Revista de Ferrocarrils

Teníem els cafès al davant, passàvem el temps enredats en una conversa política de les que m’agraden, amb opinions diverses, amb escalfor, envoltats d’olor de tabac. En un moment donat, el ferrocarril ha passat entre les tasses i el cendrer perquè algú l’ha volgut fer servir per demostrar que els governs d’Aznar no van fer res per Catalunya. “A tu que t’agraden els trens ja ho hauries de saber,” m’ha fuetejat un dels presents.

Tot i les ganes de respondre he dubtat què contestar. D’una banda, fer-ho i acceptar la política ferroviària dels governs d’Aznar m’hauria situat de manera automàtica en una òrbita incòmoda. De l’altra, tampoc em veia en cor de refusar-la en bloc, perquè com a mínim, per un període de temps, no va anar tan malament. Potser, els podria haver explicat que va haver una primera etapa del govern dels populars en què va semblar que els afers del ferrocarril podien canviar. Quan el 1997 es creava el Gestor de Infraestructuras Ferroviarias (GIF), amb Albert Vilalta al capdavant, vaig arribar a pensar que s’havia iniciat una nova etapa pel ferrocarril i, sobre tot, que s’encenia el llum verd que donava pas al TGV de Barcelona.

El triomf rotund de la dreta pel març de 2000 va capgirar la situació. La conseqüència va ser la substitució del GIF per l’ADIF, la qual cosa significava la victòria dels dinosaures ferroviaris de tota la vida que, amb un nom nou, tornaven amb idees velles. Tanmateix, he buscat en la política ferroviària dels governs de Zapatero cap aspecte que revelés canvis respecte la que havia dibuixat el segon mandat d’Aznar i no els he trobat. Mentre perseguia una resposta convenient la conversa ha donat un tomb i, podríem dir, que he deixat escapar el tren. Vull dir que no he arribat a respondre res. Què difícil se’m fa de vegades parlar del ferrocarril!