Revista de Ferrocarrils

A finals d’estiu de 1854 els trens van començar a circular per la línia del Semmering, a Àustria, que havia estat construïda contra l’opinió d’una majoria que pensava que no era possible vèncer les dificultats amb què s’enfrontava. El 1998, la UNESCO, va declarar Patrimoni de la Humanitat els quaranta-quatre quilòmetres que separen les estacions de Gloggnitz i Mürzzuschlag. Se’l considera el primer ferrocarril de muntanya del món.

L’austríac no és l’únic ferrocarril que ha merescut el reconeixement de l’organisme de les Nacions Unides. També l’han obtingut el de Darjeerling, a l’Índia i els de l’Albula i Bernina, al País dels Grisons, a Suïssa. Tots ells tenen com a denominador comú ser ferrocarrils de muntanya i discórrer envoltats de paisatges grandiosos. L’argument que justifica els guardons defensa la simbiosi entre l’obra de l’home i la de la natura i el fet que ja no sigui possible destriar-les.

Malgrat aquestes excepcions, el ferrocarril és una empresa viva que s’esmuny amb facilitat dels intents de patrimonialització. Com a conseqüència de les dinàmiques internes i els canvis estructurals que han caracteritzat el món ferroviari els darrers anys, les decisions que s’han pres al voltant del patrimoni han estat poc respectuoses amb els elements que el relacionaven amb el seu passat. La prova són l’abandó del ric llegat arquitectònic o l’eliminació de sèries senceres de trens que desapareixen sense deixar cap rastre.

Pel que fa al nostre país la gestió patrimonial del ferrocarril, entesa com una de les herències tecnològiques i socials dels nostres avantpassats, ha estat gairebé nul·la. Els intents d’avançar en aquest camp no han passat mai de l’anècdota. Projectes com el de la restauració de l’estació de Canfranc avancen contra l’opinió dels experts en patrimoni, però amb la connivència dels que han posat pel davant de la necessitat de preservar un monument històric l’interès per convertir-lo en un negoci. El reconeixement del paper que en la nostra història ha jugat el ferrocarril és inexistent.

Al Semmering i al Bernina el tren s’ha consolidat con un fenomen cultural a partir d’intervencions paisatgístiques i de publicacions, erudites o divulgatives, que permeten una aproximació serena a l’escenari natural i tecnològic. Probablement, el del Darjeerling sigui un cas diferent, però a la fi, els resultats són els mateixos. Tanmateix, no és necessari iniciar una campanya per demanar que cap de les nostres línies ferroviàries sigui declarada patrimoni de la humanitat, però sí que caldria fer un esforç per acostar-les a la gent com un primer pas per convertir, el que només es percep com un artefacte tecnològic, en un patrimoni col·lectiu.