Revista de Ferrocarrils

Agraeixo molt que El Punt hagi pres partit en favor dels ciutadans que utilitzem la N II quan denuncia l’estat d’abandó en què es troba. Gràcies. Fins i tot Narcís Genís, subdirector de l’edició de Girona, s’ha fet ressò en el seu blog de la vergonya que fa la carretera. Té raó. I a més de vergonyosa és perillosa. Avui mateix, un conductor que anava parlant pel mòbil mentre conduïa ha estat a punt d’envestir-me. La vergonya i el perill els sento de fit a fit, perquè hi vaig amb moto, la màquina més vulnerable de les que hi circulen.

Amb tot, em sembla que els clams que es fan des del diari són com un crit en el desert. No els escolta ningú, si més no, ningú que hi pugui posar remei, que ja no se sap qui és. Passa el mateix amb els missatges que, des de blocs, twitters i altres plataformes virtuals, i reals, expressen els dèficits de la nostra xarxa de comunicacions. Sí, es reclamen solucions als polítics però, en darrer terme, els mecanismes que fan que una obra publica s’avanci o s’endarrereixi romanen ocults al darrera d’una espessa cortina de fum. Una cortina que és com la que amaga el truc del mag, aquella en què posa la mà per treure el que més li convé, en el moment que considera oportú.

El que no entenc és per què, en aquest posar-la i treure-la, no hi ha manera que la mà aparegui amb una solució alternativa entre els dits, amb una solució que tingui en compte un transport públic com el ferrocarril. No parlo de construir un nou TGV. Parlo d’aprofitar unes vies que existeixen i que es podrien fer servir més i millor. La connexió avui inexistent entre Blanes i Girona n’és l’exemple més punyent. Es tracta només de prendre una decisió, d’una modificació d’horaris. Qui té l’última paraula? A veure, sembla que el mag ha escoltat. Surt a l’escenari. Diari, atent! Ara estirà la mà, la fa passar pel darrere de la cortina i, sasss! Què en treu? Un autobús.

No era això, home! No anem bé.