Revista de Ferrocarrils

Els viatgers del Catalunya Exprés Barcelona-Girona s’han trobat un calendari al seient. Deu ser, s’entén, un obsequi de la Renfe, una mostra de generositat que no sé si s’ha fet present en d’altres línies. Es tracta d’un calendari de paper, d’aquells que en una cara del full hi ha la fotografia i, en l’altra, els mesos de l’any. Em sorprèn que la Renfe, que sembla haver fracassat en la tasca de guanyar-se la simpatia dels clients, aspiri a conquerir un espai en la paret de les seves cases. Potser no deuen trobar cap altra manera de ser-los útils.

Del calendari m’han interessat les fotografies. El text, ni llegir-lo. M’interessen les imatges perquè voldria saber quin ha estat el criteri que ha seguit la companyia per triar-les, perquè aquestes i no unes altres. Com que sé que no arribaré a saber-ho, les miro, les remiro i, com si em vengés, concloc que no m’agraden. Ferrocarril i paisatge, ferrocarril i velocitat… tot un grapat d’estereotips que desfilen per aquest any de paper. De les dotze que n’hi ha cap no em suggereix el que voldria que mostrés el tren. Ho sento pel senyor Miquel Ángel Patier, que les signa. No és res personal.

De fotògrafs, la Renfe, n’ha tingut molts. Alguns han sabut resoldre a la perfecció l’equació entre l’objecte i el temps, és a dir, la relació entre el ferrocarril i els moments diferents en què es reproduirà la fotografia. D’altres, com el del present calendari, no. Per a mi, un dels bons ha estat MAN (unes sigles que amaguen un nom que mai no he descobert). Les seves imatges són el producte inequívoc del seu temps, que es projecten cap al futur tot mantenint viva l’essència de l’objecte capturat. Parlen, i ho fan molt bé, d’uns anys concrets del ferrocarril espanyol en què aquest perdia importància a tota velocitat. La seva va ser una de les mirades possibles, perquè n’hi havia d’altres, però que encara avui té una gran capacitat evocadora. D’un temps més proper, del renaixement de mitjans dels Noranta, he admirat José Manuel Luna, perquè ha sabut introduir una modernitat en la fotografia ferroviària de la qual aquesta n’havia quedat absent. I ho ha fet amb rigor i sense excessos.

Avui, en canvi, em trobo amb aquestes fotografies que no em diuen res. Fins i tot em resulten molestes, d’una insinceritat terrible. Pot ben ser que siguin, precisament, encara una més de les mirades possibles i que resolguin també l’equació proposada, però amb unes noves incògnites per a mi desconegudes.