Revista de Ferrocarrils

Benvolgut amic,

Fa unes setmanes vas dir-me, a la tornada d’un viatge per Espanya, que el país estava en venda. Ho he volgut veure. Amb la moto, he fet la volta a la Península en tres dies. L’itinerari, amb sortida i tornada a Girona, m’ha dut a travessar les províncies de Conca, Ciutat Real, Badajós, Càceres, Salamanca, Valladolid, Sòria i Saragossa.

No puc sinó confirmar les teves paraules. La sensació amb què es torna després d’haver fet aquesta circumval·lació és molt decebedora. En determinats llocs es podria afegir el sentiment de soledat a la sensació del país en venda… Entre el centre i la perifèria no hi ha res. Si hi havia hagut alguna cosa s’ha mort per culpa de les noves Autovies i el Ferrocarril d’Alta Velocitat. A més, a mida que avances, trobes detalls cada cop més surrealistes: cartells de futurs i irrealitzables parcs industrials, urbanitzacions abandonades a mig fer, camps plantats de plaques solars… potser, el detall més sorprenent el vaig veure a Extremadura, en què a la dreta de la carretera nacional hi havia vinyes i, a l’esquerra, arrossars. Es pot donar una incongruència paisatgística més gran?

Divendres passat, en un col·loqui a la Universitat de Girona, el catedràtic i professor de dret constitucional, Xavier Arbós, va explicar que des de l’adveniment dels Borbons que es donava el costum d’anar creant noves institucions sense suprimir-ne les antigues, amb els problemes jurisdiccionals i de finançament que això comportava. En aquest viatge he tingut la sensació que el costum, no sé si vici, l’hem acabat per aplicar fins i tot a les vies de comunicació. Tot està duplicat, carreteres i ferrocarrils. El nou al costat del vell. És un disbarat.

Fins aviat,

 

Carles,

Llegeixo el teu correu, que és punyent. No cal caminar gaire per adonar-se que el discurs de la modernitat d’Espanya és això: un discurs, però no pas realitat. Ja en parlarem.

Bones fires, que diuen a Girona