reflex d’algun moviment vienès. És per aquest motiu que, avui, un observador una mica avesat no tĂ© cap problema per identificar l’origen d’aquelles velles mĂ quines a partir d’uns quants aspectes –pocs- de la seva fesomia.

Mort el vapor, els francesos van dotar les seves locomotores elèctriques d’una forta personalitat. Continuaven les manies. Impossible prendre la gala CC 6500 per la germànica E103. Però no tot eren diferències perquè també hi havia similituds, derivades de la familiaritat. En aquest sentit, seria interessant esbrinar perquè la E 103, un magnífic producte de la tecnologia alemanya de finals dels anys seixanta, es va semblar tant a la E 19, l’orgull del ferrocarril del III Reich.

Fa pocs dies he conegut un dissenyador industrial que Ă©s un apassionat de les locomotores. Ell no fa com molts, que nomĂ©s tenen ulls per al vapor, els uns, o per les elèctriques, els altres, no (i encara n’hi ha els que nomĂ©s veuen les dièsel). Aquest home Ă©s un apassionat de les locomotores que van sortir de la taula de dibuix de dissenyadors com Raymond Loewy i els seguidors del Streamlining, amb independència de la força que els moguĂ©s les rodes. Val a dir que de gust no li en falta i que desprĂ©s de sentir els seus arguments, i de contemplar meravelles com l’americana GG1, en què es van trobar de manera feliç la bellesa i l’eficiència, un surt convençut que la resta de locomotores d’aquest mĂłn no sĂłn mĂ©s que una amalgama de ferros i manies.

Per contra, dels països que no han tingut una indústria pròpia, com és el cas del nostre, es podria dir que s’han convertit en una desfilada de les manies dels altres. De vegades, fins i tot, una desfilada ridícula. Potser la Maquinista Terrestre y Marítima va començar a empeltar uns quants tics a les màquines que va fabricar als anys vint i trenta, en aquelles de la sèrie 1600 o 1700, però després tot va anar malament i fa molts anys que d’aquella llavor no en queda res. És per això que fa una certa gràcia que l’única manera que ha trobat la indústria ferroviària espanyola moderna per aplicar les seves manies al disseny dels trens hagi estat fent l’ànec. Bé, allò que els deia, és el que a mi em sembla.

Un Ànec surt de l’estació Camp de Tarragona cap al sud