Revista de Ferrocarrils

A la tuneladora Gerunda li ha arribat el moment de posar-se a treballar. La fotografia del ministre Blanco prement el botó vol ser la d’un poder que no té aturador. Franco va fer pantans i la democràcia espanyola ha triat els túnels i les tuneladores com un símbol de legitimitat. L’estat espanyol perfora el subsòl peninsular i se’n fa l’amo. “No hi ha cap país del món en què hi treballin tantes tuneladores al mateix temps,” ha manifestat en alguna ocasió el ministre.

La veritat és que la imatge del giny no és gens captivadora sinó més aviat naïf. Duu els logotips dels que manen enganxats a banda i banda i, en veure’ls, m’ha tornat el record de quan era petit i entrava a les botigues per demanar-hi enganxines, i posar-me-les a les llibretes com si fossin uns trofeus. Curiosament, el còmic i els dibuixos animats també ens han deixat una bona mostra de màquines preparades per perforar el subsòl, màquines amb les quals els seus tripulants –sovint uns torrats- pretenen arribar al centre de la terra o assaltar les càmeres cuirassades dels bancs.

Les tuneladores de la ficció tenen el denominador comú de semblar un petit coet amb un gran cargol a la punta. Res a veure amb la Gerunda que, més aviat, té la fesomia d’un cuc de terra que, com el de Dune, està disposat per emergir a la superfície en qualsevol moment i devorar tot el que hi ha. La Gerunda, però, no és de tramòia.  Deu ser per una qüestió d’idiosincràsia que li han posat les enganxines del Gobierno de España i d’Adif al costat de la broca. És, doncs, un cuc a l’espanyola. Imagino l’escut constitucional i el nom dels constructors en el moment d’entrar en contacte amb la roca, desintegrant-se amb el seu frec. I és que el ferrocarril, de tant en tant, proporciona moments sublims.