Revista de Ferrocarrils

El meu besavi va ser maquinista de la companyia del Nord. No ho vaig saber fins que no es va morir la seva filla, la meva àvia. Ella no m’ho va explicar mai, tot i que va veure’m centenars de vegades jugar a trens. Ara conservo el carnet de maquinista i els papers de la pensió de ferroviari. Per què no me’n va parlar? No ho va fer perquè al seu pare el van despatxar. El van fer fora quan la vaga de maquinistes del 1918. Va lluitar per una jornada més justa i va acabar al carrer. Ser expulsat del ferrocarril va ser un sotrac que va marcar aquell home i la seva família. “Si no ha de ser per portar una locomotora no treballaré mai més,” sembla que va dir. I així va ser. No va tornar a treballar fins el 1931 quan, amb la República, va ser cridat per reintegrar-se al servei. Va tenir el temps just per conduir una màquina de maniobres a l’estació del Nord de Barcelona i morir, el 1934. Duia el ferrocarril a la sang. El lloc de naixement dels fills descrivia l’itinerari professional del pare. De dipòsit en dipòsit: Bilbao, La Encina, València, Tortosa… Un maquinista no podia fer res més que conduir el seu tren o destruir-se. Ho va escriure Zola a la Bête Humaine. Ho va demostrar el meu besavi negant-se en alcohol.

Avui he sentit que la RENFE és una empresa que no s’estima. Ho ha dit una persona que hi va treballar fa temps. No es referia al sentiment dels viatgers davant dels trastorns provocats pels retards, parlava d’alguna cosa més profunda i més greu, d’una empresa que no s’estima a si mateixa. I si no s’estima, què hi ha? Indiferència, odi? Dir que la RENFE és una empresa que no s’estima no és cap bajanada, al contrari, perquè l’acrònim fa referència al tot: és tot el ferrocarril espanyol el que té un concepte miserable del que és, del que ha estat. Els canvis actuals no fan sinó trasbalsar encara més la situació. És possible assumir la transformació sense derrota, sense perdedors?