Revista de Ferrocarrils

L’amic Josep Clara m’explicava fa uns dies que mentre es recorre la ruta de l’exili, de la Jonquera a la Vajol i Argelers, l’impacte visual que mostra la línia del TGV és molt important. Conec el territori, el vaig travessar a peu un dia d’hivern en què bufava una forta tramuntana. Comparteixo amb ell la visió de la ferida que el nou ferrocarril ha obert en el paisatge. Potser, arribats fins aquí, a aquesta terra, li és igual una ferida més entre totes les que té infligides per la proximitat de la frontera.

Per aquestes latituds han pensat que seria bo no oblidar les històries viscudes, si més no, en un moment en què tothom sembla voler arraconar-les. Port Bou o La Jonquera reclamen, per exemple, ser espais de la Memòria, itineraris del record del drama de l’any 39 i dels drames que com aquell encara s’esdevenen. Les iniciatives que s’emprenen exemplifiquen la voluntat de tenir un lloc en el mapa encara que sigui per viure del record. És per això que des de fa uns mesos és obert a La Jonquera el Museu Memorial de l’Exili i és per això, també, que es marquen les rutes d’aquells que van arribar aquí desesperats sense saber què trobarien més enllà. El de Port Bou va ser el darrer paisatge de Walter Benjamin, la seva darrera frontera. El drama dels que van fugir per aquí presagiava la tragèdia dels que es van quedar dins, dels que van passar la resta de la vida esperant que, com a mínim, fos prou justa per endur-se primer que a ells al que manava per la Gracia de Dios.

Però no tota la ferida és visible. Per a la línia del TGV s’ha construït un túnel que resulta el pretext perfecte per deixar enrere, a tota velocitat, els records de la memòria. El present, tossut, vol negar allò que la memòria recorda. El nou tren sembla tenir vocació amnèsica, perquè mentre hi ha qui s’esforça per mantenir el record de la frontera, el seu túnel simbolitza la voluntat de dissoldre-la i endur-se en el producte resultant les capes de pell que s’hi han anat dipositant en aquest lloc. Si es mira un altre cop la ferida es veu que l’hemorràgia viatja ràpid per vies rectilínies que s’allunyen tan de pressa com les pot resseguir la vista, cap al sud. Però si es mira al nord, a l’altre vessant de la muntanya, es veu que les vies no marxen a cap velocitat i moren en una platja en una imatge que ens porta a la memòria una escena d’altres temps. Altra cop la frontera, sempre França.

Publicat originalment al número 257 de la Revista de Girona. Il·lustració de Marc Vicens.