Revista de Ferrocarrils

Quan era petit i jugava al Monopoly el primer que volia comprar eren les estacions. També volia guanyar el joc, és clar, però sobre tot, després d’haver adquirit aquelles quatre estacions que eren les de “Francia,” del “Norte,” dels “Ferrocarriles Catalanes” i el “Apeadero de Paseo de Gracia.” Si he de dir la veritat, estava disposat a renunciar a aquesta darrera, perquè em semblava que un baixador era poca cosa encara que fos el del Passeig de Gràcia. Van passar molts anys fins que no vaig saber que aquelles estacions només les podíem comprar els catalans, encara que juguéssim en castellà, perquè els espanyols tenien una versió més seva, en què les estacions (els carrers i tot, és clar) eren uns altres.

Quan el Monopoly es va posar a la venda als Estats Units, l’any 1935, els ferrocarrils tenien prou importància com per tenir un lloc en el joc. A la capsa hi sortia un personatge somrient, que exhibia un feix de bitllets a la mà, muntat damunt el gran símbol del dòlar. A banda i banda hi havia les siluetes d’unes locomotores. No està pas malament. Tanmateix, entre el Monopoly americà i el que va arribar a Europa a la postguerra hi havia una diferència subtil, perquè mentre en el ianqui el que es comprava o es venia eren quatre companyies ferroviàries, les de Reading, Short Line, Pennsylvania i Baltimore & Ohio, a Europa, a resultes que el ferrocarril com a negoci privat s’havia esfumat, els editors devien pensar que no quedaria bé posar a la venda el que s’havia convertit en un monopoli dels estats. És per això que, per exemple, en la versió anglesa, el que estava en joc eren les estacions de Liverpool, la de Marylebone, la de Frenchurch Street i la de King’s Cross. A París van ser la de Montparnasse, la de Lyon…

Aquesta tarda he descobert el Monopoly City Streets, la versió en línia del joc que promociona Google. L’homenet somrient que dóna la benvinguda als jugadors ja no du el feix de dòlars a la mà, sinó una clau d’or. Les locomotores tampoc són al seu costat. En el joc només és permès de comprar carrers. Ni ferrocarrils, ni estacions, ni la companyia de l’aigua, ni l’Incoming Tax. Res més que carrers. El nou taulell de joc s’ha simplificat d’una manera definitiva, encara que es presenti com un escenari mundial. La veritat, comprar carrers i carrers se’m fa com posar tots els ous en el mateix cistell. Com envejo els que van poder jugar amb aquell Monopoly del 1935, que podien arribar a convertir-se en propietaris de carrers, de les companyies de subministrament i, fins i tot, dels ferrocarrils!

Dedicat a la Júlia, que juga al Monopoly de sempre amb el seus avis.