El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesgorini
  • Inici
  • Quant a mi

Revista de Ferrocarrils

Articles
Comentaris

Un pont camí del túnel

3 febrer 2010 per Carles Gorini

Una senyora espera el tren a l’estació de les Borges del Camp. L’edifici de l’estació està tancat, les finestres i les portes tapiades. No hi ha un banc per seure. Cap sostre per aixoplugar-se. A l’andana no hi ha res, tret de les soques de set arbres maldestrament tallats i les brutícies que arrossega la ventada que bufa, molt forta, aquest matí de gener. La dona s’està dempeus, davant de la via. Al costat hi té dues bosses ben plenes. Som en un lloc abandonat i la conversa sembla el millor remei contra la malenconia.

– Bon dia, aneu a veure la família?

– No, vinc de posar en ordre la casa. Ja no hi visc a Les Borges, però hi tinc la casa…

– Déu n’hi do quina ventada!

– Sí, què li farem.

Es baralla amb el vent per mantenir la bufanda al seu lloc, que li tapi la cara. Una vegada i una altra el vent li desmanega l’embolcall. Una vegada i una altra se’l refà.

– Quina pena l’estació així abandonada…

– Sí, i miri que era maca, amb els arbres. I pensi que a dalt hi havia dos pisets que estaven molt bé. Els sostres eren una mica alts, ja se sap, però si els comparàvem amb els que hi havia al poble…

– I aquest pont metàl·lic?

– L’he vist sempre aquí. Serveix per dur l’ aigua de la mina Sant Isidre i la del Molí cap a les finques que hi ha més avall.

– No hi ha mai ningú més per agafar el tren?

– No. Els que tenen cotxe, ves… per què han d’agafar el tren?

El tren arriba. M’ofereixo per ajudar-la amb els paquets, la qual cosa refusa, potser, desconfiada. Li desitjo bon viatge i marxo, andana amunt, per poder fotografiar el tren, l’estació i el preciós pont metàl·lic que vola per damunt de tot plegat. Fa cent vint anys, Enric Suñol, periodista, enviat de La Vanguardia, també va passar per aquí en un dia d’hivern. Els trens eren encara una il·lusió, un projecte de futur. Tot estava en construcció i els arbres acabats de plantar a l’andana. El periodista es va sorprendre del pont metàl·lic, “con su bonito tramo de hierro de treinta metros, parabólico, paso superior y acueducto a la vez.” Suñol va prosseguir a cavall. Jo vaig amb cotxe. Anàvem al mateix lloc: el túnel d’Argentera.

Afegit a General | No hi ha comentaris



Els comentaris estan tancats.

  • Arxius

    • juliol 2016
    • febrer 2015
    • gener 2015
    • desembre 2014
    • octubre 2014
    • setembre 2014
    • agost 2014
    • juliol 2014
    • juny 2014
    • maig 2014
    • abril 2014
    • març 2014
    • gener 2014
    • octubre 2013
    • setembre 2013
    • agost 2013
    • juny 2013
    • maig 2013
    • abril 2013
    • febrer 2013
    • gener 2013
    • desembre 2012
    • novembre 2012
    • octubre 2012
    • setembre 2012
    • agost 2012
    • juliol 2012
    • juny 2012
    • maig 2012
    • desembre 2011
    • octubre 2011
    • setembre 2011
    • juliol 2011
    • maig 2011
    • març 2011
    • febrer 2011
    • gener 2011
    • desembre 2010
    • novembre 2010
    • octubre 2010
    • setembre 2010
    • juliol 2010
    • juny 2010
    • maig 2010
    • abril 2010
    • març 2010
    • febrer 2010
    • gener 2010
    • desembre 2009
    • novembre 2009
    • octubre 2009
    • setembre 2009
    • agost 2009
    • juliol 2009
    • juny 2009
    • maig 2009
    • abril 2009
    • desembre 2006
    • novembre 2006
    • setembre 2006
  • Entrades recents

    • Sense pietat
    • El tren de la costa
    • Som com el fum d’una espelma
    • Amb tren, camí de Núria
    • Com una bèstia cega i sorda, deixada anar enmig de la mort
  • Comentaris recents

    • Meta

      • Entra
      • Sindicació de les entrades
      • Sindicació dels comentaris
      • WordPress.org (en anglès)

    Tema: MistyLook by Sadish. WPMU Theme pack by WPMU-DEV.