Revista de Ferrocarrils

Avui hi ha hagut, al Pati de les Àligues, una protesta d’estudiants. S’han queixat, i n’eren molts, de la manca de places d’aparcament al Campus Barri Vell, que acull les Facultats de Lletres, d’Educació i Psicologia i de Turisme de la Universitat de Girona. El Pati de les Àligues és al cor del Rectorat.

És cert que resulta dificilíssim trobar un forat en què deixar el cotxe. Fins i tot, costa trobar-lo per deixar una moto. La situació era preocupant i s’ha tornat insostenible amb la inauguració de la Facultat d’Educació i Psicologia, que ha afegit dues mil persones més al Campus, si se sumen els docents i els estudiants. Però el que hauria de preocupar és que els joves s’hagin manifestat en favor del vehicle privat i no ho hagin fet per demanar un transport públic de qualitat. No demanaven alternatives, només volien una plaça per aparcar.

Girona i la província pateixen importants dèficits de transport públic. Més o menys, en la mateixa mesura que Lleida o Tarragona. Disposa, com les altres, de suficients infraestructures viàries que, gairebé segur, es podrien aprofitar millor. El ferrocarril n’és la mostra. La UdG posa el seu gra de sorra per facilitar la mobilitat de la comunitat universitària. Per exemple, hi ha el web de la UdG Mobilitat a la carta que proporciona eines per estimular l’ús del transport públic.

Tanmateix, els crits dels estudiants que demanaven la dimissió de la rectora perquè no podien aparcar m’ha fet adonar que els temps han canviat. Quan estudiava a la Universitat de Barcelona havia d’agafar el tren a les 5.40 del matí per assistir a la classe de les 8. De casa a l’estació hi havia un tros, i de la parada del metro a la Facultat, un altre de ben bo. Pel mig encara havíem de caminar des de l’estació de Cercanías fins a Drassanes, un dia i un altre durant cinc anys. Quan els trens no anaven bé fèiem alguns escarafalls, protestàvem al davant del comboi, a peu de via. Recordo un dia en què li vam prendre la gorra al revisor… Fa vint i cinc anys les queixes al rectorat les guardàvem per unes altres coses. No dic que fossin coses extraordinàries, però queixar-nos per una plaça d’aparcament, per una fotesa com aquesta, no.