Revista de Ferrocarrils

Aquesta setmana ha arribat a Girona la primera unitat de la sèrie 449, un nou tren pel Catalunya Exprés. Encara no m’hi he pujat i en tinc ganes, per veure si trobo pistes de la manera en què, la substitució d’un tren per un altre, pot solucionar els problemes de què es queixen els viatgers del trajecte Figueres-Girona-Barcelona. Si he de ser sincer, se’m faria molt estrany descobrir que algú es mostrava satisfet amb el canvi perquè els daltabaixos no els provocaven pas els trens precedents, sinó el deficient estat de la infraestructura, és a dir, les vies, la catenària i tots els altres apèndix que el fan funcionar. O no. Per entendre’ns, ha passat com quan van tancar el tren d’Olot, que van posar uns magnífics autobusos per anar per una carretera pèssima i, és clar, trigaven tant o més que el transport que substituïen. Vaja, que sembla que ens tornen a donar gat per llebre.

I com va passar fa quaranta anys (i un grapat més de vegades des d’aleshores) el canvi ha servit d’excusa per augmentar les tarifes. No ha estat allò de dir: “compliré amb el meu deure de servei i si tot va bé i la gent està contenta, més endavant, ja ho trobarem,” sinó que el primer que es fa és anar a treure més calés. “És el costum de la companyia quan posem trens nous,” han manifestat els directius de la RENFE davant les crítiques rebudes per haver apujat els preus. És la resposta funcionarial de seguir el protocol, mal senyal en una empresa que d’aquí a no pas gaire haurà de competir en un mercat ferroviari “alliberat.”

Aviat, és clar, els viatgers es tornaran a queixar perquè els problemes de veritat no han estat solucionats. Quedaran a ulls de tota Espanya, però, com uns desagraïts perquè els han donat els nous trens, a ells, els primers, i no s’han posat de genollons a dir “gràcies bwana…” Mentrestant, els d’ADIF és gasten tots els calerons que els donen en la línia del TGV però, aquesta, ja és una altra enganyifa. Una més.