Revista de Ferrocarrils

El TGV remunta el Baix Llobregat a bona velocitat, passa Martorell i gira cap al sud. Correm paral·lels a l’autopista, deixem enrere cotxes i camions que no tenen res a fer contra nosaltres. Al vagó, la facilitat amb què avancem esperona uns quants passatgers que, si fos possible, baixarien la finestra per rifar-se dels automobilistes. Anem en una catifa voladora, som els reis. “Dos dias tardava el tren hace cuarenta años!” em diu Modesto. Parla de quan el tren sortia de Barcelona a migdia i arribava a la tarda del dia següent a Màlaga, sempre amb retard. Una, dues, cinc hores. Els retards amb què arribaven els trens eren tan fabulosos com la capacitat dels viatgers per acceptar aquelles condicions. Tota una prova de què el franquisme havia aconseguit fer dels espanyols un poble mesell.

L’itinerari del TGV no té res a veure amb el del Malagueño que, com el Sevillano, feien via per la costa fins València. Ara, en canvi, es va per Saragossa i per Madrid. Fora del tren el paisatge és com un acordió que s’acosta i s’allunya una vegada i una altra. La velocitat obre la gana dels meus companys de viatge que, ben aviat, demostren com en saben d’anar pel món. De les bosses de mà van sortint els entrepans, les carmanyoles i, fins i tot, uns quants termos. L’atmosfera del vagó va prenent una flaire suau de menjador que em fa pensar que, a la fi, som en un tren. “La primera vez que vine a Cataluña los asientos del vagón eran de madera,” diu Carmen. “Y la carbonilla en los túneles- afegeix Modesto- que se metía en los ojos.” El contrast entre el passat i el present és tan violent que sembla que no pugui ser possible haver-lo viscut en una sola vida.

“Los lavabos, a mi me molestava la suciedad de los lavabos.” Les paraules venen del seient que em queda a l’altra banda del passadís. Les diu José, que també va venir a principis dels seixanta per treballar a la construcció. Va a Antequera a visitar una germana que es va quedar allà per tenir cura dels pares. M’explica que fa anys, quan el tren havia passat Tarragona, els lavabos ja vessaven de merda, tot i que encara quedava un dia i mig de viatge. “Si había necesidad, tenías que espabilarte en las estaciones,” assegura. Els esmorzars van fent efecte i la conversa es va animant. A la fi hi intervenen tots els que hi ha al meu voltant. “Yo me acuerdo de cuando en Alcázar pasava un empleado con un martillo golpeando las ruedas,” explica Maria, també de Màlaga. Però sobre tot, parlen de les anècdotes que se succeïen quan vuit persones passaven dos dies sencers en un compartiment, sense gaire lloc per moure’s. No és un record agre, ans al contrari, perquè s’explicaven vida i misèries i, si calia, es deixava una mica de lloc perquè l’altre pogués estirar les cames. José m’assegura que, fins i tot, cantaven, la qual cosa em fa venir a la memòria el que va escriure Espinàs quan va agafar el tren per anar a Santander, l’any 1961, referint-se a un viatger que va decidir que, com que al tren no es podria dormir, més valia cantar. A Espinàs no li va fer cap gràcia!

Sis hores passen de pressa. Es comença a notar que el viatge s’acaba. La cataracta de records de fa una estona va perdent cabal. Hem deixat Madrid de banda, travessat la Manxa i esquivat Despeñaperros. De totes les històries que he escoltat n’hi ha una que em colpeix especialment. La imagino. És la de la nit, la del cel castellà a les nits d’estiu, quan se sortia del compartiment a buscar una mica d’aire fresc en la finestra oberta del passadís. Imagino aquesta gent, qualsevol d’ells, recolzats en el marc, escoltant els clacs monòtons de les juntes dels rails i, de tant en tant, veient alguna llum perduda en la foscor d’un paisatge que era buit, insondable.

El retorn a la realitat es fa evident quan arribem a l’estació María Zambrano, puntuals, i els dic adéu. Modesto, Carmen, José o Maria. Són persones que no veuré mai més. Els agafo en préstec, però, uns quants detalls de la seva història. No és només el tren el què ha canviat. Ells també ho han fet. Quan eren joves no van tenir més remei que pujar als borregueros. Avui, però, semblen satisfets de fer de nou aquest viatge amb un TGV.